"Per detestables que siguin els governants, mai són pitjors que quan no governen"
José Ingenieros
Entre vostès deu haver-hi eclipsifílics i eclipsifòbics, no en tinc cap dubte. O potser es bressolen, com és el meu cas, en una tranquil·la indiferència, ja que el que hagin de fer els astres ho faran sense vostès i sense mi. Més enllà del fenomen astronòmic, assistim a un fenomen social que posa llum, paradoxalment, a la nostra egocèntrica forma de mirar al món. És històric, et diuen, i l'adjectiu sembla forçar-te a assistir a l'esdeveniment, com si no succeís ja que els esdeveniments ens persegueixen per formar una història en molts punts distòpica.
Deuen estar farts de sentir parlar de l'eclipsi i no és la meva intenció portar-los per aquests viaranys. Permetin l'introit. En aquella altra ocasió, 17 d'abril del 1912, una societat diferent afrontava de manera diferent el ball de les esferes terrestres. L'inici del XX respirava passió per la ciència, pel mesurament, pel coneixement derivat de l'experiència, i per això van ser astrònoms, científics, naturalistes o físics els que més es van desplaçar en tren cap a Cacabelos, l'indret més precís d'ocultació absoluta. Hi va haver altres punts d'observació, viatges en tren i referències no gaire escandaloses a la premsa. No endebades, dos dies abans havia naufragat el Titanic i la notícia internacional estava servida. El 1912, molts van buscar l'experiència per obtenir coneixement; el 2026, busquem l'experiència per no perdre'ns res. Llavors va haver-hi cegueses, i temo que n'hi haurà ara. Ahir per desconeixement científic, avui per ignorància personalitzada.
Deia que l'eclipsi s'ha magnificat tant, que fins i tot s'ha polaritzat. Tinc la sensació que, si comparen minuts i emplaçaments, l'eclipsi ha esdevingut animosament progressista, empès per la disposició governamental a magnificar-lo. No sabem si el que es pretén que quedi ocult és només el sol, però fins i tot el president Sol s'hi ha pronunciat en un dels seus extemporanis vídeos a la xarxa xinesa. I anem entrant en matèria, perquè el govern espanyol i l'aparell estatal han estat posats en màxima alerta per preveure les conseqüències de sis milions de desplaçaments, els riscos d'incendi i de seguretat, que seran controlats des d'una unitat central de control. Vist el desplegament, fins i tot sembla d'un país del Primer Món. Una mica menys ja quan llegeixes l'avís de l'Ajuntament de Yebes (Guadalajara) en què s'anuncia que l'observatori astronòmic romandrà tancat aquesta històrica jornada "a causa de la celebració d'un acte institucional amb presència d'autoritats", només vehicles autoritzats i amb controls a l'accés al nucli urbà. Els ho tradueixo: el presi vindrà de Lanzarote a Madrid en el nostre avionet —suposem que acompanyat dels seus convidats— i d'allà a un observatori tancat per al seu gaudi. Ho veuen com l'eclipsi és molt i molt progressista?
Tot plegat seria només criticable si, alhora que Sánchez gaudeix de l'eclipsi amb els nostres diners, no veiéssim l'Estat eclipsar-se a Ceuta. Tot i que hagi decretat que l'escalada a la normalitat ha acabat, la veritat és que és dolorós i preocupant veure defallir el que tots considerem un estat modern i fiable fins al punt de convertir en anòmala la vida de 86.000 ciutadans que pateixen en la seva quotidianitat la desídia, la deixadesa o l'estupidesa d'uns governants que creuen que governar és tocar-se la pera. Ho fan, a més, d'una manera tan frívola i barroera que inclou playlist en plena invasió híbrida o mirades lànguides al mar mentre en una altra costa s'alcen barraques de branques per acollir els que encara no han arribat a gestionar.
Això és tot el que un estat modern i europeu pot fer per una ciutat assetjada?
L'eclipsi de l'Estat a Ceuta és clamorós. Més visible i més total que el que vam veure en inundacions, apagades, accidents ferroviaris i altres. Ja els vaig explicar que jo vaig viure uns quants anys en aquesta ciutat nord-africana. En conec la petitesa, l'estretor, i, a la vista de les imatges que ens arriben, soc capaç de somatitzar i fins i tot ensumar el que hi passa als carrers. Hi ha nens tirats a boscos i voreres, hi ha baralles, hi ha nenes violades, hi ha barraques a les platges, hi ha persones de les que van entrar que tenen sarna, tuberculosi o impetigen. Hi ha immigrants amb antecedents que es colen als dormitoris de les ceutines. Hi ha brutícia, pudors i por. Hi ha una comissaria assetjada, uns militars als quals se'ls han retirat els permisos per si torna a passar, hi ha uns metges desbordats, hi ha ciutadans i sobretot ciutadanes amb por, hi ha milers de nens sense censar, hi ha subsaharians tirats pels carrers i deixats de la mà de Déu, hi ha afartament, hi ha deixadesa. I, alhora, hi ha una desfilada cosmètica de ministres que hi van per fer-se la foto sense aportar res (Rego, Albares, Torres, Marlaska…). Mónica García ni treu el nas, i els recordo que Ceuta no té les competències de sanitat transferides i que continuen sent estatals.
Això és tot el que un estat modern i europeu pot fer per una ciutat assetjada? Hi ha ceutins que fugen d'aquesta situació insuportable i d'altres que tornen de les vacances per, amb la seva presència, protegir el seu patrimoni i els seus habitatges. Fins i tot el mateix PSOE de Ceuta s'ha partit i ha deixat sol el llepa del seu líder i delegat del govern espanyol pel seguidisme que fa de Sánchez, sent conscient del que està succeint. Tan greu és la deixadesa, que la que va ser amiga i impulsora de Sánchez, la que el va avalar quan va entrar al partit, oriünda de Ceuta, ha dit inútil per xarxes al delegat del govern que li dona suport. La resta, ja desencantats després d'haver viscut la pandèmia, l'apagada, les inundacions, Filomena, Adamuz, els incendis i tant de desastre històric que hem suportat eclipsat per les mentides del govern, ens podem demanar quan i com ens tocarà novament quedar a mercè de la ineficàcia i l'engany.
No tenen majoria, no poden governar, estan sols a Europa i, a més a més, no ens cuiden. L'eclipsi que ens té a les fosques és quelcom més que un joc d'esferes al firmament i, malauradament, serà més llarg.
Si pensen mirar al cel, vagin amb compte. Ens volen cecs i muts. No els donem el gust.