Quan els nens petits cauen i es fan un nyanyo, els fem un petó al lloc del cop, cantant alguna cançó per distreure’ls. Quan ens donem un cop, o ens fa mal la cama, sense adonar-nos-en, la mà toca la zona adolorida, pressionant i fent moviments circulars de forma persistent, molts cops, inconscientment. Quan tenim mal de queixals o un cop a la cara, ens l’anem tocant de tant en tant. Si ens cremem, traiem ràpidament la mà i la sacsegem, com si ens poguéssim esborrar el record de la cremada del record, i tots sabem reconèixer que algú té mal de cap quan fa moviments circulars a les temples… Aquests gestos que tenim tan integrats en la nostra resposta al dolor, els fem perquè realment són efectius i disminueixen la nostra sensació del dolor. Tots ho hem après des de ben petits, però com és que el tacte actua com un analgèsic sobre la zona adolorida?
Durant molt temps s’ha pensat que aquesta resposta al tacte, quan hi ha dolor, estava mitjançada per un acte reflex, és a dir, la resposta ocorreria a la medul·la espinal, com ara succeeix amb la retirada immediata de la mà quan ens punxem o ens cremem. En el cas d’una cremada, per exemple, no necessitem processar la decisió en el cervell, sinó que el nostre cos respon amb la retirada de la mà, evitant una exposició més gran a la font del dany. Pel que fa a la sensació d’analgèsia associada al tacte, se sap que a la medul·la hi ha neurones que processen el dolor i el tacte, organitzades de forma concèntrica. Les neurones centrals es poden activar tant pel dolor com pel tacte, mentre que les neurones situades cap a l’exterior només s’activen pel dolor, però els estímuls vibrotàctils inhibeixen la seva activació. A més d’aquesta resposta espinal, fa temps que els neurocientífics pensen que també ha d’haver-hi una resposta cortical, és a dir, a nivell del cervell, però fins ara no tenien manera de separar la reacció motora (el moviment) de la sensació d’analgèsia (disminució de la sensació de dolor).
Els gestos que tenim tan integrats en la nostra resposta al dolor, els fem perquè realment són efectius i disminueixen la nostra sensació del dolor
Doncs bé, el grup de la investigadora Fan Wang, a Harvard, ha treballat intensament sobre aquesta qüestió tan relacionada amb la nostra vida diària: per què el tacte sobre una regió adolorida té un efecte analgèsic? Per respondre a aquesta pregunta, aquest grup de neurocientífics ha treballat amb un model de ratolí. La resposta del ratolí a una pressió dolorosa al rostre és la de fregar-se la cara amb les potetes del davant. Ara bé, els investigadors també van observar que si els ratolins estaven explorant el seu territori —i ho fan movent els seus bigotis de forma rítmica (en anglès, se’n diu whisking)— semblava que no se’n sentien, de l’agressió. Cal dir aquí que als ratolins el moviment dels bigotis està lligat al sentit del tacte (també en altres animals, com ara els gats); hi ha nombroses terminacions nervioses a la base dels bigotis que transmeten molta informació al cervell, com ara la distància i posició d’objectes del voltant. Per separar la reacció motora de la tàctil, els investigadors van analitzar la resposta del ratolí a una pressió facial, amb el cap fixat i sense possibilitat de fer servir les potes per a tocar-se la cara. En aquest cas, els ratolins només poden moure els bigotis. Seria suficient aquest moviment tan subtil per tenir un efecte analgèsic en una situació de dolor?
La primera resposta és que sí, ja que els investigadors van demostrar que, en els ratolins estudiats, realment el moviment dels bigotis causaven una resposta a l’escorça del cervell que rep i processa la informació tàctil, amb un efecte bé analgèsic o bé d’ignorància de l’estímul dolorós. El circuit neuronal que permet al cervell dels ratolins processar el dolor i el tacte connecta el còrtex neurosensorial amb una regió interior anomenada tàlem. A continuació, els investigadors van voler inhibir aquestes connexions neuronals per veure si realment eren les responsables d’aquest efecte analgèsic del tacte sobre una cremada o un cop. Per a estudiar-ne realment l’efecte, van injectar virus recombinants al cervell que, d’una banda, portaven gens inhibidors específics de les connexions sinàptiques d’aquestes neurones, i també el gen de la proteïna verda fluorescent, per tal d’observar les neurones i les seves connexions. Com a resultat, si s’inhibia la funcionalitat d’aquesta connexió, es perdia l’efecte analgèsic del tacte (en aquest cas, a causa del moviment dels bigotis) a l’estímul del dolor. Aquestes connexions són les mateixes que, en el nostre cervell, fan que la pressió que fem sobre el cop ens apaivagui el dolor, encara que sigui momentàniament.
Aquí us adjunto una de la figura de l’article, en què es veu la zona del tàlem amb totes les neurones verdes, però fixeu-vos sobretot en les projeccions neuronals i les connexions a altres zones somatosensorials del còrtex cerebral.
Aquests resultats són interessants tant pel que fa a l’ús del tacte com a analgèsic, com per a les malalties en què justament es dona el procés invers, amb una hipersensibilització dolorosa al tacte. Es creu que aquesta zona del tàlem és la que està principalment afectada en la gent que té dolor talàmic crònic (causat per un ictus que afectaria aquesta zona del cervell) i que fa que qualsevol contacte, encara que sigui una estimulació tàctil molt suau, provoqui una sensació de dolor molt intensa.
Finalment, els investigadors proposen que potser l’efecte calmant que exerceixen els moviments repetitius o estereotipats que fan molts pacients afectats per síndromes del trastorn autista o altres malalties del neurodesenvolupament, tenen una explicació gràcies a aquestes connexions entre les neurones que processen el dolor i els estímuls tàctils i motors (de moviment del cos o d’objectes). Atès que hi ha models en ratolí d’aquest tipus de malalties, es podria estudiar aquesta relació en aquestes malalties, i dissenyar millors maneres de calmar aquests pacients.
En tot cas, ara ja teniu la resposta a per què, quan sentim una zona danyada, ens fem fregues en un intent d’alleugerir la sensació de dolor.