El gest d’Elnaz Rekabi, una escaladora iraniana que diumenge va competir sense vel a la final dels campionats asiàtics a Seül, ha fet la volta al món. L’avió que la va tornar a Teheran va aterrar de matinada, però l’esperaven desenes de persones al crit de “campiona” per aplaudir el seu gest de protesta per la mort sota custòdia policial de Mahsa Amini. Protesta que s’ha estès per tot el món, inclòs el seu país. L’atleta, de 33 anys, amb gorra i caputxa, va reiterar les disculpes que ja havia fet al seu perfil d’Instagram, parlant d’error. Diu que estava distreta posant-se els peus de gat i que es va oblidar del vel perquè la van cridar de manera sobtada a competir. El que passa és que al vídeo es veu com la noia entra caminant tranquil·lament a la zona de competició. I, a més, el mitjà Iranwire diu que la noia va prendre la decisió de competir sense hijab fa un mes, just quan van començar les protestes per la mort de la jove kurdo-iraniana en mans de la policia de la moral per portar mal posat el vel. El mateix mitjà explica que el seu germà i també escalador, Davud Rekabi, va ser detingut dilluns i no se sap on és. Com tampoc se sap, de fet, on han traslladat l’Elnaz a la seva arribada a Teheran. La família va denunciar la impossibilitat de contactar amb ella, cosa que fa sospitar que el règim la va retenir immediatament per repatriar-la.

Femenina i feminista és el doble paper que han d’exercir les esportistes d’elit com Alexia Putellas, obligades no només a ser esportistes de gran nivell, sinó també referents socials, un pes que els homes futbolistes —amb lloables excepcions— es neguen a portar a sobre

La repressió per les protestes a l'Iran ja ha generat 215 morts, entre els quals 27 nens. Rekabi és la primera esportista que protesta al país de Sahar Khodayari, una altra noia, de 30 anys, apassionada del futbol, que es va immolar per por a anar a la presó després d’haver-se colat a veure un partit, ara ha fet tres anys. El règim no permetia a les dones entrar als estadis, però ella es va disfressar d’home per veure un partit. La policia de la moral la va enxampar i, pendent de judici, es va immolar davant del jutjat. Se la coneix com la Noia Blava, pel color de la samarreta del seu equip preferit, l’Esteghlal, que va portar aquell dia. I, de fet, la Noia Blava és el gran símbol de la revolució femenina al món del futbol. Femenina i feminista, que és el doble paper que han d’exercir les esportistes d’elit com Alexia Putellas, obligades no només a ser esportistes de gran nivell, sinó també referents socials, un pes que els homes futbolistes —amb lloables excepcions— es neguen a portar a sobre. Només cal veure els discursos de la gala de la Pilota d’Or. Buits els dels homes, però on Alexia va criticar la mala gestió del futbol femení que fa la federació espanyola. Això sí, havent de recórrer intel·ligentment a parlar de com de bé ho fa la federació anglesa, cosa que demostra —cada país en el seu nivell— que a Espanya encara hi ha molt camp per córrer.

El feminisme, juntament amb l’ecologisme, és la gran revolució del segle XXI. Són les dues revolucions que han de canviar el món si no el fem malbé abans entre tots i amb els neofeixistes i els capitalistes sense ànima al capdavant. L’escalada i el futbol, dos esports, han servit per fer girar els ulls de nou cap a la tirania de l’Iran. Aquesta és la força de l’esport. Llàstima que el Mundial masculí es jugarà a Qatar, país que, segons Amnistia Internacional discrimina les dones a la llei i a la pràctica, on les relacions homosexuals són delicte, la llibertat d’expressió està restringida i els treballadors migrants no es poden sindicar i, de fet, n’han mort a milers construint els estadis.

Per cert, gràcies a la Noia Blava —i a la pressió de la hipòcrita FIFA— les dones han tornat als estadis 40 anys després de la revolució de Khomeini. Cap consol. Una esquerda. Una raó per creure en Patti Smith.