No n'aprenem. El doctor Oriol Mitjà es queixava a Twitter que, malgrat els rebrots de Covid-19 a tot arreu, fins i tot “metges intel·ligents” que coneixen el virus van a la discoteca sense fer-se el test d’antígens. “L’advertiment està escrit, però tot sembla inútil —lamentava l’epidemiòleg— per a un món que només vol tornar a tota velocitat al lloc del qual hauríem de fugir”.

Aquest món s’assembla molt al que el pensador Byung-Chul Han defineix com “la societat pal·liativa” al llibre del mateix títol (Herder). És la societat marcada per l’“algofòbia” o “fòbia al dolor”, “una por generalitzada al patiment”. No es tracta que ens anem fuetejant pel carrer com els flagel·lants a les processons bàrbares de Setmana Santa, però tant Mitjà com Han remeten a un tipus de societat en la qual, en fugir del dolor de manera permanent —com evidencia el retorn a les discoteques, o a les festes multitudinàries de fi de curs, com si res no hagués passat—, acabem vivint anestesiats. La qual cosa afecta de ple la política, que esdevé una “postdemocràcia” o “democràcia pal·liativa”. Vegem-ho.

Com que fugim del dolor tant com podem, “cada cop es deixa menys marge als conflictes i les controvèrsies, que podrien provocar doloroses confrontacions” —la traducció és meva—. Així, “augmenta la pressió per acatar acords i per establir consensos. La política s’acomoda a una zona pal·liativa i perd tota vitalitat. La falta d’alternativa és un analgèsic polític. El difús “centre” resulta pal·liatiu”, argumenta el filòsof sud-coreà. La conseqüència és que aquesta política pal·liativa ni té visions —projecte— ni és capaç de fer reformes profundes que, esclar, poden produir dolor.

Us sona, la música? El diagnòstic de Han per al conjunt de les societats occidentals sembla fet, en alguns moments, sobre el cos no sé si inert o gairebé del procés independentista català. L’ofensiva independentista, radicalment demòcrata, de l’octubre del 2017 a Catalunya, suposava enfrontar-se al dolor de decidir el propi futur, de trencar amb la “democràcia pal·liativa” que impedeix transformar les coses. I, de seguida, l'equip mèdic habitual, els pal·liatius de capçalera, els tercerviïstes i moderats de guàrdia, van advertir dels riscos de “fractura” social, etcètera, i van reclamar pactes, mediacions i acords, sense èxit. Aquest va ser el seu fracàs, un fiasco enorme que no reconeixen. I la raó és que Madrid va optar pel dolor, però no per assumir aquell dolor que amara l’ànima quan ha de triar, quan ha de prendre una decisió difícil, sinó per produir-lo, per sembrar el dolor per la via de la repressió. El que per a molts catalans era una decisió moral més o menys dolorosa —dir, com el poeta, adeu Espanya— per a l’Estat va ser l’oportunitat d’afermar-se infligint dolor, de manera exemplaritzant, com en un auto de fe del segle XVII. La veritable fractura del procés l’ha provocat l’Estat enviant polítics a la presó i l’exili forçós, provant d’arruïnar-los econòmicament i processant milers de ciutadans catalans, en una espiral punitiva encara vigent i sense parangó a l’Europa occidental.

L’ofensiva independentista, radicalment demòcrata, de l’octubre del 2017 a Catalunya, suposava enfrontar-se al dolor de decidir el propi futur, de trencar amb la “democràcia pal·liativa” que impedeix transformar les coses

La política pal·liativa, diu Han, “prefereix usar analgèsics, que produeixen efectes provisionals i que no fan més que tapar les disfuncions i els desajustos sistemàtics”. Quan el dolor, manifestament asimètric, ha superat el llindar del democràticament acceptable —no debades Europa ha tret la targeta vermella a Espanya, a qui compara amb Turquia— es recorre a les cures pal·liatives. Els indults als presos i preses polítiques, i la taula de diàleg que Sánchez i Aragonès han acordat reunir el setembre, són exemples de la política pal·liativa, i dels analgèsics, amb què l’Estat vol tractar la “inflamació” catalana. Sánchez, contràriament al que interessa dir i escriure als moderats i, curiosament, als extremistes de dreta, assumeix molt poc dolor polític amb els indults: a tot estirar, tant com el que produeix una punxadeta al dit. Són molts els qui, com els metges que assenyala Oriol Mitjà, volen tornar a la discoteca sense fer-se la prova d’antígens, com si la pandèmia, i la repressió del procés, aquesta febre recurrent que afecta l'estat espanyol, no haguessin existit mai.

Se’m dirà que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, els dos màxims responsables polítics del Govern durant els fets d’octubre del 2017, no van voler assumir el dolor que la situació acabés derivant en un enfrontament violent i, per això, la independència va quedar en stand by. És possible. Però no ho és menys, i aquí queden exonerats en moltes de les seves decisions, que ells sí que, a la presó i l’exili, com la resta de represaliats, han acabat assumint personalment el dolor d’haver volgut fer política. La política que, en la postdemocràcia pal·liativa, segurament s'ha defugit col·lectivament més del que ens pensem o estem disposats a acceptar. A diferència del que fan ara tot i els rebrots dels virus els col·legues de què parla el doctor Mitjà, ni Puigdemont ni Junqueras se’n van anar a la discoteca quan més dolorós era el procés. I ni ells, ni la política catalana en el seu conjunt se’n poden anar ara.

El dolor compartit d’haver volgut fer política, no de flagel·lar-se, és la pedra sobre la qual Puigdemont i Junqueras i tot l’independentisme poden continuar el camí

Tot això va bastant més enllà del fals dilema de la DUI o no DUI, de la unilateralitat o multilateralitat que manté bloquejat el debat estratègic de l’independentisme com el hàmster a la roda o l’ase a la sénia, tant se val. No és cap secret que entre Puigdemont i Junqueras hi ha un abisme profund. Hi poden construir res, plegats, sobre el buit? El dolor compartit d’haver volgut fer política, no de flagel·lar-se, és la pedra sobre la qual Puigdemont i Junqueras, que es veuran aquest dimecres a Waterloo tres anys i escaig després, i tot l’independentisme, poden continuar el camí. La qual cosa vol dir tornar a gestionar el dolor. L’alternativa anestesiant de no fer política és que res no canviï, cosa que —com s’ha vist amb la pandèmia—, pot ser suïcida. “La política pal·liativa —conclou Han— no té el valor d’enfrontar-se al dolor. D’aquesta manera, tot és una mera continuació del mateix”.