El moment més genuí de la pel·lícula que s'acaba d'estrenar sobre Winston Churchill, The darkest hour, és quan la dona del primer ministre confessa davant de tota la família que va estar a punt de deixar plantat el seu marit la setmana abans d'anar a l'altar. L'escena dura pocs segons i passa quasi desapercebuda entre l'enfilall de videoclips vibrants que donen tremp a la pel·lícula.
El director vesteix l'escena amb aquest vernís irònic i mundà que els anglesos donen a les coses transcendents. A diferència d'altres biopics sobre Churchill estrenats els darrers anys, The darkest hour no s'atura a parlar de les interioritats de la vida conjugal del primer ministre. En aquest film, no hi ha vaixelles trencades, ni maletes obertes sobre el llit, ni converses sobre els fills, ni tampoc reconciliacions.
La senyora del polític apareix en comptades ocasions, normalment quan la tensió dramàtica es relaxa i Churchill es queda sol i despullat davant dels seus dubtes i les seves pors. El whisky, el puro, la banyera i la facilitat retòrica sens dubte ajudaven Churchill a tirar endavant el dia amb un mínim d'ordre i d'eficàcia. Aquestes excentricitats sempre han donat carnassa a la premsa i, des d'un punt de vista cinematogràfic, són fàcils d'explotar.
La idea de portar Churchill al metro de Londres a resoldre els seus dubtes amb el poble baix també és un bon recurs, tal com va el món d'avui, si bé un punt oportunista, com el conjunt del film. Els discursos clàssics estan ben escenificats i Gary Oldmann sap imbuir-se del mateix nervi quixotesc que permetia Churchill resistir com un tità la pressió de les opinions anomenades realistes, que solen ser les de la gent que només pensa a salvar el seu cul.
Entre tanta èpica enllaunada pel consum barat m'agrada el paper d'aquella senyora. És l'únic element antipopulista de la pel·lícula i trenca de forma sempre oportuna la textura operística del guió. Sense fer-ho tan explícit com en els anteriors biopics, queda clar que la senyora Churchill era el punt de suport que permetia al polític d'enlairar-se i sostenir el desplegament de vitalitat, audàcia i imaginació.
La pel·lícula, que és molt òbvia i propagandística, insinua discretament que, sense ella, el colós s'hauria ensorrat en qualsevol de les seves lluites internes, que sempre eren per raons molt altes. Al final, la senyora Churchill apareix mirant-se al mirall del tocador, amb el dubte existencial marcat a la cara. La dona que volia una vida familiar tranquil·la sembla que renyi la dona excepcional per no haver fugit a temps.
Hom correria a dir-li a cau d'orella: "Però que no veus que sense tu Londres ja seria plena d'esvàstiques?" Els lleons s'han de casar amb les lleones i els gossets amb les gossetes. I, malgrat tot, per un moment no estàs segur de si no faria una ganyota i pensaria: "Molt bé, però mira quines arrugues m'han sortit als ulls".