La mort de Macià Alavedra ha generat el torrent habitual de periodisme morbós i ressentit que la premsa vomita, sempre que pot, contra els referents susceptibles d’elevar la nació catalana. En les societats lliures els homes es jutgen per les seves fites i virtuts. En els països envilits per la por i la repressió, el moralisme s’utilitza com una navalla per igualar tothom per baix i dissimular el preu de les derrotes.

El conseller més brillant que ha donat l’autonomisme, el més intel·ligent i culte, segurament l’únic que tenia una idea de Catalunya capaç de transcendir l’imaginari del 78, l’únic que hauria pogut lluir en el Consell de Ministres de qualsevol imperi o país civilitzat, ha passat avall entre titulars de pamflet anarquista, ideals per escampar la cursileria i l’autoodi. Com va dir Pompeu Gener, si Edison hagués nascut a Barcelona, hauria acabat amb un embut al cap.

La vida d’Alavedra és perfecta per explicar fins a quin punt l’autonomisme és un sistema pensat per fer sentir bruts i impotents els catalans vertebrats per la història. Nascut el 1934, l’artífex del pacte del Majèstic no va separar mai les ambicions personals de la seva condició de català. Tot i saber el risc que corria, en comptes de refugiar-se en la superioritat moral o d’explicar sopars de duro cosmopolites, va mirar de viure igual que els millors polítics espanyols de la seva època.

El súper conseller de Jordi Pujol va formar part d’un grup de polítics i empresaris que van intentar crear un nucli de poder a Barcelona capaç de resistir les ànsies de les elits espanyoles que González i Aznar anaven engreixant amb la força de l’Estat i el prestigi de la democràcia. Alavedra era autonomista, però sabia com funciona el poder. Li va tocar ballar sovint amb la més lletja, però mai no es va fer el coix ni el màrtir per justificar-se. 

Jo no he conegut cap polític català que donés tanta volada a la sensibilitat del país a través del gest, de la conversa i les idees. La seva determinació quasi visceral a no deixar que la condició nacional fos un obstacle per la seva vida, el va portar a situacions cada cop més tràgiques. El fet d’haver tingut un paper important en la consolidació del sistema autònomic i, després, en el manteniment de la seva maquinària, va fer que la història li passés amb crueltat per sobre. 

Ni el seu pas per la presó, ni segurament la mort, no es poden deslligar de l’efecte que les consultes populars del 2009 van tenir en les relacions entre Madrid i Barcelona. Alavedra va pagar cares les tàctiques soviètiques empleades per l’Estat contra els vigilants del galliner autonòmic. Mentre González estiuejava en un xalet de Tànger, que va vendre a un príncep saudita discretament, la caseta d’Alavedra a Calella apareixia als diaris com un luxe asiàtic, fruit de corrupcions intolerables.

Després de la consulta d’Arenys, ja em va avisar que l’esclat de l’independentisme li torçaria la vida. Educat en un món marcat per la violència, es va trobar atrapat per un malson que només hauria pogut evitar si hagués tingut davant polítics millors que ell. Potser si hagués tingut una vocació de líderatge forta, que li mancava, o potser si hagués sigut menys patriota o menys lleial, hauria tingut possibilitats d’evitar que la seva vida acabés de la mateixa manera que va començar, trasbalsada per la bota espanyola. 

Alavedra estava tan convençut que Catalunya és un país ocupat, com segur que la independència és impossible. “Us vaticino 40 anys de sacrificis per no res”, em va dir amb una sinceritat que em va commoure, poc després de les consultes d’Arenys, no gaire abans que el detinguessin pel cas Pretòria. Ho recordo perquè Alavedra era un home escenogràfic, que posava les barreres altes. Com que tenia vocació de senador però no tenia Roma a favor seu, s'amagava darrera d'una pirotècnia exhuberant feta d'agilitat mental i bon humor. 

L'última vegada que ens vam veure, aquest estiu, em va presentar el nebot del Layret, el polític assassinat als anys vint pel sindicat groc. Quan vam marxar, vaig tornar enrere per abraçar-lo un altre cop, content d’haver-lo vist. Aquella tarda vaig pensar que Alavedra havia fet una feina molt difícil, que mai no es reconeix entre els seus mèrits: va aguantar pràcticament tot sol des del poder el pont estret que connecta la Catalunya autonòmica amb l'imaginari, trinxat pel franquisme, de la Catalunya anterior a la guerra. 

El fet d’haver patit l’exili i de no voler venjar-lo ni oblidar, li va donar un vernís exòtic en un règim que ja s'ha vist fins a quin punt és hipòcrita i amnèsic. La contradicció de fons que li generava aquesta situació també li donava una amplitud i un encant que multiplicava l’atractiu de les seves grans habilitats socials. Jo no he conegut cap altre dirigent del sistema autonomista que m’hagi ensenyat tantes coses i que hagi tractat amb tan respecte les meves opinions.