I

El Jordi Graupera em demana si el darrer paràgraf de l’article que Francesc-Marc Álvaro ha publicat avui està dedicat al meu llibre El nostre heroi, Josep Pla. Somric. Fa temps hauria tingut interès a saber-ho. I fa uns anys hauria corregut a llegir l’article. Hauria deixat qualsevol cosa que estigués fent i n’hauria fet una lectura neguitosa, de novell necessitat d’aprovació.

Marc Álvaro era dels pocs columnistes que es podien llegir en català quan vaig començar a escriure. Parlo d’abans que La Vanguardia el fes l’opinador més jove del diari. I també d’abans que el Salvador Sostres animés la premsa de Barcelona amb el seu "Llir entre Cards". Em sembla que Josep Maria Espinàs no s’havia passat a El Periódico, encara. Al final es va atipar de l’Avui, impacient per cobrar com un escriptor de país normal abans de jubilar-se o de morir-se.

En aquella època, els redactors d’El Periódico sortien al carrer cada dia cap a les set de la tarda amb la satisfacció que dona haver acabat de treballar. Com que les dues capçaleres estaven ubicades prop de la cruïlla de Consell de Cent i passeig de Sant Joan sovint se saludaven amb els redactors de l’Avui, que tornaven al diari després d’un breu descans amb aquella cara d’atabalament que acostuma a provocar l’excés de feina. 

El contrast entre les expressions de crispació i de benestar que veia al carrer em recordava les resistències que la recuperació del català trobava en plena democràcia, quan el franquisme ja semblava un monstre remot i enterrat. Normalment les dificultats del català es disfressaven d’una suposada llibertat de mercat que ja es veia que era falsa, o tan arbitrària i enfocada als interessos de Madrid com ha resultat ser la justícia espanyola quan els polítics han plantejat la independència. 

Quan vaig entrar a la facultat de periodisme, Marc Álvaro escrivia a l’Avui i era un professor exigent que portava jerseis de llana amples i esfilagarsats i guardava una distància sarcàstica amb els alumnes. No portava el cabell tan arreglat, ni la barba tan cuidada. Destil·lava la barreja de timidesa i mala llet reconcentrada típica dels homes que es pensen que si fossin atractius físicament agradarien més les dones.

Un dia vaig entrar al seu despatx i li vaig preguntar, per provocar-lo: "Sempre poses aquestes notes tan altes?" Estava contentíssim perquè m'havia puntuat amb un nou el meu primer article d’opinió —es titulava Dinàmic, se’n fotia de la gent que es deixa atrapar per les modes, encara me’n recordo. 

—Demana-ho als teus companys —em va dir una mica ofès, amb un timbre molt nasal, característic seu. 

Veure que es prenia la provocació com una cosa personal em va agradar. Ho vaig interpretar com una expressió d’amor perfeccionista a l’ofici de mestre, no pas com un símptoma d’inseguretat. Ara, veient com el seu articulisme s’ha descolorit a còpia de bregar per adaptar-se als estats d’ànims hegemònics, ja no estic segur que ser exigent amb els alumnes no fos una manera precipitada de donar-se importància a ell mateix.

Quan va entrar a La Vanguardia, Marc Álvaro va abandonar el vestuari informal d’esplai catalanista i va començar a abillar-se amb roba cara. Aquest detall em va entendrir, la feblesa de la carn humanitza les persones. En canvi em va doldre el primer article que hi va publicar. Potser per justificar-se, o per arrossegar els lectors que tenia a l’Avui, el va dedicar a Gaziel. Defensava les teories de Gaziel sobre el catalanisme en castellà com si, entremig, no haguessin passat més de 70 anys, una guerra civil i una dictadura. 

Internet no despullava el periodisme com ara, ni jo tenia cap idea presa contra el fet d’escriure en castellà. Tot just començava a ésser conscient de la impunitat que el mite de la llibertat de premsa ha donat als governs a l’hora de legitimar o de reprimir les opinions. Em va saber greu sentir-me abandonat per un dels pocs columnistes que em podia servir de referència. Els companys d’universitat idolatraven a Maruja Torres. Per fugir d’aquell desert, vaig anar a buscar orientació a l’hemeroteca i els periodistes dels anys 30 em van donar un vernís aparentment exòtic que em va fer prou servei.

Aquell article sobre Gaziel em va fer pensar per primer cop en la capacitat que els corrents subterranis d’interessos personals tenen a l’hora de destruir la intel·ligència i de sostenir el prestigi postís dels discursos espanyols. Per primera vegada vaig pensar en les dificultats que em trobaria per escriure, si no em deixava arrossegar pel facilisme. Marc Álvaro mateix ens havia parlat a classe dels equilibris que el columnista ha de fer entre la seva visió del món i l’ideal de ciutadà que defensa el diari que li paga. 

Mentre el diari no vagi contra la llibertat del teu país el pacte és acceptable. Si el diari va obertament contra la llibertat del teu país també és possible escriure, tot i que llavors has de tenir un sentit de l’humor afinadíssim i prou humilitat per saber que res o quasi res del que escriuràs sobre el país es podrà guardar, com fa el Salvador Sostres. 

El problema que no t’explicaven a la facultat és com es pot escriure en un diari sense pàtria, que viu de bascular entre dos centres de poder. Com dimoni es fa per sobreviure a la impostura permanent?

L’article de Marc Álvaro no dona gaires esperances. Després de rellegir-lo no sé encara si el darrer paràgraf va per mi o no. L’amic de Campuzano s’ha avesat a navegar i l’article s’entén poc, comenta el llibre de Josep Pla que acaba de sortir amb l’excusa d’uns alumnes que no l’han llegit mai. Sembla que li molesti que Josep Pla expressés de manera tan clara la tesi que jo defensava a El nostre heroi, això és, que no va perdre mai de vista que Catalunya és una nació ocupada, però ves a saber.

L’obscuritat és un recurs per fer-se el misteriós quan manquen arguments o quan no hi ha l’energia necessària per escriure d’una forma entenedora. Si volia donar-me una lliçó, o si volia respondre els articulistes que han relacionat El nostre heroi amb la darrera novetat de la indústria planiana, hauria estat millor escriure: “L’Enric Vila em va criticar en un assaig que, per la resta, l’encertava, com demostra aquest volum pòstum de Pla, que s’ha passat anys en el fons d’una calaixera per no espatllar la imatge que els espanyols s’havien fet de l’escriptor empordanès durant el franquisme”.

Més enllà de les relacions que Pla estableix entre la psicologia turmentada del país i l’ocupació espanyola, el nou volum no presenta novetats. És una obra desigual. Fa gràcia de llegir pel mateix motiu que, en un moment donat, pot fer gràcia visitar el tiet bohemi que cada any et fa les mateixes bromes. És una mena de Notes disperses degradat més obertament nacionalista. Tot i així, és com si Marc Álvaro volgués matisar l’entusiasme dels lectors que han comentat l’obra a Twitter. Al final de l’article diu que els grans autors com Pla tendeixen a ésser interpretats segons el clima de cada moment. 

Aquesta idea m’ha cridat l’atenció. No només perquè és la idea que s’entén millor del text. La idea que un autor com Pla és interpretable fins i tot en els temes de base defineix perfectament la manera d’estar al món de La Vanguardia i del periodisme barceloní en general. La influència que el diari va tenir fins fa uns anys no es pot entendre sense les generacions de catalans que han estat educats per agafar el rave per les fulles com si mengessin caviar. El costum de viure en el sobreentès ha fet molt mal a la cultura catalana.

Tenint en compte que Pla va escriure sota censura, l’article de Marc Álvaro segueix la mateixa estratègia argumentativa que la de l’alumne que li diu al mestre: “Ho sento, però el gos se m’ha menjat els deures.” Sovint, quan llegeixo un article seu recordo que va néixer a finals dels anys 60, que pertany a la darrera generació educada pel franquisme. Tot i que no ens portem massa anys, es nota que va ser educat en una Europa marcada per la violència i pels traumes de les dues guerres mundials.

Si no recordo malament, Marc Álvaro encara va arribar a temps de publicar algun article sobre la guerra de Iugoslàvia. Forma part d’un món que va connectar amb el somni neohumanista de l’Europa de postguerra, quan ja només en quedaven les escorrialles. No és casualitat que comparteixi l’honor d’haver estat premiat per la Fundació Catalunya Oberta amb André Glucksmann, que va néixer abans de la Segona Guerra Mundial, igual que Jordi Pujol...

(Continua el diumenge).