Hi ha vegades que la il·lusió per un projecte no pot amb el principi de realitat, i ha arribat el moment d’admetre-ho. Havia semblat factible, fins i tot a alguns els semblava que ho teníem a tocar, però hem de ser honestos i, si no volem donar-nos més cops de cap contra la paret, concloure que la festa s’ha acabat. No hi ha res a fer, no és un projecte viable i, miris on miris, només trobes barreres legals, judicials, administratives, empresarials i polítiques. A dins i a fora. Per tant, serà millor oblidar-se’n: com deia Collboni, és millor no ficar-se en la lluita per quimeres impossibles. S’ha provat, i no s’ha pogut. Assumim-ho doncs: no hi ha cap encaix possible de Catalunya dins de l’Estat espanyol.
Diran, i prometran, i ens tornaran a parlar de plurinacionalitat i de mediadors, però han passat nou anys des del 2017 i l’estratègia del diàleg no ha funcionat. Tot encaix de Catalunya dins d’Espanya ha estat i és per la força; no hi ha ni tan sols un pacte estatutari votat per la gent, i la tàctica de “pacificació” simplement no ha funcionat. Sí que s’ha aconseguit afluixar la febre repressora, sí que es pot parlar en català al Congrés dels Diputats (ja em diran), però d’estructural no s’ha resolt —ni tan sols mogut— res. Ni català a Europa, ni reconeixement nacional, ni finançaments singulars, ni competències en immigració, ni referèndums sobre el nostre futur, ni tan sols un nou Estatut. Res. Ni ens permeten marxar, ni ens permeten escollir la manera de quedar-nos: segurament aquesta és la definició d’una colònia, d’un territori ocupat. L’última carta que tenia Espanya, que ja vaig advertir que la farien servir i que es deia reformisme impulsat pel PSOE, ha quedat en no res. Aquest fet, que pot semblar circumstancial, històricament no ho és: si es tractava de “girar full” del procés i veure què podia venir després, queda descartada l’opció de la reforma d’Espanya. Per incapacitat o per engany, tant se val: és el final de la història, de la comèdia. És com el “final del procés”, però d’un procés a la inversa. Deixin-ho estar. Abandonin tota esperança. S’ha acabat.
Havia semblat factible, però hem de ser honestos i assumir-ho: no hi ha cap encaix possible de Catalunya dins de l’Estat espanyol
Quina és la pantalla següent a aquesta desfeta del “poli bo” socialista que estava cridat a “normalitzar-nos”, a “pacificar” Catalunya? Primer, pair aquesta dada: Catalunya no es pot “pacificar” amb promeses abstractes, amb concessions gracioses i amb pastanagues eternes. El que sí que s’ha d’admetre és que han aconseguit desactivar temporalment, o com a mínim desmotivar amb profunditat, el moviment independentista. El desconcert, la divisió i la desconfiança envers els partits han esdevingut profunds i difícils de reparar. Costarà temps de revertir, o bé una bona i ràpida sacsejada. Un cop digerida aquesta idea, com dèiem, què ve després? Ve, crec, un debat guerracivilista espanyol en el qual els catalans farem bé de no pronunciar-nos o de parlar d’una altra cosa. A saber, el debat serà entre una enèsima oferta de reforma plurinacional (vestida, diria, de referèndum sobre la monarquia) i les malignes forces de la dreta postaznariana. L’avantatge que tenim és que totes dues històries acaben malament: la primera, perquè farà que l’Estat col·lapsi d’indigestió (com ja ha donat símptomes: el “el que pueda hacer, que haga” d’Aznar ve de la llei d’amnistia, i si torna a pronunciar-ho ara, deu tenir alguna cosa a veure amb la imminència de determinades resolucions judicials). I la segona opció, perquè encendrà previsiblement les brases que romanien expectants dins del moviment independentista, que no són poques. Espanya, aparentment, només pot fer passes vers l’abisme: que les faci en direcció a l’esquerra o a la dreta sembla, hora d’ara, ben indiferent.
I nosaltres? A nosaltres se’ns va voler convèncer que la proposta de la independència era impossible i, sense creure’ns-ho ni un segon, sí que vam donar, resignadament, una última opció al diàleg. Si es tractés d’un tema de legislatures o d’accés al poder, rai, però d'ençà de la moció de censura que va posar Pedro Sánchez de president que les legislatures ja només van de com es resol (o no es resol) el conflicte que va esclatar el 2017. Com que no s’ha fet res per resoldre’l, s’acosta el moment de concloure que no s’ha resolt. Per tant, a nosaltres només ens queda l’opció d’agrair tots els esforços, de condemnar la pèrdua còsmica de temps i de recapitular uns fulls enrere (nou anys exactament) per tal d’entendre el full que ha de venir. No hi ha més remei que triar el moment, agafar forces i dir “per on anàvem?”.