La independència es podia fer de dues maneres: una de neta i tranquil·la i una altra de sàdica i més lenta. Ja he explicat moltes vegades que, amb el 9-N, les elits de l’autonomisme van abocar el país a la segona via. Enredats pels interessos personals dels seus interlocutors a Catalunya, els espanyols han optat per una estratègia que els destrueix a poc a poc, amb el perill que això comporta. 

El govern d’Espanya es troba davant de Catalunya com els marines nord-americans davant la mula Francis, aquella bèstia que parlava com un home intel·ligent contra tota lògica i tot pronòstic raonable. Llegint els diaris catalans, i veient els termes del debat que es desprèn de les declaracions i les tertúlies, quasi costa menys d’entendre la política de Rajoy que no pas que l’independentisme doni tanta guerra. 

Fins i tot Puigdemont, que és el president més normal que hem tingut, va enganyar dimecres els espanyols quan va dir a TV3 que Catalunya s’hauria conformat amb una solució intermèdia. Tenim la violència tan interioritzada —els líders socials especialment— que ens costa d’acceptar que, sense l’amenaça de l’exèrcit, un referèndum celebrat el 1980 hauria donat uns resultats semblants als que tindrà l’1 d’octubre.

Encara ara, en l’entorn de Junts pel Sí, hi ha dirigents que volen utilitzar la força del referèndum per obligar Madrid a negociar perquè no es poden imaginar la independència. La reacció de l’Ara a les amenaces de la fiscalia, o la política de la Corporació amb TV3 i Catalunya Ràdio, són una altra mostra que, fins ara, les clavegueres de l’Estat més eficaces no han sigut precisament les de Fernández Díaz.

El teatre espanyol de guàrdies civils i de fiscals, per funcionar, necessitaria que també funcionés el teatre català que sostenia la vella CiU amb l’ajut de La Vanguardia, El Periódico o el diari Ara. Aquest teatre, però, resulta que cada dia enreda menys els catalans. Per això, tot al contrari del que preveia l’Enric Juliana, a mesura que Catalunya derrueix el marc autonòmic és l'Estat que es reescalfa.   

Amb el temps veurem com la mateixa dinàmica que es va carregar l’autonomisme, quan CiU va perdre la credibilitat de tant gesticular, ara ensorrarà el sistema del 78 i asfixiarà la justícia espanyola en els seus propis vòmits jurídics. Qualsevol sociòleg sap que no hi ha cap règim que s'aguanti sense la col·laboració activa d’una part important de la població. Fins i tot una dictadura necessita la complicitat incondicional d’una part del país que tiranitza.

Encara que cap analista ho hagi assenyalat, el nombre de voluntaris de l’1 d’octubre és semblant al que van tenir les consultes del 2009 i 2011. El creixement de l’onada referendària era previsible i, en teoria, es podia haver portat d’una manera més amable, si no fos que som humans i que hi ha gent que prefereix morir aferrada al rosegó de pa que no pas arriscar-se a ser lliure.

El govern del PP ha tret la porra esperant que Catalunya reaccionaria com ho han fet els seus polítics i analistes dels últims 40 anys i el poble ha esclafit a riure. Ara la destrucció de l’imaginari de la Transició i de la nació espanyola a Catalunya serà més fonda i dolorosa de pair del que era necessari. Tant se val si Trapero dona peixet a Madrid, quants paperets s’enviïn als alcaldes o que la Guàrdia Civil es prepari per si ha d'envair Barcelona l'1 d'octubre.

Les declaracions de Juncker donant validesa al referèndum semblen un intent d’evitar que Espanya prengui més mal del compte i que, de retop, acabi perjudicant Europa. Però com va passar amb l’escalada que va portar a la Primera Guerra Mundial, no confio que l’Estat pugui aturar la seva cursa cap a la foscor, abans de patir una crisi de cavall i adonar-se que Franco i Felip V fa molt temps que crien malves. 

Pobre Felip VI: em sembla que aquest cop no s'aconseguirà el efecto y se notará el cuidado.