També acaba de publicar un llibre l’advocat Carles Mundó, legítim conseller de Justícia del Govern Puigdemont, un conseller que ha acceptat la destitució del Govern de Madrid, que ha decidit deixar la vida política perquè diu que no és el seu estat natural. S’intitula El referèndum inevitable, però al darrere d’aquest títol, d’aquest llenguatge que vol semblar sentenciós, hi ha una personalitat camaleònica, un càlcul permanent, una actitud de pagès murri, d’espavilat que es pensa que sempre podrà acontentar tothom, d’una banda i de l’altra. Carles Mundó és algú que s’ha convençut que és molt llarg. Força culte, amb bons estudis i amb sentit comú, es pensa que el càlcul ho és tot. De manera que, per exemple, en lloc de saber el que és el cim d’una muntanya, s’estima més llegir-ne un llibre. En lloc d’anar, per exemple, fins al cim del Puig-d’allà-dalt, del Puigdemont com si diguéssim, i sortir de dubtes, opta pel mínim esforç, per fer suposicions, per fer un càlcul de probabilitats. I naturalment, com que és molt bo calculant, l’encerta tot sovint, però no tan sovint com caldria.

Carles Mundó és un dels prestigiosos juristes que van assegurar als altres protagonistes del fets de setembre i d’octubre de 2017 que no els passaria res greu. Que, a tot estirar, els acusarien d’un delicte de desobediència perquè la llei diu que tal i que qual i pasqual. Perquè Mundó suposava que la realitat no el desmentiria. En realitat, ni sabia ni podia saber res del futur, com ens passa a tots, però sobretot ignorava que el que diuen els llibres, de vegades, no té res a veure amb la realitat. No sabia, ignorava, que una cosa és saber i una altra de molt diferent és suposar. Pel perillós territori de la hipòtesi, després de l’agressiu discurs del rei va imaginar, va deduir, va suposar, que potser sí que empresonarien el Govern, però que, probablement, no estarien gaire temps a l’ombra. Calculava que no estarien gaire temps si és que hi entraven al final perquè la llei, els reglaments, la lletra de la llei, deixa molt clar que tal i que qual i pasqual. Oblidant, temerari, que la lletra mata i l’esperit vivifica, que l’esperit ho és tot i que la maldat repressiva d’un Estat amenaçat no té límits. Ara ell ja ho sap i ho sabem també nosaltres.

No es pot negar, però, que Carles Mundó ha calculat molt bé la seva estratègia i se n’ha sortit molt bé. És el membre del Govern Puigdemont que, ara com ara, ha sortit més ben parat de tots. No ha de suportar la ignomínia i el rebuig que suscita Santi Saltimbanqui Vila ni pateix la fragilitat emocional de Meritxell Borràs. Va projectar anar a l’exili però, finalment, es va quedar. No va ser servil ni bavós ni simpàtic amb l’enemic durant el judici al Suprem i, finalment, no va ser empresonat. No va assistir a la famosa reunió del Govern del dia 27 d’octubre a la tarda al Palau de la Generalitat, igual que Oriol Junqueras, però, en canvi, no té el desvergonyiment de dir que el judici de Marchena va ser un judici just, com l’atrevit Xavier Melero. Però cal dir també que no és la manca de proves el que ha deslliurat de la presó Carles Mundó. Les proves que mantenen dins dels calabossos els altres presos polítics són simples pretextos, proves tan irreals com la fantasmagòrica goma-2 que continua sense acreditar-se. Les proves contra Carme Forcadell, per exemple, són les mateixes que es poden exhibir contra Mundó, cap ni una. I les proves que em duen a creure’m moltes de les afirmacions que proclama també són igual a zero. No crec, mira tu, que uns consellers es van quedar per qüestions personals i uns altres van anar a l’exili només per qüestions personals. Crec en canvi que, al final, uns van decidir rendir-se i implorar clemència i uns altres van triar continuar el combat des de fora, irreductibles, de continuar lluitant com fos. Però cal dir que tot això no ho sé del cert. No ho sé, en realitat. Ho suposo. Tampoc vull fer ara com va fer en Mundó i passar-me de llest.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (26) La pregunta de Jordi Pina Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (25) Em representa Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (24) Fam i set de justícia Jordi Galves