La diferència fonamental entre Vox i Aliança Catalana és que els primers aspiren a governar i Aliança no mostra gens d'interès al respecte. El partit de Sílvia Orriols ha aprofitat el forat que li han deixat els partits, diguem-ne, processistes per irrompre en el mapa polític català i dinamitar-lo, renunciant, però, a exercir el mateix paper en el mapa polític espanyol. Totes dues opcions seran sens dubte agraïdes per l’establishment espanyol.

Pel que fa a Espanya, és significativa la renúncia d’AC a tenir escons a les Corts espanyoles, perquè és on la seva actuació podria arribar a tenir més transcendència política que el seu discurs d’oposició al Parlament, que, per cert, sempre és el mateix. La davallada del bipartidisme i l’atomització del Congrés dels Diputats en nombrosos grups i grupuscles fa més fàcil que minories com ara Compromís, BNG o Coalició Canària, amb un sol diputat, esdevinguin decisius en la formació de majories. Només amb un sol diputat al Congrés, si no són més, Aliança Catalana multiplicaria la seva notorietat mediàtica i augmentaria considerablement els seus ingressos. Es pot entendre, d’acord amb el seu discurs, que AC no tingui gens d'interès a contribuir a la governabilitat d’Espanya, però, si tan radicals diuen que són, podrien esdevenir un factor d’inestabilitat i un maldecap enorme per al sistema polític espanyol. Així que, si renuncia, serà perquè no s’atreveix a jugar aquest paper, o potser és que vol limitar a Catalunya el paper desestabilitzador procurant no molestar els poders espanyols.

Els partits convencionals parlen sovint de cordons sanitaris, sobretot referint-se a Vox i a Aliança Catalana, però Vox és un partit convencional d’extrema dreta que està disposat a imposar el seu ideari allà on tingui força per fer-ho, i ho ha aconseguit en nombrosos municipis i comunitats autònomes mitjançant els seus pactes amb el Partit Popular. Aliança és diferent perquè ja ha deixat clar que no vol saber res dels altres partits independentistes i tampoc dels que no ho són. Així que aspira només a una agitació política estrictament verbal, però que tindrà moltes conseqüències a Catalunya, polítiques i també socials, perquè atiarà la conflictivitat que sol generar la xenofòbia que patrocina.

La irrupció del partit de Sílvia Orriols és l’ingredient definitiu perquè la política catalana substitueixi el debat centrat en l’eix nacional per l’eix esquerra-dreta que convé al PSC

Pel que fa a la política, la irrupció d’Aliança Catalana al Parlament com a força no residual suposarà el trencament definitiu del paradigma polític català que durant dècades ha estat més determinat per l’eix nacional. Aliança Catalana serà l’ingredient necessari perquè la política catalana es desenvolupi estrictament en el combat esquerra-dreta, com a qualsevol Parlament de comunitat autònoma, i relegui la reivindicació nacional a discursets intranscendents. De pas, alimentarà la fal·làcia espanyola que presenta el catalanisme com un moviment supremacista i insolidari.

A Catalunya, Junts, Esquerra Republicana, la CUP i Aliança Catalana, i també PSC i Comuns, ja no representen l’expressió política transversal del catalanisme, perquè allò que era un moviment polític s’ha desarticulat per decisió pròpia. Aquests partits no tenen cap mena de complicitat ni objectiu compartit. Ans al contrari, s’han declarat adversaris mutus en disputa d’una quota autonòmica.

L’aposta d’ERC de substituir l’independentisme pel republicanisme propi d’una esquerra convencional agermanada amb l’espanyola, li està donant, de moment, uns inesperats bons resultats a les enquestes, gràcies al lideratge de Gabriel Rufián

Qui més aviat s’ha adonat del canvi que ve ha estat Esquerra Republicana. De la mateixa manera que, quan va caure el mur, els comunistes van canviar el seu producte caducat per l’ecologisme, els republicans catalans han considerat caducat el producte independentista i han transformat la seva botiga i el seu principal aparador —Gabriel Rufián— per presentar-se com a estrictament republicans d’una esquerra convencional agermanada amb l’espanyola. És per això que assenyala Junts per Catalunya com el seu principal contrincant, incorporant-lo en els seus discursos a la trinxera de les dretes.  És l’aposta estratègica que li assegura quotes de poder a Catalunya —els pactes amb el PSC aniran a més— i capacitat interlocutòria a Madrid, mentre governi el PSOE. Des d’un punt de vista electoral, no sembla una mala idea. Tothom podia pensar que després de fer president Salvador Illa, líder orgullós de l’antiprocés, ERC no aixecaria mai més cap, però, ves per on, les arengues de Gabriel Rufián li estan donant bons resultats, si més no a les enquestes, en què ERC no baixa i fins i tot puja una mica. Que aquesta aposta acabi tenint èxit dependrà, però, del fet que les bases militants, tradicionalment inconformistes, assumeixin la reconversió del partit sense fer soroll.

És obvi que el canvi de paradigma afecta principalment els mal anomenats hereus del pujolisme, i dic mal anomenats perquè JxCat ha trencat amb els criteris fonamentals del que va suposar Convergència, la qual cosa ha estat aprofitada pels seus contrincants per relegar-los a l’ostracisme institucional. No només això, ara mateix Junts sembla que no sap cap a on s’ha de moure, i els que sí que ho saben, com ara l’Agustí Colomines, promouen una fracció d’esquerres que afegeix indefinició al conjunt. Les circumstàncies li han posat molt difícil adaptar-se a uns temps de màxima polarització, a un partit que no és de dretes ni d’esquerres, més encara mentre el president que consideren legítim continuï a l’exili sense poder exercir el seu lideratge en condicions normals.

Tot plegat fa preveure un escenari a Catalunya que continuarà governada pel tripartit d’esquerres, si cal fins i tot amb la col·laboració de la CUP. Un cop oblidat interessadament el procés i les seves seqüeles, Salvador Illa no tindrà inconvenient d'incorporar al Govern càrrecs procedents d’ERC i de Comuns, si aritmèticament fos necessari. Això pot fer pensar en un horitzó d’estabilitat, però també de frenada respecte als projectes de grans infraestructures imprescindibles per al progrés del país. El programa polític del PSC aposta pel creixement econòmic, mentre que ERC i Comuns són omnipresents en les protestes davant de qualsevol iniciativa favorable al desenvolupament, ja sigui l’aeroport, el quart cinturó, la política hidràulica o fins i tot les polítiques d’habitatge. No volen centrals nuclears, però patrocinen totes les plataformes contràries a la construcció de parcs eòlics o fotovoltaics. De moment, el president Salvador Illa ja s’ha vist obligat a retardar el pla de les renovables, que és una urgència de país, quan Catalunya es troba a la cua d’Europa. Al president Illa no li faltarà el suport d’ERC i Comuns per mantenir-lo de president, amb tots els honors i escassos projectes d’envergadura.