En vigílies de la diada feminista del 8-M, Pedro Sánchez tramitarà la reforma de la llei del només sí és sí, tant sí com no. És a dir, malgrat l’oposició del seu soci del govern i principal impulsor de la norma, Unides Podem, i, a risc de que la modificació quedi en mans del PP. El PSOE intenta així tallar l’allau de rebaixes de penes a condemnats per delictes sexuals gràcies als marges d’interpretació que permet el text. El propòsit, d’entrada, lloable, de suprimir la distinció entre violència i intimidació que amb el Codi Penal anterior va beneficiar penalment les manadas, expressió del masclisme més descerebrat i menyspreable i de la seva banalització, ha derivat en un despropòsit legal sense pal·liatius: des de l’octubre del 2022, quan va entrar en vigor la llei, i fins a aquest 1 de març, hi ha hagut en tot l’Estat almenys 721 reduccions de condemna -49 a Catalunya- i almenys 74 excarceracions -5 a Catalunya-, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). És a dir, un autèntic desastre que no es pot ventilar, com pretén Unides Podem, com una mera ofensiva dels jutges conservadors per enfonsar-los d’una vegada per totes. A tot estirar, el que sí que hi ha és una part de la judicatura espanyola, efectivament arxienemiga de Podemos, que simplement es limita a aplicar una llei de la factoria Irene Montero, amb conseqüències tan devastadores com imputables, d'entrada, a la pròpia arquitectura i el redactat de la norma.

La partida te més implicacions de les que sembla, per greus que siguin. En el fons, i si no arriben finalment a un acord, tant el PSOE com Unides Podemos hauran d’agrair al PP el vot a favor de la reforma de la llei del sí és sí. Pedro Sánchez podrà navegar amb vents més favorables la precampanya de les municipals i autonòmiques del 28 de maig, eleccions que, alhora, funcionaran com a avantsala de les generals del desembre. Sánchez no pot perdre el vot dels sectors més moderats de l’electorat socialista. Al seu torn, Irene Montero podrà esquivar de manera definitiva la dimissió i mantenir alhora el cor del seu discurs, amb el no a la reforma de la llei. Alhora, la nova líder in pectore de l’espai a l'esquerra del PSOE, la ministra i vicepresidenta tercera, Yolanda Díaz, que encapçalarà la marca Más País, podrà mantenir l’aspiració d’eixamplar la base d’Unides Podem pel flanc dret de l’electorat d’esquerres. Per tant, el mateix segment que, com apuntava abans, no pot perdre Sánchez si vol aspirar a revalidar la presidència. Per això dic que Feijóo, qui, naturalment, vendrà el seu suport a la reforma del sí és sí en clau de raó d'estat, com una obligació moral i patriòtica, pot estar cavant la seva tomba. A l’esquerra del PP, presoner de l’agenda de Vox com el PSOE ho ha sigut de la de Podemos, res és el que sembla i es reparteixen a cabassos els doctorats en trilerisme.    

Així com les resolucions del jutge Marchena han permès a Sánchez engegar la precampanya més distanciat d’ERC, ara necessita tocar el pirandó de l’agenda feminista de Podemos -efectes indesitjats de la llei del sí és sí però també de la llei trans- per tal de no perdre electors de centredreta que poden anar al PP. També, d’una part del centreesquerra progre però moderat, i, sobretot, del feminisme clàssic, aquell que el feminisme queer anomena despectivament TERF (traducció de l’acrònim en anglès “Feminista Radical Trans-Excloent”). El problema del feminisme de nova generació és que cada vegada que estigmatitza alguna persona com a TERF, com a feminista antiga o rovellada, espanta deu dones que, en el dia a dia, no tenen cap dubte de la seva refotuda condició de dones, sense més. Dones tan conscients de la seva condició sovint subalterna en moltes esferes del domini heteropatriarcal com poc necessitades que ningú els refaci la biografia.

Per això, el PSOE necessita ara una mica més Carmen Calvo, ex vicepresidenta del govern espanyol i bèstia negra del feminisme queer, i menys Irene Montero. L'anunci de la llei de paritat total, que obligarà a la representació igualitària home-dona en tots els grans òrgans de decisió, que Sánchez va fer dissabte del bracet de l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero i en presència de Calvo, busca centrar la pìlota en un camp de joc minat pels extrems i revitalitzar l'ideari feminista clàssic amb una norma que és, per lletra i esperit, de gènere binari. Sánchez vol guanyar la batalla del 8-M en terreny segur.  És claríssim el missatge cap a les grans majories de dones  tapades per les reivindicacions i el triomf mediàtic del que es defineix com a trans, queer, no binari o fluïd, és a dir, totes les noves expressions de la identitat articulada pel binomi sexe-gènere que qüestionen la dicotomia home-dona.

El PSOE necessita ara una mica més Carmen Calvo, bèstia negra del feminisme queer, i menys Irene Montero

El problema i la paradoxa del nou feminisme LGTBIQ+ del que fa bandera Unides Podemos,  és que, malgrat la retòrica hiperinclusiva que gasta, si espanta les “TERF”, les feministes de tota la vida que han votat el PSOE, o en altres temps, Izquierda Unida, aquí al PSC i a l’extinta ICV, es pot trobar a la Moncloa un govern del PP-Vox que, per començar, suprimeixi el ministeri d’Igualtat, el de Montero. No per desitjable, tindria tota la lògica en les coordenades de la guerra cultural que, amb un llunyà eco gramscià -la lluita per l’hegemonia cultural- va plantejar el primer Podemos de Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero i Íñigo Errejón (sí, tres homes) com a via per traduir políticament la revolució dels indignats, el 15-M. En certa manera, Podemos va haver de fabricar-se el seu propi adversari, Vox, un partit encara inexistent quan a les places d’Espanya hi havia aquells cartells de “la izquierda, al fondo a la derecha” o es cantava allò de “no hay pan para tanto chorizo”. Ves que el vell professor Tamames, antic dirigent del PCE, no acabi rescatant els lemes polsosos del 15-M en la moció de censura a Pedro Sánchez que li ha encarregat l’ultra Abascal per tenir Feijóo a ratlla i congelat com un Rodolfo Langostino.