Entre la runa política de Twitter he trobat unes declaracions de Vicent Sanchis molt interessants, que m'han fet pensar en un assaig de Joel Kotkin sobre el món que ens cau a sobre. El llibre es titula The Coming of Neo-Feudalism. En el pròleg, l’urbanista californià adverteix a la classe mitjana que fortifiqui bé els seus valors, i la seva posició econòmica, abans no sigui massa tard. 

Kotkin creu que la crisi de la democràcia se saldarà, en la majoria de països, amb un retorn a les dinàmiques de l’antic règim. Després de tants anys de reivindicar el talent i la igualtat d’oportunitats, la por de les elits, combinada amb la barra dels insatisfets, ens portarà a una societat cada vegada més estamental i corporativa. Serà difícil frenar el carro, i tornar a creure en el mèrit.

A Catalunya, Gabriel Rufián va ser el primer que ho va veure, per això es va girar contra els seus propis votants quan Jordi Graupera va venir de Nova York amb el projecte de Primàries. Mentre Quim Torra i Oriol Junqueras es feien els màrtirs de la democràcia, Rufián va agafar el brau per les banyes i els va fer la feina bruta. 

Els càrrecs institucionals s’han convertit en cortesans i tendeixen a sentir-se incòmodes amb l’esperit dels vots que els han donat la feina

Ara, agafeu les declaracions de Sanchis i penseu en Rufián. El cinisme disparat, la rialleta de menyspreu, la violència cap als valors i els ideals dels electors, han esdevingut l’actitud política més eficient dels darrers anys, a Catalunya. La mala llet de Sanchis no és una mala llet passatgera, de taxista que et vol fer pagar l’estrès dels embussos. És el resultat de llegir Ausiàs March i perdonar la vida a Vox, després d’haver acceptat promocionar totes les seves pallassades. 

El món de la política s’ha tornat pinxesc perquè cada vegada deixa menys marge a ningú que estigui disposat a prendre’s seriosament els ciutadans que diu representar. El problema nacional accentua el joc de forces que a molts llocs del món intenta reduir els electors a la vella condició de súbdits. Els càrrecs institucionals s’han convertit en cortesans i tendeixen a sentir-se incòmodes amb l’esperit dels vots que els han donat la feina.

Des que es va aplicar l'article 155, a Catalunya els servidors públics saben del cert que no depenen de les urnes, sinó de les reverències que fan en les reunions de feina i en els dinars de copa i puro. Si la devaluació del vot no anés eixamplant la distància entre el públic i els actors polítics, Ada Colau no es podria permetre el luxe de deixar Twitter. Sense el trencament que Rufián va saber escenificar tan bé, Díaz Ayuso no es podria presentar com una Joana d’Arc de les llibertats cíviques, fins i tot a Catalunya.

Penseu en l’evolució que ha fet el líder d'ERC de mascota dòcil del públic processista a dolentot de la política espanyola. Rumieu per  què Josep Pla va voler recordar, en plena postguerra, que Francesc Cambó sempre deia que el castellà és el millor criat d’Europa. El censor que li va tombar la línia només hi devia veure un atac d’odi ètnic furibund, però a mi em sembla un sarcasme deliciós, d’una substància autocrítica i geopolítica indiscutible.

Si badem, tots acabarem sent fills de Rufián, un dels modernitzadors més eficients de la cultura carpetovetònica espanyola que ha donat color a Europa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Enric Vila
Opinió Foc nou Enric Vila
Enric Vila
Opinió Els pirates Enric Vila