No s’atreviran, ens deien els savis, els espavilats, els que sempre preveuen el futur. Estàvem tan somnàmbuls, tan orgullosos de nosaltres mateixos que, fins i tot, ens fèiem fotos votant, tots érem fills de Pèricles i de Benjamin Franklin. Catalans i catalanes, els món ens mira, deien, asseguraven, dictaminaven, perquè, atenció, la nostra és una reivindicació legítima, pacífica i democràtica, perfectament homologada per la Universitat de Springfield. I sí, sí que el món la va mirar, però la Puerta de Alcalá, va mirar. Al final van pesar més tants d’anys d’estrangers amb bones vacances al sol, de flamenc i d’arròs covat, de toros i de sangria barata. A l’hora de la veritat, els Estats sempre es posen de la banda dels altres Estats, els testos s’assemblen a les olles i les coses són com són i no com haurien de ser. Perquè ningú no comprèn ningú i nosaltres, som nosaltres, i sabem la veritat. I la veritat és que ens van fer una cara nova, i que només ens volen perquè paguem i callem. I si els nostres vots no valen, doncs què hi farem, nois, haver nascut a Escandinàvia, que tot plegat és un afer intern de l’estat espanyol. I aquí pau i després, glòria. Aquest és el primer, extraordinari, aprenentatge del primer d’octubre del 2017.

El segon gran aprenentatge és que Espanya es comporta, si més no des del segle XIX, força com Turquia. La comparació no és idèntica però pot servir per saber on som ara. Tant l’imperi espanyol com el turc van incloure durant segles i segles, dins de les seves fronteres, una gran diversitat de pobles, de cultures i de territoris en més d’un continent. Espanya s’estenia per Europa, Àfrica, Amèrica i Àsia i Turquia per Àsia, Europa i Àfrica. I a molts catalans d’aquelles èpoques, a una important quantitat dels nostres avis, escarmentats després de la completa derrota del 1714, els va semblar més pràctic, més entenimentat, de participar d’un imperi com l’espanyol que no pas continuar fent la guerra al rei d’Espanya, tan poderós. Aquells possibilistes catalans, aquells precedents de l’autonomisme de Jordi Pujol, van pensar que potser ens aniria millor com a minoria nacional, millor com a bascos que com a holandesos, perquè tampoc no teníem tants de quartos com els Països Baixos per anar sols. L’invent va durar el que va durar. Perquè els imperis es desintegraren arreu del món i, tant l’estat turc com l’espanyol, ferits en el seu orgull, es van replegar sobre ells mateixos. Els turcs, en quedar reduïts aproximadament a l’actual territori, van voler esdevenir un estat nació, un territori amb un sol poble, una única llengua i una única religió. Per això van decidir assimilar el poble kurd i exterminar els armenis, la minoria més molesta i, a sobre, cristiana i molt independent. Durant el genocidi armeni de Turquia, només entre 1915 i 1923, es van assassinar més d’un milió i mig de persones i hi va haver més d’un milió de deportats: tots els armenis que vivien dins de les fronteres turques van ser morts o expulsats. A Espanya, amb menys intensitat, se seguí el mateix patró: van gasejar i exterminar rifenys durant l’ocupació del nord de Marroc. Mentre que a bascos, gallecs i catalans se’ls va obligar a ser espanyols a través de la llengua i de la cultura castellanes. Un general africanista com Francisco Franco va voler donar l’impuls definitiu. S’havia acabat per sempre la diversitat cultural i lingüística, Espanya havia de ser com deia França que era França: un sol poble, una sola llengua i una sola nació. O com Alemanya. Sí, millor com Alemanya.

Molts catalans, tan legítimament catalans com els que volem la independència, han decidit rendir-se, afluixar, sotmetre’s dòcilment al poder violent de Madrid

I tercer aprenentatge. Durant tants i tants anys de colonialisme espanyol sobre Catalunya i el conjunt dels Països Catalans, molts catalans, tan legítimament catalans com els que volem la independència, han decidit rendir-se, afluixar, sotmetre’s dòcilment al poder violent de Madrid. Són compatriotes nostres que estan disposats a fer el que sigui per ser perdonats, a obeir aquest estat corrupte i decadent, a venerar la monarquia, a abandonar la llengua i la cultura catalanes, a canvi de ser acceptats, o almenys tolerats, per favor. I s’agenollen i tot. Són els catalans adoctrinats. Els que s’han empassat tota la propaganda política de l’espanyolisme, la d’una política que només vol acabar amb Catalunya com a nació i com a societat diversa. S’anomenen a ells mateixos unionistes, però no ho són pas, perquè no busquen la unitat de la nació catalana amb Espanya, gens ni mica, sinó destruir completament la nostra identitat com a poble diferenciat. Són els votants nacionalistes espanyols de Ciutadans, PSC, Comuns i PP. Són els colons espanyols que ens volen esborrar del mapa, colons encara que tinguin cognoms catalans que es remuntin a l’època de Guifré el Pilós. Perquè no és una qüestió de sang sinó de cor, de ment. De dignitat. De saber què ets i qui ets. Perquè és una qüestió d’estimar-te a tu mateix tal com ets.

L’escriptora negra Maryse Condé (Guadalupe, 1937), una de les grans dames de la millor literatura d’avui, retrata molt bé la mentalitat de l'individu colonitzat, de la persona adoctrinada per un poder que té tots els mitjans al seu servei. La seva illa caribenya forma part, com és sabut, de l’estat francès i, algunes vegades, ha relatat una experiència de la seva adolescència que pot ser útil recordar, avui, primer d’octubre. De joveneta se sentia molt lletja. No ho era pas, però s’hi sentia. Era una negra preciosa, radiant, però ja estava podrida pels complexos d’inferioritat. “Vaig canviar més tard —diu— però al començament va ser molt dur integrar el meu físic”. Estava convençuda que l’autèntica bellesa era blanca i rossa, com una determinada vaileta que veia a l’església, tan blanca i rossa com un àngel. La trobava preciosa, estava completament bocabadada. “Al final vaig haver de desaprendre tot allò. Amb el temps vaig adonar-me de l’origen d’aquelles idees”, conclou la senyora Condé. Potser la fascinació d’alguns catalans per Espanya s’assembla molt a aquest adoctrinament. No hi ha res més pedagògic que les garrotades, diguin el que diguin alguns especialistes en ensenyament i educació.