Arran de la tràgica història de la Sandra Peña, una noia de 14 anys que es va suïcidar a Sevilla el passat 14 d'octubre de 2025 a causa de l’assetjament escolar que suposadament patia al col·legi Irlandesas Loreto de Sevilla, m’he començat a fer preguntes sobre què estem fent malament com a societat perquè una noia de 14 anys arribi a la conclusió que l'única sortida que té per resoldre el seu malestar és llevar-se la vida i perquè ens passi per alt que algú (tan jove) s’està a punt de llevar la vida.
Estem tan saturats d’informació, ens arriben tantes imatges tràgiques (guerres, misèries, injustícies, assassinats, violacions…), que hem desactivat la nostra part més humana —l’altruisme i l’empatia— per poder sobreviure (o aquesta és l'excusa amb què ens escudem tots). Les xarxes socials i els mitjans de comunicació són plens de desgràcies en primer pla (i s'hi recreen); la desgràcia ven i et dona visualitzacions i m’agrades. I la bona gent —suposadament— no ha tingut més remei que desconnectar emocionalment per salvaguardar-se, i ho ha fet posant un mur entre la realitat i el seu cor. Això, d'una banda, de l’altra, en un cas d’assetjament hi ha diverses persones implicades: la família de la víctima, la o les persones que l’assetgen i les persones que veuen com l’assetgen i no hi fan res. En el cas de la Sandra, va fallar el bàndol que l'havia de protegir i/o que havia de detectar el que li passava i va “triomfar” el bàndol de l’assetjador.
A les xarxes socials s’està fent córrer que les escoles no notifiquen les situacions d'assetjament escolar i no eleven protocols perquè, suposadament, els treuen les subvencions si ho fan. Segons el Ministeri d’Educació, això no és cert. De fet, ara mateix tant és si és cert o no, el que sí que és cert és que l’escola de la Sandra no va fer absolutament res per protegir aquesta noia (el desenllaç ho confirma). En un cas d’assetjament, parlo amb propietat perquè un familiar molt pròxim el va patir i conec l'assetjament de prop, l’assetjador no fracassa en el seu intent d’arruïnar la vida de la seva víctima perquè té còmplices que l'ajuden. El cas de la Sandra no n’és cap excepció. Persones que pel motiu que sigui riuen les gràcies a l’assetjador, o que fins i tot participen en els seus actes de crueltat (insultar algú, riure-se’n, marginar-lo, fer-li el buit, aïllar-lo socialment…), o que miren cap a una altra banda per no ser-ne la pròxima víctima. En el cas del meu familiar, que patia una malaltia crònica que va afectar el seu físic, es van posar —o quina casualitat!— amb el seu físic (a l’assetjador li encanta posar el dit a la llaga dels altres per no veure la seva pròpia llaga) i li van posar un sobrenom humiliant per ridiculitzar-lo constantment (curiosament l’assetjador era més lleig que un pecat i la vida l’ha posat a lloc). Molta gent l’anomenava amb aquest sobrenom tot i saber que això li estava minant l’autoestima profundament. Per sort, va tenir suport familiar, perquè l’escola tampoc es va adonar de res i tot plegat podria haver acabat com el rosari de l’aurora.
En un cas d’assetjament no hi ha un sol culpable, hi ha el que executa el delicte i els que s’ho miren i no fan res per evitar-ho
El desenllaç d’una persona que pateix assetjament (de qualsevol mena) sol ser o el suïcidi o la destrucció de la seva autoestima, amb tot el que això comporta, és a dir, que es torni un assetjador com a venjança o que no aixequi cap mai més (sí, sempre hi ha algú que se’n surt —amb fortes seqüeles, això sí—, però normalment les víctimes que trien els assetjadors solen ser persones que no tenen el suport del seu entorn). Veiem casos d’assetjament contínuament (a la feina, a les famílies, a les escoles…) i poca gent, per no dir ningú, diu ep!, això que li fas no és correcte, hauries de parar de fer-ho o prendré mesures per aturar-ho. Sigui per por de perdre la feina, sigui per por de ser la següent víctima, sigui perquè et fa mandra ficar-te en un assumpte que a tu no t'incumbeix (mentida!, ens incumbeix a tots un assetjament), sigui perquè ets una merda de persona…; sigui pel que sigui quasi ningú fa res per parar-ho. Si tu veus que fan mal algú i no fas res per solucionar-ho o perquè se sàpiga, n’ets còmplice i estàs ajudant l’assetjador a ser un assetjador (ho diu la llei fins i tot), perquè sense la teva complicitat no podria ser-ne. Un assetjador necessita còmplices, sigui la mateixa víctima (per això trien persones que ja tenen l'autoestima tocada i que no tenen suport familiar) o gent/institucions/familiars que li riuen les gràcies o miren cap a una altra banda.
És estrany que una família no detecti que la seva filla està al límit de la mort, és estrany que una escola no sàpiga res del que li passa a una alumna que està al límit de la mort i és estrany que els seus companys de classe no s’hagin adonat de res. En un cas d’assetjament no hi ha un sol culpable, hi ha el que executa el delicte i els que s’ho miren i no fan res per evitar-ho. I llavors queda la família, que en alguns casos podria ser una de les causes del fet que la víctima tingui una autoestima inexistent que la converteix en l’objectiu perfecte dels assetjadors. No mireu cap a una altra banda. Si veieu un cas d’assetjament, denuncieu-ho, no calleu. Hem de tallar de soca-rel aquest càncer social que s’està escampant sense aturador.