Ens hauríem de cordar el cinturó i començar a explorar solucions creatives perquè ja es veu que el final de la utopia americana portarà associat un ventall amplíssim de decepcions i daltabaixos. A poc a poc es comença a veure que les elits americanes van impulsar la globalització més per avarícia i prepotència que no pas per idealisme, una mica com els nostres processistes, però a l’engròs i amb el capitalisme radical com a font de dogmatisme. 

Ho explicava un dels articles més llegits d'aquest estiu a Medium, una plataforma que aviat esdevindrà un mal de cap per als digitals catalans, avesats a publicar en funció de criteris folklòrics i de control polític. L’article el signa Umair Haque, que és un dels pensadors globals més influents dels darrers anys. La seva tesi ja l’havia escoltat, en forma de boutade, en boca de Josep Pla, en aquella entrevista que Soler Serrano li va fer a finals dels anys setanta, a saber, que el capitalisme portat fins a l’extrem condueix al comunisme. 

Haque descriu una economia americana al caire del col·lapse. Recorda que les condicions de vida d’un gruix creixent de nord-americans fa pensar cada dia més en les misèries que passaven els europeus que van caure en l’òrbita soviètica durant la guerra freda. Estats Units, diu Haque, ha esdevingut un país dominat per grans corporacions que acaparen la riquesa i que utilitzen l'escassetat controlada de productes bàsics per manipular els ciutadans i explotar-los. 

Com que Haque tendeix a idealitzar l’estat del benestar europeu, com si s’hagués pogut edificar sense la protecció americana, he enviat l'article a alguns amics de l’altra banda de l’Atlàntic. El Foreign Affairs ha elogiat el primer any de l’administració de Donald Trump, però els testimonis recollits em fan pensar que el mandatari nord-americà bé podria ser un nou Gorbatxov, una d’aquestes figures impotents i pintoresques que els sistemes promocionen quan comencen a fer aigües. 

Obsedides per convertir el capitalisme en una font d’enriquiment inesgotable, diu Haque, les elits dels Estats Units han malmès l’economia americana d'una forma que no es veia des de la República de Weimar. La comparació, amb les notícies dels diaris a la mà, no fa gaire gràcia. L’auge dels populismes europeus no es pot explicar sense la barreja de bonisme i d’hedonisme frívol i subvencionat que va deixar la República de Weimar sense defensors quan el crac del 29 va obligar els Estats Units a concentrar-se en els seus problemes.

El defalliment dels Estats Units ha escampat un desconcert enorme per Europa. Acostumats a viure sota l’ala del gegant americà, els països de la UE veuen aflorar velles contradiccions que la marxa de l’economia els havia permès d’amagar sota l’estora. La utilització econòmica de la immigració ara es gira contra molts estats del continent. El discurs políticament correcte, que havia d’afavorir la cohesió social, s’ha convertit en un obstacle per la creativitat i la llibertat de pensament, i és una excusa formidable per atiar el sectarisme i demonitzar els adversaris. 

Espanya, que és el territori europeu que nota més de pressa les contradiccions de cada època, sembla abocada a veure la col·lisió de dos nacionalismes igual d’obscurantistes. La indignació i el victimisme s’han convertit en una mina electoral. Com explica cada dia La Vanguardia, el processisme espera eixamplar la base de votants aprofitant les sentències de la justícia espanyola contra els presos polítics. Fa uns dies, un diputat unionista va muntar un ciri al Parlament perquè es va sentir amenaçat per un independentista que portava a coll la seva filla. 

Una altra de les conseqüències que pot tenir el defalliment americà és un empobriment de la cultura digital, cosa que també acabaria laminant el debat intern de les democràcies. Internet és una de les eines bàsiques de l'esperit americà, com ho va ser l’autodeterminació en el segle XX, abans de la irrupció del totalitarisme. La idea de la cibersobirania promoguda per la Xina xoca amb els interessos globalistes nord-americans, però també amb les aspiracions polítiques de Catalunya. 

El mateix domini .cat no hauria pogut emergir si Internet hagués estat concebuda sota el prisma autoritari de Beijing o d’altres capitals de règims centralistes emergents. Tenint en compte que enlloc del món no hi ha tants usuaris d’internet com a la Xina, és possible que la llibertat s’encareixi els propers anys. Segons com es gestioni la propera crisi, que no sembla massa lluny, les primaveres àrabs podrien acabar passant a la posteritat com el cant del cigne d’internet i de la democràcia. 

Francis Fukuyama, en el seu darrer paper publicat al Foreign Policy, proposa d’instituir un servei nacional obligatori i eliminar el multilingüisme de les escoles dels Estats Units per enfortir la consciència cívica dels americans. Com totes les idees, el capitalisme i la democràcia es poden utilitzar per fer el bé o per fer el mal i no cal ser historiador per imaginar-se quin impacte pot tenir qualsevol contrareforma, a Catalunya, si ens enxampa dins d’Espanya i en mans dels polítics que fins ara han gestionat l'independentisme. 

Catalunya no hauria tret el nas tan fàcilment si el nombre de democràcies no s’hagués multiplicat per tres al món entre 1970 i 2008. És una dada que caldria tenir en compte. Sobretot a l’hora de reformular els discursos i de regenerar aquesta classe política apoltronada que, els darrers anys, ens han fet perdre un temps tan preciós amb les seves promeses incomplertes, els seus xantatges emocionals i els seus debats penosos, de pati d'escola.