És curiós de veure com els mateixos diaris que han encapçalat la croada mediàtica contra l'independentisme i les seves mobilitzacions aplaudeixen aquests dies la històrica vaga feminista del 8 de març. Alguns, fins i tot reclamaven aquest diumenge als seus editorials que les marees morades del 8-M es tradueixin en "mesures concretes, calendaris d'aplicació i recursos pressupostaris".  En canvi, les "mesures concretes" que han reclamat en el cas de les manifestacions independentistes, i del mateix referèndum de l'1-O, ja sabeu quines són: judicialitzar-les i fer-ne proves dels presumptes -i irreconeixibles- delictes de rebel·lió i sedició que encara mantenen en presó preventiva Junqueras, Forn i els Jordis. Al final, serà més fàcil que les dones s'alliberin del jou antropològic del patriarcat i el masclisme  dels Salvadó i companyia que Catalunya sigui independent. 

Al final, serà més fàcil que les dones s'alliberin del jou antropològic del patriarcat que Catalunya sigui independent

Des de Brussel·les o des de Madrid. O resignar-se al 155, de manera directa o indirecta -govern autonòmic sota vigilància a la turca- o assumir que "fer la República" no és "fer la puta i la ramoneta", la qual cosa implica, d'entrada, que és a Carles Puigdemont a qui correspon l'autoritat política "efectiva". Si fa no fa, i amb tots els accents que es vulgui, aquest és el missatge que l’independentisme mobilitzat ha tornat a emetre amb la multitudinària manifestació de l’ANC a Barcelona. La gent, en general, és molt difícil d'aixecar del sofà un diumenge d'hivern per la tarda (la rutina dels dies és sempre paralitzant per més dures que siguin les circumstàncies i nobles les causes). Però, atenció, perquè les estelades han tornat al carrer. I els cartells que reclamen la materialització de la República per “ara”, no admeten gaires interpretacions. 

L’independentisme social està demanant una rectificació en tota regla als polítics -i les polítiques- que han (mal) dirigit el post-21D. I una vegada més, i ja no sé quantes van des de l’erràtica negociació de l’Estatut després fulminat pel Tribunal Constitucional fa una dècada, el diagnòstic, àmpliament compartit, és que “no ens estem agradant”. Per això és normal que la intensitat del clam de la base indepe pugi, i el que pujarà els propers dies. Les bases de l’independentisme es van decebre quan el 10 d’octubre es va suspendre el mandat del referèndum -la proclamació de la República-; la mateixa sensació frustrant la van tornar a experimentar amb la no-proclamació del 27 d’octubre i aquell estrany dissabte de silencis que la va seguir i que ningú no han entès encara; i, malgrat això, van demostrar una capacitat de resistència política a les urnes el 21 de desembre que dona continuïtat a l'evidenciada davant les porres de la policia espanyola l’1 d’octubre.

El dipòsit moral de l’independentisme està ple a vessar: per això les seves bases no poden avalar cap pas enrere (més) dels seus representants polítics

El dipòsit moral de l’independentisme està ple a vessar: per això les seves bases no poden avalar cap pas enrere (més) dels seus representants polítics. Per això l’independentisme va tornar a inquietar-se quan el president del Parlament, Roger Torrent, va decidir ajornar el ple d’investidura de Puigdemont arran d'una interlocutòria del TC i ha ajornat el de Sànchez arran de l'emesa pel jutge Llarena del Suprem. Per això l’independentisme aplaudeix la consellera exiliada Clara Ponsatí quan obre un nou front internacional a l’Estat espanyol en tornar a la seva universitat escocesa de Saint Andrews. Per això l'independentisme surt al carrer un diumenge a la tarda per exigir als dirigents de JxCat, ERC i la CUP que arrenquin la legislatura d’una punyetera vegada i al preu que sigui. L'esmena a l'estratègia de minimització de costos seguida fins ara, que ha impedit la investidura de Puigdemont i Sànchez per evitar noves imputacions, és total. 

L'independentisme surt al carrer per exigir als dirigents de JxCat, ERC i la CUP que arrenquin la legislatura d'una punyetera vegada i al preu que sigui

L’opció entre una Catalunya governada des de Madrid amb el 155 o des de Brussel·les pel president Carles Puigdemont, hauria d’estar clara per a l’independentisme amb totes les conseqüències. Es tracta de voluntat política. Tota la resta, inclosa la investidura d’un president o presidenta de la Generalitat “legal”, i, per descomptat, la composició del Govern, ve després. Sota el règim del 155, l’alternativa al bloqueig no és anar a noves eleccions, contràriament al que ha insinuat el mateix president Puigdemont, sino a un allargament “legal” de l’estat d’excepció encobert imposat per Madrid. Efectivament, l’Estatut estableix que si no es tria president en dos mesos automàticament cal convocar noves eleccions. Ara bé: en absència de "president", qui les convocarà? Roger Torrent? Des del 27 d’octubre passat, és un tal M. Rajoy qui decideix quan es convoquen i quan no les eleccions a Catalunya. Igual que és un jutge del Tribunal Suprem qui decideix si els diputats Puigdemont o Sànchez poden ser o no investits presidents de la Generalitat per molt diputats que siguin i molta majoria parlamentària que reuneixin o puguin reunir.

Davant d'aquest estat de coses, la dirigència de l'independentisme pot continuar barallant-se i llepant-se les ferides -algú pot dubtar encara de la naturalesa autoritària de l'Estat?, algú espera encara un miracle?- o prendre decisions sense mirar enrere. Les estelades han tornat als carrers per recordar els deures pendents.