La cabra sempre tira cap a la muntanya. Oriol Junqueras s’hi referia veladament des d’Irlanda aquests dies per objectar-hi allò amb tant de consens com el som un sol poble. Ho feia subtilment, evocant els colors de la bandera irlandesa, una ensenya ideada per superar les diferències entre les seves comunitats, integrant el taronja dels protestants monàrquics i el verd dels republicans catòlics amb el blanc de la pau.

Per això és ben sorprenent la proposta que Waterloo ha traslladat al PSOE aquests dies pretenent que es parlés dels catalans com una ‘minoria nacional’. Una tesi que no és ben bé nova i que està en sintonia amb l’expressió més nacionalista de l’independentisme, que flirteja alhora amb la idea de dues comunitats a Catalunya.

Ara, però, estaríem en una clau de volta en reclamar que s’etiqueti els catalans com una ‘minoria nacional’ amb derivades i connotacions que no només entren en contradicció amb l’expressió som un sol poble, sinó que generen confusió perquè allò que s’ha considerat tradicionalment com a minoria nacional, segons l’ONU, seria ‘qualsevol grup nacional, ètnic, religiós o lingüístic integrat per un nombre de persones menor en relació amb la resta de la població’. Per exemple, l’ètnia gitana. Tota vegada que aquestes minories no tenen pas per se reconegut el dret a l’autodeterminació.

Estaríem en una clau de volta en reclamar que s’etiqueti els catalans som una ‘minoria nacional’ amb derivades i connotacions que no només entren en contradicció amb l’expressió som un sol poble sinó que generen confusió

La mateixa Constitució espanyola ja parla específicament de nacionalitats i és que nacionalitat venia a ser una mena d’eufemisme per evitar parlar de nació. I, alhora, per subratllar una diferència amb el terme regió. Una altra qüestió és que aquesta semàntica volgudament diferenciada mai hagi estat implementada. Ni hagi comportat cap reconeixement específic. Ben al contrari, des del primer moment, amb la LOAPA, es va intentar harmonitzar totes les comunitats. I eludir el redactat constitucional. Per contra, el catalanisme manté que Catalunya és una nació. Altri són les diferències dins d’aquest catalanisme sobre quin estatus polític ha de tenir aquesta nació.

La qüestió no és menor i també valdria per deixar en evidència la diferència substancial amb l’inacabable conflicte que dessagna Palestina. Dos pobles en una mateixa llenca de territori. I un conflicte que no sembla tenir aturador. A la massacre perpetrada per Hamàs, respon ara l’estat d’Israel amb una massacre que de moment ja ha multiplicat per vuit la matança del 7 d’octubre.  

‘Els llocs sants patiran llargs anys de guerra, i la Pau no regnarà abans de moltes generacions’. Aquest va ser l'auguri del representant sirià a l'ONU quan es va votar a favor de dividir Palestina en dos estats. Un de jueu i un d'àrab fruit de la resolució del novembre de 1947 quan l'ONU adoptava una solució salomònica i atorgava a l’estat jueu una queixalada més de territori, malgrat que els àrabs n'eren més.

Tal com havia predit el delegat sirià, les hostilitats van començar tot seguit. I val a dir que pràcticament no s'han aturat fins a la data. Eren dos estats per a dues comunitats. En guerra permanent des d’aquella data, disputant-se un mateix territori. Aquesta és una diferència significativa respecte del que sempre ha predicat el catalanisme per a Catalunya quan ha defensat que som un sol poble. L’antítesi del que havia defensat i verbalitzat Aznar quan amenaçava de dividir Catalunya en dos. O la sublimació d’aquesta tesi amb la Tabàrnia de Ciudadanos que evocava veladament el conflicte a Iugoslàvia —en particular a Bòsnia— i la fragmentació comunitària del seu territori.