Creix el debat, si més no a les xarxes socials, on #Dictadura va emergir aquest diumenge a Twitter com a trending topic després de la roda de premsa de Pedro Sánchez a la Moncloa: quina dictadura prefereix vostè? La del govern "social-comunista", Abascal dixit, que imposa un estat d'alarma sense necessitat de renovació, és a dir, de convalidació parlamentària, fins al 9 de maig!!! (amb permís de l'evolució de la pandèmia)? O directament un retorn a 1939, quan tot era estado de alarma, excepción y sitio i toque de queda sempitern? Espanya, a més d'una gravíssima emergència sanitària, té un gravíssim problema amb la llibertat que no és d'esquerres ni de dretes, sinó de genètica històrica.

La democràcia, els drets i les llibertats pateixen, i més encara en una situació d'emergència, quan la seva defensa es deixa en mans de l'extrema dreta: de Vox, de la FAES, del sector més obtús del PP i Cs. Es va veure la setmana passada en el debat de la moció de censura d'Abascal contra Sánchez. Quan, davant del desafiament de la Covid, tota crítica als governs s'equipara amb el negacionisme o el feixisme, el camí és obert per a qualsevol cosa. Fins i tot perquè s'imposi socialment —més enllà dels parlaments i les tribunes dels diaris— el pitjor diagnòstic i es proposin les pitjors cures: tots els cirurgians de ferro de la història han entrat per aquesta porta. Quan el que és políticament correcte és callar i posar-se el morrió, o sigui, la mascareta, sota pena de ser titllat d'irresponsable o extremista, com li va passar l'altre dia fins i tot a un expert com el doctor Oriol Mitjà, llavors segur que tot surt malament, fatalment malament, com s'està veient a Espanya i a Catalunya. Dit sigui sense deixar de mirar una Europa de nou en estat de xoc.

La democràcia, els drets i les llibertats pateixen, i més encara en una situació d'emergència, quan la seva defensa es deixa en mans de l'extrema dreta

Amb o sense militars en les rodes de premsa de la Moncloa, sembla que el govern espanyol és incapaç de pensar en res més que suposi anar més enllà de les "disciplines". Si Foucault aixequés el cap! La compareixença de Sánchez és la prova irrefutable que la nova normalitat ha estat un fracàs estrepitós i que, potser, convé preparar-se no ja per a la segona, sinó per a la tercera onada. Vist el que hi ha, un país on s'anima tothom per terra, mar i aire a marxar fora, a la platja o a la muntanya durant el dia i el cap de setmana, com se'l va incitar al juny a anar-se'n de vacances i després se l'obliga a tancar-se a la nit com si fos un/una adolescent després de la sessió de tarda de la discoteca, va directe de nou al col·lapse. I si Sánchez hagués imposat l'ordre a Madrid fa un mes, un 155 sanitari, davant del cop d'estat de Díaz Ayuso i els seus patrocinadors? On estaria ara la corba de la pandèmia? Però esclar, Madrid no és Catalunya.

I si Sánchez hagués imposat l'ordre a Madrid fa un mes, un 155 sanitari, davant del cop d'estat de Díaz Ayuso i els seus patrocinadors? Però esclar, Madrid no és Catalunya

L'altre dia vaig sentir un home queixant-se de viva veu pel mòbil, en ple carrer, de les festes privades dels joves. Atenció: als joves es comença a estigmatitzar-los com es va estigmatitzar a la primavera els grans i els malalts, ai! Pot ser que l'increment exponencial ¿de sobte? del nombre d'infectats a les franges de mitjana i primerenca edat es degui a la irresponsabilitat social, però és una irresponsabilitat induïda per la improvisació dels governs. Com també de l'enfocament erroni del dilema salut/economia i d'un determinat ambient cultural. Quan a la societat impera la banalització del no viscut i es fomenta la ignorància o l'oblit del dolor mentre sigui aliè és molt difícil fer entendre que els botellots, com els bars, les muntanyes o els transports públics atapeïts de gent —l'aforament també importa— són un perill per a tothom. Ja va passar en els anys vuitanta amb la sida, o amb la innocuïtzació de drogues devastadores com la cocaïna, però som animals que covem el mateix virus una vegada i una altra.

No descarteu que torni el confinament total i absolut. Limitació de la mobilitat, policia nocturna, multes, multes, multes... Al cap i a la fi, Espanya va ser sempre, per desgràcia, el país del ¡Vivan las caenas! fins i tot quan els seus tribunals absolen el major Trapero de tot allò per el que van condemnar tota la resta.