Acaba de morir Edgar Morin, el darrer gran pensador del nostre temps, defensor de la complexitat intel·lectual com a únic camí per a entendre la realitat. Lluny d’acceptar la validesa del pensament fragmentat en compartiments estancs, considerava necessari interrelacionar totes les disciplines, des de la física fins a la sociologia, o les matemàtiques, o la biologia, per tal d’aconseguir la mirada global, el pensament complet.
Rescato per a la memòria un concepte que va ser recurrent en la seva obra: el rebuig de la certesa. O dit altrament, la vàlua extraordinària que tenia la incertesa per a l’anàlisi de la complexitat. "Hem d'aprendre a navegar en un oceà d'incerteses a través d'arxipèlags de certeses", va escriure en la guia que li va demanar la UNESCO per a repensar el sistema educatiu. Fill d’un comerciant sefardita de Salònica, va substituir el seu cognom Nahoum pel de Morin quan es va apuntar a la Resistència francesa, per tal de camuflar la seva condició jueva, però sempre va valorar el seu bagatge cultural des d’una perspectiva laica i universalista. Militant d’un humanisme “de la resistance” que s’enfrontava al fanatisme i a la imposició dels dogmes, va ser capaç d’unificar la prosa de la raó i el pensament, amb la poesia de l’amistat, la solidaritat i l’amor. De fet, en la seva darrera entrevista a Le Monde fa just un mes, al llindar dels seus 105 anys, va parlar de la necessitat de crear un “oasi de fraternitat”, i va alertar de la derivada d’un trànsit de la humanitat que “aviat podria ser mitjanit en el segle”.
Contra aquest temps de respostes, cal tornar a fer-se preguntes, contra el temps de les certeses, cal reclamar la força intel·lectual de la incertesa, i contra un temps de consignes, cal exigir un exercici revolucionari i disruptiu: cal tornar a pensar
De tota la magnitud del seu llegat intel·lectual, inabastable en profunditat i dimensió, em quedo amb la idea-força que sempre va marcar el seu pensament: la recerca persistent de la complexitat. En aquests temps del simplisme més barroer, tan desacomplexat com profusament viralitzat, reclamar arguments complexos, plens d’arestes, que superin el blanc i el negre del dogmatisme, és gairebé un acte d’heretgia. D’una banda, la IA ens facilita la informació, però ens allibera de la recerca i l’estudi (recomanable llegir l’encíclica Magnifica Humanitats de Lleó XIV), i ens converteix en indolents intel·lectuals que surfegen sobre la realitat, però mai no fan submarinisme. I per l’altra banda, el món de les xarxes i la seva extraordinària viralitat ha creat un ingent exèrcit de pensadors tot a cent que converteix l’anàlisi de la realitat en un catàleg de consignes. És un pensament fast food, ràpid d’engolir i encara més ràpid de digerir: vulgar, però arrogant; inútil, però eficaç; simple, però sorollós.
Contra aquest temps de respostes, cal tornar a fer-se preguntes, contra el temps de les certeses, cal reclamar la força intel·lectual de la incertesa, i contra un temps de consignes, cal exigir un exercici revolucionari i disruptiu: cal tornar a pensar. Avui no hi ha res més estigmatitzat i assetjat que el lliure pensament, i per això mateix, no hi ha res que sigui més necessari. Hem de cercar la complexitat –—“l’única manera de pensar millor”, diu Morin—, cal reclamar debats on només hi ha baralles de pancartes, cal exigir ambigüitats on s’imposen les veritats absolutes, i fer-ho amb el coratge de no seguir cap ramat, en una reclamació radical de la condició humana. Al capdavall, pensar més enllà de les impostacions, els dogmes i les consignes, és l’acte més intrèpid que pot fer l’ésser humà. Aquest, i llegir, un altre verb lentament abandonat i cada vegada més desmerescut. Contra els venedors de fum, que retornin els exploradors de les idees. Contra els mercaders de certeses, que s’imposin els militants en el dubte. Contra els oripells del TikTok, que triomfin els diamants de les biblioteques.