La dignitat és el valor intrínsec, absolut i inalienable que posseeix tot ésser humà pel simple fet de ser-ho. La paraula prové del llatí dignitas, que deriva de l'adjectiu dignus (digne o mereixedor). Aquesta arrel llatina està connectada amb l’indoeuropeu dek, que fa referència a la idea d'acceptar, adequar o mostrar respecte. Aquesta condició exigeix que la persona sigui tractada sempre com una fi en si mateixa i mai com un simple mitjà o instrument. El filòsof Francesc Torralba (professor de Blanquerna) és una veu que recorda que la dignitat humana no és una concessió. La seva visió s'estructura en tres dimensions principals: la dignitat de l’ésser, ontològica, la moral, i la social. L'ontològica és la que tots els humans tenen de manera innata i igualitària, independentment de la seva edat, condició física, intel·lectual o capacitat d'obrar. La moral fa referència a l'obrar i a l'exercici de la llibertat. L'individu pot viure d'acord amb la seva consciència (actuant de manera digna) o comportar-se de manera indigna en les seves relacions amb els altres. I la dignitat social seria el conjunt de condicions materials, polítiques i estructurals que permeten a una persona desplegar la seva vida amb garanties, sense ser deshumanitzada.
En aquest tercer grup, la dignitat social, s’agrupen les dutxes de tants organismes que es posen a disposició de persones que viuen al carrer, i que l’estiu fa imprescindibles. També les dutxes del Vaticà, que aquests dies de canícula estan agafant protagonisme. Estan ubicades a la columnata de Bernini a la plaça de Sant Pere, i les gestiona l'Almoina Apostòlica (presidida per un bisbe espanyol). L’organització de la Santa Seu estableix un Dicasteri pel Servei de la Caritat, l’Almoina Apostòlica (Elemoniseria Apostolica). És l’estructura que privilegia la misericòrdia sobretot amb els més vulnerables, pobres, exclosos, i en nom del Papa destinen ajuts i assignen prioritats. El dirigeix un arquebisbe agustí espanyol, monsenyor Luis Marín de San Martín, un home implicat i proper al Papa. S’hi mouen recursos que no es veuen, però les dutxes han estat un gest nou de l’època del papa Francesc que sí que és visible. I no a tothom li agrada veure aquest servei d’aigua calenta, i servei d’higiene personal a la plaça del Vaticà.
La capacitat col·lectiva i les estructures (pot ser una dutxa o una decisió política) que permeten no deshumanitzar són sens dubte un element fort per entendre, defensar i promoure la dignitat de totes les persones
La dignitat de qui viu al carrer es dignifica amb una dutxa, i el Papa ho va pensar perquè fos un servei obert diari (no s’hi pot accedir, però, quan hi ha audiència els dimecres o grans esdeveniments a la plaça). La dutxa és l’element central, però també hi ha roba neta i perruqueria per tallar-se els cabells. Ho gestiona la Santa Seu, però hi ha voluntaris i religioses que s’hi acosten cada dia. "No es pot estimar Déu sense entendre l’amor als pobres" és una de les frases memorables del papa Lleó a l’exhortació apostòlica Dilexi-te. A Barcelona mateix hi ha dutxes com les d’Arrels Fundació obertes cada dia menys diumenge, on també com a altres centres s'hi pot anar amb gos —si du morrió—. O les del centre d’acollida Assís, el Center obert Heura, les Metzineres, on també hi ha un espai per descansar, l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, l’Hospital de campanya Santa Anna o el Centre de Dia Horta, entre d’altres. La dignitat humana no és un concepte nou, i uneix com un fil invisible els drets humans. Alguns filòsofs la miren des de l’ètica discursiva, com feia Jürgen Habermas, que la veia com un pont entre moral i dret. En societats que ens considerem democràtiques, la dignitat es tradueix en l'estatut de ciutadania. I amb lleis justes se’n garanteix el respecte.
La pensadora estatunidenca Martha Nussbaum ho enfoca des de les capacitats i la vulnerabilitat. Ella concep la dignitat des de la ferida (vulnus) i demana als governs que proporcionin el que en diu "llindar mínim" de les capacitats a la vida, la salut corporal, la integritat corporal, els sentits, les emocions, la raó i també la imaginació per poder-se realitzar, o com ho exposa ella, "desenvolupar una vida plena". Des d’una visió més racional, el neokantisme, un exponent com Karl-Otto Apel, reivindicant el valor intrínsec i incondicional per la persona, ho fonamenta en la capacitat racional i lingüística dels subjectes per arribar a acords morals, però va més enllà i no ho deixa només en la capacitat de raonar en solitari (seria discriminar a persones amb discapacitat), sinó que la du a un reconeixement recíproc i a la participació en una comunitat. És a dir, que la dignitat és reconeixement: la manca d’autonomia d’una persona exigeix una ètica de la responsabilitat per part de la societat que representa a aquestes persones i les inclou. Més a prop nostre, la filòsofa Marina Garcés explora la dignitat de la persona com una virtut i una capacitat col·lectiva, ja que no hi ha "dignitats privades", i ser digne és "irrompre la lògica de la dominació i el conformisme". La capacitat col·lectiva i les estructures (pot ser una dutxa o una decisió política) que permeten no deshumanitzar són sens dubte un element fort per entendre, defensar i promoure la dignitat de totes les persones.