El concepte de bé comú s’empra sovint, fins i tot diria que a bastament. És un concepte que és passejat a tort i a dret per qualsevol moralista que vulgui quedar bé entre els de la seva parròquia, però del qual caldrà establir bé les coordenades, el significat, i les implicacions que comporta.
Al meu entendre, s’entén com a bé comú aquell tipus de bé immaterial que és compartit per la majoria o per la totalitat dels ciutadans d’una determinada comunitat, i que, d’altra banda, resulta beneficiós per a la totalitat o per a la majoria dels membres d’una comunitat determinada.
La consecució del bé comú, doncs, hauria de ser la meta i l’objectiu de qualsevol governant, ja que, per un costat, beneficia el conjunt dels ciutadans i, per un altre, la seva invocació i pràctica pot esdevenir un eficaç antídot en la lluita contra la corrupció, que podríem definir com l’obtenció de beneficis lligats a interessos particulars o especials.
Des de Plató molts són els pensadors que han treballat aquest concepte, però tot i que hauria de ser un debat intel·lectual, filosòfic o moral tranquil, en què semblaria que tothom s’hauria de posar d’acord, resulta que estem confrontats a un debat que històricament no ha estat ni assumit ni pacífic. La prova d’això és que al voltant del debat sobre el bé comú han anat florint altres accepcions i expressions com ara l’interès general, el benefici igualitari, l’interès comú, la utilitat comuna, etc. I no estic gens segur que totes aquestes accepcions vulguin dir el mateix ni que es busquin les mateixes finalitats.
És en el lligam entre bé comú i lluita contra la corrupció on m’agradaria fer estada.
Es parla molt de corrupció, però crec que de manera interessada es vol desviar l’atenció quasi exclusivament cap a la corrupció econòmica. És a dir, l’exercida per aquells que obtenen diners no guanyats ni merescuts de part de les arques públiques, en funció d’una feina que no s’ha fet o no del tot. I també s’aplica a aquelles persones que, en l’exercici d’una funció o càrrec públic, desvien recursos econòmics públics cap als seus interessos particulars.
L’estat de salut moral d’una societat, el seu lligam amb el bé comú, cal que el basem en el nivell de confiança, honradesa, justícia, temprança i solidaritat que existeixi entre els seus membres
Però és forçós constatar que hi ha molts altres tipus de corrupció que fan saltar pels aires el principi del bé comú. Per exemple, quan un funcionari públic fa a desgana o de manera no acurada la seva feina; o la fa amb poca professionalitat, discreció, preparació o empatia; o quan actua sota criteris de discrecionalitat i arbitrarietat; o quan tracta malament o incorrectament un ciutadà. En tots aquests exemples el servidor públic cau en el vici de la corrupció i, per tant, menysprea el bé comú.
En paral·lel, quan un ciutadà s’aprofita, per a fins no regulats, prohibits o ficticis dels drets que li són reconeguts, o practica l’evasió fiscal, o atempta contra els béns públics o en sostreu, o quan al·lega estats de salut ficticis, o quan representa situacions o condicions de vida que no es corresponen amb la realitat per treure’n algun benefici, està fent corrupció i trepitja el concepte de bé comú.
Als apòstols de la ponderació de les magnituds els reconeixeré que, certament, es pot —i probablement cal— establir una escala de valor respecte dels abusos que es cometen contra el bé comú, però amb la mateixa certesa seré capaç d’afirmar que l’estat de salut moral d’una societat, el seu lligam amb el bé comú, cal que el basem en el nivell de confiança, honradesa, justícia, temprança i solidaritat que existeixi entre els seus membres.
D’altra banda, també cal constatar que qualsevol falta d’acció o omissió que s’adreci contra els principis que acabo d’enunciar ataca directament el bé comú, cosa que significa que ataca l’harmonia social i la consideració deguda als ciutadans.
Vivim en una societat en què hi ha una tendència clara i manifesta a reclamar, fins i tot de vegades de forma vehement, tots els nostres drets, però no som tan curosos, reivindicatius ni combatius a l’hora d’exercir els nostres deures. Encara més, sovint, molesta que siguin reclamats. Això comporta que el teixit social estigui tensionat per un clar desequilibri i que, en conseqüència, el concepte de bé comú no gaudeixi d’una bona salut, i no estigui gaire de moda.
A més, tenim una situació en què semblem inflexibles amb la corrupció exhibida públicament, fins i tot a vegades amb impudícia, però també resulta que som bastant tolerants amb les petites corrupcions, començant per les que podem cometre cadascun de nosaltres.
Si no ens preocupem i ocupem aviat d’aquest desequilibri creixent, si no ho fem amb seriositat i profunditat, i ens acabem disciplinant tots, l’absència de respecte pel bé comú se’ns pot escapar de les mans, i pot fer trontollar el principi de viure junts en una societat civilitzada.