Entre aquest dimecres de Sant Valentí, 14 de febrer, i el dimarts 20, tindrà lloc al Tribunal Suprem una nova ronda de compareixences de líders independentistes en relació amb la causa que va portar a la presó mig govern Puigdemont i a l'exili l'altra meitat, a més dels Jordis i Carme Forcadell. En aquesta ocasió el cercle s'amplia a exdiputades de la CUP (Anna Gabriel i Mireia Boya -hi ha dubtes sobre si compareixeran o no-), les dirigents d'ERC i el PDeCAT Marta Rovira i Marta Pascal -ja hi ha qui resa perquè no se les arribi a conèixer com "les Martes" -, l'expresident Artur Mas -ja condemnat a inhabilitació per la consulta del 9-N- i Neus Lloveras, expresidenta de l'AMI -ha renunciat al càrrec fa pocs dies. Tenen cita amb el jutge Pablo Llarena (recordeu quan se'l presentava com el jutge "bo", "garantista", etc., que havia d'esmenar els "errors" de la jutgessa Carmen Lamela de l'Audiència Nacional?) per la seva presumpta participació en una mena de comitè estratègic del procés.

La Guàrdia Civil ha elaborat, a més, una llista de 32 persones "d'interès per a la investigació". Entre els relacionats hi ha Elsa Artadi, mà dreta del president Carles Puigdemont -i possible candidata a la presidència "efectiva" -, però també un bon nombre de responsables dels segons esglaons del Govern, candidats clars a continuar, com és el cas del secretari d'Economia, el republicà Pere Aragonès. Aquests propers dies, en fi, sabrem si el dispositiu judicial de decapitació de l'independentisme coneix algun límit a la seva acció repressora. Veurem. Encara que hi ha pocs motius per a l'optimisme, sinó més aviat per a tot el contrari.

En les últimes setmanes, la tenacitat de Puigdemont per fer valer els seus drets polítics tant davant de l'Estat espanyol -negant-se a lliurar-se a la policia- com d'una part de l'independentisme -negant-se a assumir una presidència "simbòlica"- ha servit de cínica coartada al jutge Llarena per justificar la continuïtat a la presó dels Jordis, Junqueras i Forn. L'estratègia judicial contra l'independentisme és tan perversa que evoca aquella maldat en estat pur i, tanmateix, banalitzable i banalitzada, que va descriure la filòsofa i escriptora Hannah Arendt. Compte. No cal ser en un camp de concentració nazi per percebre el fosc espurneig de la maldat gratuïta: n'hi pot haver prou amb el pati d'una presó de l'Espanya "democràtica". No cal ser a l'Alemanya de 1933: n'hi ha prou amb fer un volt per les xarxes socials per calibrar fins a quin punt es banalitza la privació de les llibertats més bàsiques als Jordis, Junqueras i Forn.

La tenacitat de Puigdemont per fer valer els seus drets polítics ha servit de cínica coartada al jutge Llarena per justificar la continuïtat a la presó dels Jordis, Junqueras i Forn

Qualsevol jurista mitjanament seriós sap que les delirants resolucions de Llarena es poden llegir com un insult a la veritat. I és davant de decisions semblants quan s'entén per què "justícia" i "llei" no són exactament el mateix i fins i tot poden esdevenir termes antagònics. Però, se'ns intenta fer veure, cada vegada amb més insistència, que és el "pròfug" Puigdemont el culpable que els seus companys segueixin a Estremera i Soto del Real. Greu, molt greu. La sinistra "raó d'Estat" ho aguanta tot, i a més, com va dir Rubalcaba, aquest Fouché rediviu que continua sucant a totes les salses del poder espanyol, sense estalviar-se cap cost. Pot ser que la república de Puigdemont sigui molt Polònia, però la brutal reacció de l'Estat espanyol l'ha convertit en una arma carregada de futur, per més incert que aparegui el seu present.

Pot ser que la república de Puigdemont sigui molt Polònia, però la brutal reacció de l'Estat espanyol l'ha convertit en una arma carregada de futur

La duresa del tracte als líders independentistes encara a la presó -i l'amenaça que plana sobre la resta- condiciona i tenalla tots els moviments al tauler polític de la Catalunya post-21-D. És evident que la batalla desencadenada entre el PP i Cs per veure qui la té més rojigualda -i perdoneu el símil- repercuteix clarament en el futur penitenciari i judicial dels líders del procés. Per primera vegada en dècades, el guanyador de les pròximes eleccions espanyoles no el decidirà el centre sociològic sinó l'extrema dreta aznarista que el PP aspira a retenir i Cs vol conquerir. Hi ha un fil negre que uneix l'ampliació dels supòsits de la presó permanent revisable (la cadena perpètua encoberta), l'exclusió de la sedició i la rebel·lió del catàleg de delictes que poden ser objecte d'indult, la proposta de Cs perquè les llengües cooficials deixin de ser requisit per accedir a una feina a l'Administració i les interlocutòries de Llarena sobre els presos polítics catalans. Però la pugna electoral entre el PP i Cs no és causa, sinó conseqüència, del gir autoritari amb què s'està reescrivint la democràcia espanyola. És aquest nou règim proclamat al crit d'"¡a por ellos!" (amb sanció reial, com ja vam exposar aquí).

La batalla desencadenada entre el PP i Cs per veure qui la té més rojigualda repercuteix en el futur penitenciari i judicial dels líders del procés

I és evident que la pugna entre ERC i JxCat, ara centrada en la gestió de "la" o "les" investidures, afavoreix les expectatives d'aquest marc general de tancament de tot el camp de joc. El marc en el qual està (gairebé) atrapat l'independentisme i que ja ha engolit l'esquerra espanyola: el PSOE espectral de Pedro Sánchez i el Podemos de Pablo Iglesias, dimitit de tot a Catalunya des del 21-D. Es constata aquests dies estranys que la llarga batalla per l'hegemonia del sobiranisme entre republicans i postconvergents no remet ni tan sols en els pitjors moments, en les circumstàncies més cruels, la qual cosa, a més de mostrar la pitjor cara de l'independentisme, constitueix la millor arma de l'autoritarisme espanyol. La ruptura de la unitat independentista, d'aquest eix Estremera/Soto del Real-Barcelona-Brussel·les, és l'esperança última de l'espanyolisme neoautoritari perquè a la decapitació de l'independentisme, a la mort política i civil dels líders de la república del 27 d'octubre, la segueixi la deserció de la base social del moviment sobiranista. L'inesperat català rebel, aquest que va plantar cara a les porres en el referèndum de l'1-O, ha de tornar a ser el català caguetes, o sigui "de seny". Per això també els Jordis, Junqueras i Forn continuen a la presó. I Puigdemont i els consellers a Brussel·les.

Presons de Castella. És Espanya sencera que comença a assemblar-se a una presó a l'erm castellà.