Apropant-nos ja al final del primer quart del segle XXI, sembla clar que les distopies d'Aldous Huxley (Un món feliç, 1932) i George Orwell (1984, publicada el 1949) han esdevingut novel·les gairebé realistes, i, en alguns aspectes, fins i tot hiperrealistes. Ambdós escriptors van anticipar com pocs la naturalesa del món que ve, més ben dit, que ja ha arribat, en el qual la tecnologia, més que mai aliada amb l'economia, dicta la política, de Pequín a Washington.

Política de control i vigilància, en la qual la identitat de cadascú és una mera dada per ser tractada pels algoritmes que ja decideixen per nosaltres i que acabaran definint o redefinint qui o què som. En la tríada política, economia, tecnologia, el primer terme és el que apareix en clara regressió, fins i tot en casos en què el polític (aparentment) manté el control de tot, inclòs el sistema econòmic i la tecnologia d'ús massiu. És el cas de la Xina, on el govern manté la gent sota un ferri sistema de control i vigilància, gestiona el capitalisme de grans corporacions industrials i tecnològiques i decideix quan, com i per a què es pot utilitzar internet. Però com s'albira en la revolta contra les mascaretes de la covid-19, abans caurà el totpoderós Xi Jinping que el senyor Google. La llibertat, per a molts xinesos, acabarà sent elegir entre el partit o Twitter, cosa que en el fons no sabem si és una benedicció o una calamitat.

En tot cas, i després de tres anys de pandèmia, és obvi que els xinesos volen moure's, amb covid-19 o sense ella, com ho fa la resta del món. La cosa té la seva gràcia perquè, al principi de la pandèmia, algun postmaoista nostrat s'atrevia a dictaminar a Twitter que els sistemes "de major obediència" com el xinès, justament, o sigui la dictadura de partit únic que, pel que sembla, ha abraçat el capitalisme salvatge com a fase de transició o mal necessari en el camí cap a la societat comunista, acabaria abans amb el virus que les democràcies liberals. Tres anys després, la política de covid 0, amb els seus confinaments ultramassius i altres restriccions a la llibertat frena l'economia del gegant asiàtic. I, per primera vegada des de la matança de Tiananmen (1989) —i descomptades les protestes democràtiques a Hong Kong— es qüestiona el (suposat) suport acrític al règim i el culte a Xi, que fa poques setmanes arribava a la seva apoteosi amb l'expulsió en directe del seu antecessor Hu Jintao, retirat de la primera fila de dirigents com si fos un moble, en ple congrés del Partit Comunista Xinès.

La mateixa admiració indissimulada pel règim "comunista" de Pequín que es professa des de l'esquerra local veritable l'expressaven alguns directors d'escoles de negocis de Barcelona a començaments del segle davant dels innegables èxits —en termes de creixement, productivitat, modernització i creació de riquesa— del capitalisme xinès, "de major obediència". Un capitalisme de somni, sense empleats crítics ni molestos sindicalistes, nuls escrúpols per agredir el medi ambient i menys esculls per depredar continents sencers com l'Àfrica, on la diplomàcia de les autopistes i els ferrocarrils ha fet emergir la Xina com a nova potència postcolonial davant del declivi dels EUA i la vella Europa.

Els xinesos no volen tornar a ser xinesos. Les restriccions del coronavirus, metàfora de totes les altres, són un obstacle en la descomunal redefinició de la seva identitat en la qual es troben

Podríem recórrer a l'eslògan clintonià una mica obsolet però sempre efectiu, "És l'economia, estúpids!", per explicar per què protesten els xinesos davant del relatiu estancament de l'economia. Però crec que hi ha alguna cosa més. No només es tracta de producció i benefici. El capitalisme és també un sistema de racionalitat, un règim de veritat i d'identitat que configura el que és real. Ho van intuir els grans filòsofs fundadors de l'Escola de Frankfurt, Theodor Adorno i Max Horkheimer, en la implacable crítica a les indústries culturals inclosa en la seva Dialèctica de la Il·lustració (1946). Els xinesos no volen tornar a ser xinesos. I les restriccions del coronavirus, metàfora de totes les altres que suporten a canvi d'haver tornat al corrent central de la història, són un obstacle en la descomunal redefinició de la seva identitat en la qual es troben per l'efecte de 40 anys de canvi econòmic i tecnològic hiperaccelerat.

El fet d'haver-se convertit en les últimes dècades en la fàbrica del món ha permès a molts milions de xinesos deixar de ser xinesos pobres. Però és la tecnoeconomia, el capitalisme associat a la revolució digital i l'economia del coneixement, la fase següent al capitalisme industrial, la que permetrà als xinesos deixar de ser xinesos. El tipus de racionalitat que comporta el capitalisme digital —el capitalisme Twitter, o Amazon, o Netflix— està ancorat en la idea de llibertat en grau superlatiu: llibertat màxima d'elecció i decisió. Que això sigui així en aparença és el que menys importa. Encara que sigui en els (estrets) marges que defineix l'algoritme, els xinesos també volen optar i decidir per ells mateixos, que és el contrari de ser xinesos: és a dir, uns senyors (o senyores, en realitat es distingeixen poc) que ni opten per res ni decideixen res: només treballen. Com xinesos.

Les persistents restriccions de la covid potser han recordat a molts ciutadans xinesos la importància de ser lliures. Pot ser un començament. Per a tothom

En termes de llibertat, el món del digital és certament un simulacre. Ho va escriure Jean Baudrillard a finals dels anys setanta del segle passat, o sigui, abans de la www. i que tot fos com avui és. Els indis —de l'Índia— que treballen i dirigeixen la majoria de start-ups sorgides a Sillicon Valley, per exemple, fa molt que van deixar de ser indis. Això és el que volen els xinesos i temen perdre amb el pertinaç confinament, la finestra d'oportunitat de ser cada vegada menys xinesos. Les persistents restriccions de la covid, el batejat inicialment com a virus de Wuhan, potser han recordat a molts ciutadans xinesos la importància de ser lliures. He escrit "ciutadans"? Pot ser un començament. Per a tothom.