La crítica que Jordi Amat ha publicat sobre La generació tap, el primer llibre de Josep Sala, m’ha posat nostàlgic. M’ha recordat una conversa que vaig tenir amb el periodista Pérez Colomer el juny del 2015, quan Andrea Levy va anar a Madrid. Va trucar per potinejar —llavors Espanya volia ser amor, igual que Oriol Junqueras— i li vaig anticipar que l’Estat cremaria la generació dels setanta i dels vuitanta per intentar salvar-se.

Si llegeixes la crítica d’Amat, que era un noi que treballava, tot i que mai no ha estat gaire brillant, veus la feina que ha fet el camió de les escombraries de la Transició. Des que em vaig doctorar el 2005, la majoria d’amics i coneguts han abaixat el llistó per sobre de les seves possibilitats. Ja no parlo dels mentors —aquests que Sala diu que són un tap, i que van ser víctimes de la mateixa trampa sense tantes eines per defensar-se.

El llibre de Sala fa mandra de llegir. És la típica sortida per la tangent del català que troba un tema inofensiu per desfogar-se sense prendre mal. Però Amat i el seu article són la caricatura de la fatxenderia que s’ha menjat la cultura i la política del país amb debats cada dia més artificials i més petits. Ara només falta que Bernat Dedéu trobi, finalment, una forma indolora d’autodestruir-se menjant com un pardal de la mà de Tatxo Benet, el petit Cambó d’esquerres que va pagar la purpurina de l’1 d’octubre.

Amat té raó que el millor que es pot dir del llibre de Sala és que la “prosa llisca”. Però si Sala fos algú a Barcelona, el to del seu article seria un altre i la verticalitat alada del seu text s’hauria tornat llagoteria i cursileria. Llegint-lo pensava en Pau Vidal, que es fica amb el senyor Virgili perquè si topés amb Diana Coromines no sortiria viu. O amb els liberals que han impulsat aquest manifest sobre l’estat d’alarma que es mofa dels rodamons sense pretendre-ho, potser perquè quan fuges tant d’estudi al final dius bajanades. 

Cada generació té en comú un context històric i ja se sap que l’home no tria les seves circumstàncies però sí que pot triar la manera d’afrontar-les

Sala fa pal de llegir perquè escriu empès per un pensament que no té força. El seu discurs és fill de la cultura que critica i no s’entén sense l’èpica de la feblesa que ha promogut el procés. Sala és un adversari fet a mida per a l’Amat i ajuda els senyors de l’Ara i de Mediapro a cobrar-se les inversions que han fet en les comèdies dels polítics. En el llibre, diu que el 1990 votava el PSC perquè no creia que la independència fos possible; per l’enfocament de l’obra diria que el problema no era la independència sinó la manca de caràcter de l’autor i dels seus amics.

Per exemple, estic segur que si Adrià Pujol no hagués estrafet el seu empordanisme, Sala hauria escrit una altra cosa, igual que Amat no hauria tingut valor de comparar la darrera lleganya de la Transició amb el Quadern gris de Pla. També crec que si Dedéu no fos tan mandrós no es deixaria temptar per Benet, després d’haver insultat Carles Capdevila fins i tot després de mort. De fet, si Dedéu fos capaç d’acabar un llibre, l’Anna Punsoda no faria tuits de vergonya aliena per dissimular el seu potencial immens.

Cada generació té en comú un context històric i ja se sap que l’home no tria les seves circumstàncies però sí que pot triar la manera d’afrontar-les. Com la majoria de catalanets, Sala ha buscat un tema d’insatisfacció general per justificar la seva insatisfacció concreta. Ho pot fer millor, o es pot deixar atrapar pel camió de les escombraries de la Transició com el negret de Banyoles i els seus imitadors. Si hem de parlar de la generació X, diré que, en el meu entorn, només Salvador Sostres ha venut el seu talent a un preu decent. 

Deu ser per això que el Sostres aguanta millor que els puritans que el menyspreen i pinta més en la història del nostre temps que tots els noms que he esmentat. Si Dedéu fa d’escolanet de Benet perdrà les eleccions a l’Ateneu i acabarà fent la mateixa pena que Francesc-Marc Álvaro, l’autor de Per què hem guanyat. Si es presenta sol, serà un heroi fins i tot si no se’n surt i, a diferència del llibre de Sala i les potineries de l’Amat, el seu exemple seguirà sent motiu d’inspiració.

Com ja hem vist en el procés, vivim una època difícil però el futur és obert i mai no havia sigut tan fàcil acabar plorant amb patetisme el que no has sabut defensar seriosament. Ara tot surt de dins, fins i tot el mal que ens fem intoxicats per la desorientació de les elits que intenten salvar-se de les seves frivolitats utilitzant la força cega i descarnada dels diners.