És una característica de fer-se gran sentir-se cada cop més orfe. Orfe de referents i de persones amb criteri que il·luminin el camí com ho exercia Lluís Duch, per exemple. Lluís Duch, intel·lectual gegantí i monjo de Montserrat, va morir el 2018 i es fa feixuc no sentir la seva clarivident perspectiva en temps com ara, amb unes eleccions a la cantonada. Duch era una veu dissident que comptava. L’escriptura té la virtut del consol i ara que la seva veu ja no hi és, tornar a Duch i als seus llibres i articles és balsàmic, no perquè tranquil·litzi com una til·la, sinó per l'orientació lúcida, extralúcida, que tota la reflexió duchana traspua.

Saps què ens passa, Lluís? Que estem davant uns espectacles polítics que ens deixen perplexos. Veiem senyals inquietants en l’educació. Observem possibilitats engrescadores en la tecnologia, però també funestes derives. I, socialment, tenim estirabots en els comportaments de les persones, en la solidaritat relativa, en la generositat social a mitges. La humanitat no sempre és excelsa. Recorro a tu, enyorat Lluís Duch, recordant l’autoritat, que és una de les grans afectades en aquesta anàlisi. Per Duch, en l’àmbit de l’autoritat, es dona sempre el conflicte entre els qui creuen que és estructural (eterna) i els qui creuen que és funcional (històrica). L’antropòleg Duch hi reflexionava atesa la natura de les religions, però la seva visió sobre l’autoritat té desplegaments en altres àmbits. En el camp religiós, Duch es fixava especialment en l’heterodòxia i en les maneres de respondre a l’autoritat: la reforma, el profetisme i la mística.

L’autoritat legitimada, reconeguda, validada per una immensa majoria trontolla; tothom opina, dispara, deslegitima, critica

Mirant els moviments preelectorals, escoltant les consignes partidistes i començant a desgranar els programes que ufanosament ens brinden les agrupacions polítiques, de mística se'n desprèn poca. Líders carismàtics en tenim de diverses gradacions i mides (masculins, la majoria). Personatges a l'ombra que voldrien reformar els propis partits, un grapat. Profetes al marge, algunes promeses. I tots embolcallats de la sospita. L’autoritat legitimada, reconeguda, validada per una immensa majoria trontolla. Tothom opina, dispara, deslegitima, critica. Els espais serens de reflexió són escassos, i posar-se en terreny protegit per pensar sembla una quimera. Duch vivia a Montserrat, conscient que la trepidant vibració del món era un caos i un desconcert. Encaro el període electoral doble amb Duch al cap: conscient del perill del replegament i els fonamentalismes, oberta a l’heterodòxia i a desviacions útils dins un mateix ideal i amb els vulnerables i no els potents al cap. I amb la convicció de la transformació positiva i necessària del món i de l’herència rebuda.