Ja triga l’Església catòlica a crear dones cardenals. No ho dic com a cantarella feminista perquè s’acosta el 8 de març, sinó perquè ho considero una necessitat que respon als signes dels temps, i també ho visualitzo com un bé institucional, per allò que en diem la conveniència d“eixamplar la base”. Més candidats i candidates multipliquen el nombre de persones adequades per assessorar el Papa. I li aniria bé.
Les dones en càrrecs de responsabilitat a l’Església no es veuen, i les que hi ha són quasi invisibles i no estem parlant dels llocs més rellevants de poder de decisió.
Posem pel cas que es decidís nomenar una secretària d’estat, per exemple, creada cardenal abans, i que talli el bacallà. Equivaldria a una primera ministra. Hi ha alguns aspectes pràctics que potser serien inconvenients, al principi. Per exemple, que estem acostumats a veure cardenals bisbes i, per tant, homes i, per tant, ordenats. Amb una dona això, ara per ara, no passaria, perquè les discussions sobre l’ordenació femenina tenen moltes complicacions històriques, dogmàtiques, eclesiològiques, litúrgiques, canòniques, etc. No cal barrejar-ho, tampoc. Estem parlant de poder polític, no de categories sacramentals, aquí. Poder que en l’Església té un altre nom, que és servei. Però no el servei de les monges que fan de minyones o de les laiques consagrades que han esdevingut cuidadores, sinó el servei que tenen els cardenals, amb la seva dignitat, autoritat, sou, reconeixement i, sobretot, proximitat amb el Papa. Un servei col·lectiu, posar els dons i responsabilitats al favor d’una causa.
Una dona cardenal, o diverses dones cardenals, no millorarien automàticament l’Església, però la convertirien en un lloc més habitable, paritari, humà i creïble
Una dona que conec i de la qual he seguit la trajectòria, la historiadora torinesa Lucetta Scaraffia, ha escrit una novel·la que es diu La mujer cardenal, publicada en castellà per l’editorial San Pablo, i el llibre va precisament d’això, d’una dona cardenal.
Scaraffia era articulista del diari Osservatore Romano i va crear una revista dins el diari sobre dones (Dona, Església, Món). Va ser-ne directora uns anys, però va dimitir adduint manca de confiança amb el nou director. Scaraffia va fer saber al Papa que les dones estan al darrer banc, a l’Església, i que algú hi ha de posar remei.
El que aquesta historiadora i columnista (la podeu seguir a El País o a Vida Nueva, per exemple) descriu és un reguitzell de situacions que ens presenten analogies amb la realitat: un papa llatinoamericà que es diu Ignasi i vol reformar la cúria (fins aquí tot bé) i crea una dona cardenal que serà secretària d’estat (a partir d’aquí la cosa es complica). El llibre està ple de situacions versemblants i d’altres de pel·lícula, però ja sabem que el Vaticà, des d'on avui escric aquesta columna, és un indret on intrigues, poder, bellesa, però també enveges, carrerisme i malícia s’han donat la mà ben sovint. Els pobres papes han hagut de lidiar amb majordoms traïdors i amb cardenals que els han volgut portar la contrària. L'escrit de la Lucetta sembla una novel·leta i, en canvi, conté ingredients de bomba precisament perquè tot agafa un to tan real que crea inquietud.
Una dona cardenal, o diverses dones cardenals, no millorarien automàticament l’Església, però la convertirien en un lloc més habitable, paritari, humà i creïble. En el fons, com a institució, és un dels grans reptes que té avui. La Lucetta confessa que li agradaria veure-ho, i no està sola en el seu desig.