El mite –que no la història– havia difós la idea que els catalans, en la Diada Nacional, commemorem una gran derrota. A les Espanyes el mite havia estat alimentat a propòsit amb la pretensió de provar que els catalans som tan estranys –en grau màxim– que, a diferència del que fa la resta del món, celebrem les nostres derrotes més sonades i les elevem a la categoria de Festa Nacional. El punt extasiant del victimisme que històricament ens han imputat. En canvi la història –la de veritat– posa de relleu que no hi ha res més lluny de la realitat. L’11 de Setembre commemorem el punt culminant d’una resistència dramàtica en unes condicions de desigualtat absoluta. França i Espanya –superpotències europees– contra Catalunya –un petit país que aspirava a tenir veu pròpia–. Els franco-espanyols van necessitar vuit anys per conquerir Catalunya. I quatre-cents quinze dies i 30.000 bombes per doblegar Barcelona.

Abans de la guerra

Els anys anteriors al conflicte Barcelona ja apuntava la seva fesomia actual. Era una ciutat de 35.000 habitants. De la mida d’altres ciutats portuàries importants, com Marsella o com Rotterdam. O de la mida d’altres capitals de països emergents, com Copenhaguen o com Estocolm. Amb una activitat frenètica. Els barris de la Ribera i del Born estaven atapeïts de tallers i d’obradors. El precedent de les fàbriques industrials. El port era un mercat de comerç internacional. La sortida al mar dels draps i dels alcohols que es produïen a Barcelona, a Reus, a Mataró i a Sabadell, en direcció als mercats anglesos, holandesos i americans. I al seu voltant havia sorgit una potent xarxa de botigues que importaven productes de luxe. A extramurs prosperaven els pobles agraris del pla, que asseguraven les necessitats de consum de la ciutat.

El teixit social era ric i divers. El català era la llengua comuna. I la majoritària. Però amb el català hi convivien l’occità, el sicilià, l’holandès, l’aragonès, el francès i el castellà. Aquestes llengües minoritàries eren el vehicle de comunicació d’importants comunitats de comerciants, de botiguers, d’artesans i de jornalers; que havien arribat a Barcelona –i al Baix Llobregat i al Maresme– els anys anteriors al conflicte. Anys de prosperitat i de puixança econòmica. Anys de projectes i de voluntats, que ambicionaven convertir Catalunya en l'Holanda de la Mediterrània. Els Borbons –enfrontats amb Anglaterra i Holanda– representaven la ruïna d’aquest projecte. Quan va esclatar la guerra –i sobretot quan es va organitzar la defensa de Barcelona– tots aquests col·lectius van fer pinya a l’entorn del projecte comú. 

Els catalans, en decidir la defensa a ultrança, proclamaven al món que abandonaven el projecte confederal hispànic i es postulaven per tenir veu pròpia

Carrer a carrer

L’11 de Setembre del 1714, a 2/4 de cinc del matí s’inicià l’atac franco-espanyol. Feia més de tretze mesos que Barcelona estava assetjada i només rebia aliments i municions a través del mar (dels vaixells mallorquins que esquivaven el bloqueig naval i del corredor terrestre fins a Montjuïc). Durant aquest temps la ciutat havia estat incessantment bombardejada. I la muralla i els baluards –especialment els de llevant– estaven molt malmesos. Els franco-espanyols van intentar penetrar-hi. I allí es van produir els enfrontaments més violents. La infanteria invasora que es va concentrar en la bretxa de Jonqueres estava composta per soldats navarresos. Navarra, sumida en una crisi profunda des de la invasió espanyola, havia aportat molts efectius procedents de les classes més humils. El comandament borbònic els va posar a primera línia.

L'atac a Barcelona a la muralla de Llevant

La muralla estava defensada per companyies d’argenters, de blanquers, de calderers, de candelers de cera, de corders de cànem, d’estudiants, de fusters, de matalassers, de pagesos del pla, de pintors, de sastres, de teixidors –de lli i de llana–, de taverners, de terrissaires, de velers... Eren la Coronela. La defensa civil de la ciutat instituïda –a Catalunya– des de l’Edat Mitjana. I estava defensada també per les Reials Guàrdies Catalanes, un cos militar format per voluntaris del país creat durant els primers anys del conflicte. I el comandament corresponia a la Junta de Braços, que era la màxima representació política del país. La defensa de Barcelona es va lluitar en totes les muralles. Baluard a baluard. I quan finalment van cedir, es va combatre a l’interior de la ciutat. Plaça a plaça, carrer a carrer, casa a casa. Durant tota la jornada.

Una de les moltíssimes víctimes de l'11-S va ser Raimon-Joan Ponts de la Capella i Corbella de Granyena. El seu nét 10è és qui signa aquest article. 10 generacions de resistència

Resistència

Fins dos dies més tard Barcelona no va capitular definitivament. No va ser fins al 13 de Setembre del 1714. Aquella guerra ja no formava part del conflicte que l’havia provocat. Ja feia temps que l’arxiduc havia abandonat les seves aspiracions. I que el Borbó havia guanyat la Guerra de Successió. Les cancelleries europees –quan s’hi referien– ho esmentaven com el “cas dels catalans”. I els Borbons –que ho tenien molt assumit– a Madrid parlaven de la “guerra dels catalans” i a París de la “rebel·lió dels catalans”. La causa austriacista  –abandonada pel mateix candidat i pels actors internacionals– havia mort l’any abans a Utrecht. I els catalans, en decidir la defensa a ultrança, proclamaven al món que abandonaven el projecte confederal hispànic i es postulaven per tenir veu pròpia. Un nou Estat. L'Holanda de la Mediterrània.

Un mapa d'Europa del 1650

Durant el setge de Barcelona els franco-espanyols van emprar un exèrcit professional de 20.000 homes. Comandats per Berwick. Un carnisser que –per mèrits propis– té un lloc rellevant en els annals més sinistres de la història universal. Infanteria, cavalleria i artilleria. Contra un contingent de 4.000 efectius de la Coronela i 2.000 de les Reials Guàrdies. Comandats per Casanova, Basset i Villarroel. Les fonts expliquen que la set de sang del francès era a causa de la impotència i la humiliació que sentia en no saber derrotar una defensa formada bàsicament per civils. En aquells dies van morir 22.000 persones: 15.000 atacants i 7.000 defensors. I les 30.000 bombes que van caure sobre Barcelona van destruir les 2/3 parts de la ciutat. Posteriorment, durant anys, la premsa de l’època va parlar del “cas dels catalans”. I ho presentava com un dels episodis més indecents de la història d’Europa.

Una de les moltíssimes víctimes d’aquell assalt es deia Raimon-Joan Ponts de la Capella i Corbella de Granyena. Era casat i tenia sis fills. Era natural de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) i havia arribat a Barcelona amb el replegament de les companyies catalanes que havien combatut a les planes occidentals del país. Va caure durant l’assalt. I ferit de gravetat va morir a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu. Com tants milers de defensors. Però el seu testimoni no va restar en l’oblit. Malgrat les brutals envestides dels franco-espanyols, malgrat les 30.000 bombes que van caure sobre Barcelona, malgrat la duríssima repressió que va seguir l’ocupació, malgrat la voluntat de destruir Catalunya per sempre, el seu testimoni ha estat recollit 300 anys més tard. El seu nét 10è és qui signa aquest article. 10 generacions de resistència que tenen el seu punt d’inici l’11 de Setembre del 1714. L'hora zero. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat