L'Església catòlica ha fet, històricament, de nucli ideològic de la dreta conservadora europea més clàssica. Si bé és cert que de la doctrina social n'han begut diversos sectors ideològics —o amb la doctrina social s'hi poden identificar diversos sectors ideològics—, hi ha una identificació troncal, de base, que ha fet el conservadorisme europeu. L'extrema dreta que cavalca l'onada reaccionària, però, no beu d'aquí. O no tota. Avui, la clivella entre una cosa i l'altra encara la delimita l'Església. El debat migratori posa en solfa, com cap altre debat, que això és així i que aquesta divisió existeix. Aquest dijous, l'arquebisbe de Tarragona va sentenciar que "un xenòfob no pot ser un veritable cristià", referint-se a Vox i al comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola de la setmana passada respecte a la llibertat religiosa i a l'afer Jumella. Tot plegat recorda força l'afer del vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, l'ordo amoris i el papa Francesc.
L'extrema dreta ha topat amb l'Església. Per als qui en formem part —de l'Església, no de l'extrema dreta—, aquesta és una bona notícia: explica que, encara ara i encara avui, l'Església està disposada a fer de contrapès del món i a preservar el missatge que està cridada a preservar sense deixar-se endur pels corrents dels homes. Escrivia G.K. Chesterton que "una cosa morta pot deixar-se endur pel corrent, però només una cosa viva hi pot anar en contra". En el cas que ens ocupa, el perfil que marca l'Església és la millor mostra que encara és una institució viva. El catolicisme és molt més profund i vertebrador que qualsevol ideologia política, per això totes en poden beure i nodrir-se'n i, alhora, per això totes poden trobar el seu límit en el catolicisme. La fe transforma l'home de dalt a baix d'una manera radical, i l'Església procura —ho hauria de procurar— que la font d'on beu aquesta transformació continuï estant disponible. Perquè això sigui així, cal una fermesa que de vegades rema a favor de la majoria social, i de vegades no.
La relació de l'extrema dreta amb el cristianisme és superficial
A la dreta europea i americana, a grans trets, la diferència entre els discursos més populistes que assenyalen comunitats sense escrúpols i sense atendre's a les conseqüències que això pugui tenir i el conservadorisme clàssic, que no s'està de tenir el debat migratori, però que sap on trobar el fre, la continua marcant el lligam històric amb l'Església. A Catalunya i a Espanya, que tant Santiago Abascal —que no totes les ànimes de Vox— com Sílvia Orriols només se serveixen del cristianisme per delimitar bàndols, ha quedat clar en el moment en què l'Església catòlica els ha contradit amb el Concili Vaticà II a la mà. Ambdós han contestat amb la carta de la pederàstia, el recurs de l'anticlericalisme que sempre fa d'esmena a la totalitat. La relació de l'extrema dreta amb el cristianisme és superficial, per això les confessions cristianes menys arrelades, amb menys història i possibilitadores d'un substrat ideològic més pla i menys complex, com ara l'evangelisme protestant americà, els fan més bon servei.
Això que explico permet a l'extrema dreta fer servir el nom de Crist només com una eina d'eixamplament de l'alteritat amb l'Islam, sense plecs i sense haver de defugir contradiccions. "Nosaltres som cristians" —hi creguin o no— "i els qui venen de fora no en són". "Per això aquesta terra ens pertany". L'extrema dreta europea —i americana— es revesteix de cristianisme per a poder accentuar aquesta diferència, però a l'hora de la veritat els importa poc si aquest joc d'aparences l'aguanta una coherència de fons. S'explica que Vox té diverses ànimes perquè té diversos sectors ideològics i això el fa un bon exemple del moviment reaccionari mundial, que en funció del país també escombra de llocs diversos. A Catalunya, per exemple, l'extrema dreta ha procurat escombrar el sector conservador esllanguit. Que l'Església marqui perfil amb el debat migratori pot servir per a forçar alguna d'aquestes ànimes —la més tradicionalista, la que conserva lligams veritables amb el catolicisme— a enfrontar-se a ella mateixa. A plantejar-se, de fet, si el seu odi al foraster és més gran que el seu amor a Crist i que la seva pertinença a l'Església. Si el vessant polític de la seva identitat és més gran i més fort que el vessant espiritual. Si la paraula de Santiago Abascal —o la de Sílvia Orriols— els defineixen més que la del Sant Pare, que la dels bisbes o la de l'Evangeli mateix. Si el límit de la seva fe és la mesura en què la poden fer servir per a justificar la seva ideologia política o no.