“Dijiste que hagamos / un pequeño sacrificio / y por el bien de todos / te sacrificaremos a ti”

Habrá una guerra en las calles. Enrique Bunbury

No existeix cap decisió més greu i de conseqüències més devastadores que la de la vaga de fam. Només profundes conviccions i una sensació d'injustícia intolerable poden portar un ésser humà a realitzar un sacrifici d'aquesta magnitud, amb efectes potencialment tan devastadors per a ell i la seva família i amb un recorregut difícil, dolorós i incert. No és possible infravalorar ni banalitzar l'abast d'una mesura d'aquesta mena. És estremidora. D'alguna manera és el botó nuclear de la lluita no-violenta, l'arma final, el punt més enllà de qualsevol altre.

Els meus respectes a la coherència i el coratge de Sànchez, Turull, Rull i Forn. És impossible no commoure's davant dels que creuen necessari arribar a prendre una decisió així. Tots ells han acceptat l'arribada del màxim sacrifici. Amb tot, permeteu que exposi els fets que crec que és necessari tenir en compte per valorar no només les conseqüències personals i polítiques sinó, a més, els resultats efectius que un sacrifici tan gran com aquest pot produir en aquest moment concret. No és un mal exercici valorar si una arma tan poderosa hauria d'haver-se detonat en aquest instant. Estudiar si un sacrifici tan gran es correspon amb els problemes que, en realitat, pot crear als qui són els destinataris de la solemne i tràgica protesta.

Les vagues de fam de presos preventius no són una novetat a Espanya. El sistema judicial ha fet front a algunes d'elles. Els tribunals no han dubtat mai a instar l'alimentació forçada arribat el cas i la doctrina constitucional prioritza clarament el dret a la vida i a la salut sobre la capacitat de decisió de l'intern. Mai una vaga de fam de presos preventius no ha mogut gens ni mica cap tribunal. La reclamació que el Tribunal Constitucional agiliti els temps de resposta als recursos és una reivindicació justa, però he de dir que, en aquest moment, ni tan sols no estem en una dilació que pugui considerar-se maliciosa. I mireu que soc la primera que sempre ha sospitat del maneig dels temps que fan, però, segons la meva opinió, encara no s'han concretat de forma clara. Per què, llavors, fer detonar ara la bomba atòmica? Entenc que existeixen circumstàncies polítiques internes entre les diferents sensibilitats i partits de l'independentisme i dels mateixos presos que poden pesar en la balança, però, sobre aquest extrem, en aquest mitjà i entre els seus lectors existeixen persones que tenen molt més a dir que jo. Parlo en termes pràctics de la realitat dels tribunals nacionals.

Les vagues sempre tenen un component d'indignació, un altre de reivindicació i un altre de sacrifici, però sempre busquen posar en un compromís a qui es considera injust

Hi ha un cas històric d'una vaga de fam que sí que hagués pogut posar en greus dificultats el tribunal i el judici que es duia a terme i va ser duta a terme per quatre processats en el judici de l'11-M. Mai abans un grup de processats no havia iniciat una protesta així enmig de la vista oral. "A partir d'avui, 10 de maig, estic en vaga de fam indefinida perquè se'm processa en aquesta causa per meres endevinalles (...) no tinc res a veure amb aquests fets i no puc aguantar més aquesta injustícia", va escriure en un paper que va col·locar sobre el vidre blindat de la peixera dels acusats Rabei Osman. Uns altres dos havien deixat notes semblants a Alcalá-Meco abans que els conduïssin davant del tribunal. L'envit va pujar a vaga de set. El tribunal afrontava un repte gegantí. Un delicte greu no pot jutjar-se en absència dels acusats, significava això que si de la vaga es derivaven danys físics que impedissin de conduir-los, el judici havia de parar?, hi havia temps per acabar-lo amb sessions maratonianes abans que els processats es deterioressin tant com per no poder assistir? Van arribar a ser 14 els acusats en vaga de fam amb tot Espanya i mig món assistint al judici en directe. El tribunal estava disposat a ordenar l'alimentació forçosa, però tota la premsa internacional des dels Estats Units a Austràlia, passant per Emirats Àrabs o la Xina es va fer eco d'aquesta protesta. Finalment, ells mateixos la van abandonar i el judici va prosseguir, però només els qui ho vam viure des de dins podem afirmar fins a quin punt la situació es va podria haver complicat per portar a bon terme el procés. Tretze dies va durar el dejuni.

En aquell moment els vaguistes podien intentar paralitzar el judici i posar en un compromís Institucions Penitenciàries, i per tant, el Ministeri de l'Interior, ja que el problema es desenvolupava en presons madrilenyes. En aquest cas que ens ocupa, en el supòsit que el tribunal enjuiciador decidís mesures d'alimentació obligatòria, seria la mateixa Generalitat les que hauria d'executar-les.

Sempre he defensat que no només les acusacions sinó també la presó preventiva dels polítics catalans són inadequades i forcen de forma manifesta les línies d'un estat de dret sa. Entenc que hi hagi qui no suporti més aquest compàs d'espera davant d'un judici en un estat d'opinió bloquejat a la Sala II i amb dubtes sobre la imparcialitat dels seus jutges. El que no tinc clar és si el sacrificat moviment té efectivitat real en aquest precís moment o si debilita els qui l'han adoptat sense causar cap efecte en aquells als quals pretén fer arribar la seva protesta. Les vagues sempre tenen un component d'indignació, un altre de reivindicació i un altre de sacrifici, però sempre busquen posar en un compromís a qui es considera injust.

Tampoc no s'ha d'oblidar que si algun dels que defensen una altra cosa, els que han decidit que la vaga no és el camí, pensen que una actitud més calmada portarà millors rèdits al final, comptant potser amb un indult després d'una condemna de la qual pocs dubten, aquests han de recordar que això tampoc no està en mans polítiques absolutament sinó que, al final, és controlat també pel Tribunal Suprem. Sí, per aquesta sala presidida pel Senyor de les Hipoteques. Així que tampoc no és aquesta una postura fàcil.

Mentrestant, a Madrid, amb prou feines es parla d'una cosa tan dramàtica. Penseu per què.