Com deia Antoni Puigverd l'altre dia, l'obsessió de l'Estat espanyol amb Puigdemont comença a semblar la del Coiot amb el Correcamins, aquella au riallera dels dibuixos animats de la Warner Bros. El que dona importància al Correcamins és l'obsessió fosca del Coiot per caçar-lo. Poques tires de televisió per nens expliquen tan bé la superioritat que els impulsos espontanis de la vida tenen sobre els càlculs maquiavèl·lics dels dolents. 

La pobra au no sembla especialment intel·ligent, però fa allò que sap fer, que és córrer tot el dia amunt i avall, cridant beep beep. Puigdemont és una mica igual. Una part del seu entorn intenta utilitzar-lo per negociar amb els espanyols, que també donen peixet a ERC, fins al punt que per aquest motiu Junqueras és segurament avui a la presó. Però la majoria de la gent només veu en Puigdemont un polític exiliat que va pel món fent proselitisme del seu país, com faria qualsevol patriota català, que tingués prohibit de tornar a casa.

El viatge a Dinamarca ha obert un front perillós per l'Estat espanyol. Si Puigdemont viatja a un tercer país, com sembla que farà, els ciutadans europeus podran començar a dibuixar un mapa de la Unió cada cop més dividit en relació al cas de Catalunya. Un mapa europeu que permeti distingir entre els països amics dels catalans i els països amics dels espanyols, no és una idea que pugui agradar a Madrid. I menys ara que Junker i alguns col·laboradors seus comencen a plantejar-se seriosament la necessitat de repensar Europa. 

En aquest context, l'Estat necessita evitar com sigui la investidura de Puigdemont. Si és investit president l'impacte dels seus viatges es multiplicarà, i també les discussions que se'n deriven sobre el futur d'Europa. No s'ha d'oblidar que en l'entorn del líder independentista hi ha nois com Aleix Sarri que fa temps que treballen des de Brussel·les la idea que els estats centralistes com Espanya o França, que vol reintroduir el servei militar obligatori, són un llast per a la integració del continent i el progrés de la Unió.  

Els espanyols preferiran fer mans i mànigues per vetar un candidat que s'ha presentat a les eleccions que ells mateixos han organitzat, abans que no veure's desautoritzats davant del món. En canvi, el president del Parlament, Roger Torrent, no podrà obeir els requeriments de la justícia espanyola sense que ERC desaparegui del mapa en les properes eleccions, i la Generalitat autonòmica passi a ser percebuda com una mena de govern de Vichy, pensat per controlar els catalans. 

A poc a poc entrem en una nova fase de confrontació amb Espanya. Arrimadas no ho sap, perquè no surt en el seu power point. Però Espanya està construïda amb un sistema de forces que fa que l'autonomia hagi d'estar controlada pels nacionalistes catalans, perquè tot vagi bé. Si Catalunya no es reprimeix dòcilment a ella mateixa com en l'època de Pujol, l'independentisme es dispara i la política espanyola entra en crisi, com va passar durant els set anys de tripartit. 

Si el Parlament investeix Puigdemont haurà realitzat el seu primer acte polític unilateral i la declaració d'independència de finals d'octubre agafarà una volada que no tenia. Si cal anar a eleccions, l'única oportunitat que els espanyols tenen de sortir-se'n bé és que l'independentisme boicotegi les urnes, cosa que és difícil que passi. És més probable que, si hi ha eleccions, torni a guanyar una llista independentista, aquesta vegada amb un programa partidari de la unilateralitat. 

Fins a l'u d'octubre el punt de ruptura amb Espanya estava situat en el referèndum. Com que vam aconseguir celebrar-lo ara qualsevol cosa, per petita que sigui, té un potencial destructiu imprevisible. El fet que el Consell d'Estat hagi contradit el govern del PP, no sols apunta que el cap de gabinet del Rajoy, José Luís Ayllón, s'ha ficat de peus a la galleda. Deixa clar que, per quedar bé, l'Estat cremarà els polítics que faci falta per evitar la independència i després els llençarà a la paperera de la història.