Va passar moltes i moltes vegades. Al vespre, tancaves l’ordinador, aquelles baluernes que sortien a les redaccions de diari de les pel·lícules americanes, per anar cap a casa, i sonava el telèfon; o, la majoria de les vegades, algú de la secció de tancament, l’orella enganxada a la ràdio, s’aixecava: atemptat d’ETA. I tornàvem a engegar-ho tot perquè l’edició de l’endemà, ja pràcticament tancada, recollís el trist balanç de l’enèsim cotxe-bomba o el tret al clatell.

Sovint, tot succeïa lluny —fa vint-i-cinc anys encara tenia sentit parlar de distàncies—, a Euskadi, a Madrid, en qualsevol ciutat espanyola. Altres cops, ben a prop. No oblidaré mai el dia quan algú va trucar al telefon de taula de la redacció de l'Avui —hi havia molt pocs mòbils, aquelles motorolas enormes, autèntics zapatófonos de tebeo de Mortadelo y Filemón—, com gairebé sempre, de nit, i em va dir que havien matat d’un tret Ernest Lluch. A l’aparcament de casa seva, a Barcelona. Una part dels llibres del polític socialista és a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar, el poble del Maresme on va néixer. Jo hi visc. Quan hi vaig, a la lluminosa biblioteca, sempre miro la secció on hi ha la col·lecció de Lluch.

Era públic i notori que, durant els sagnants anys vuitanta, la sinistra caserna de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo, a Sant Sebastià, era el major centre de tortures actiu a l’Europa occidental

I era públic i notori que, durant els sagnants anys vuitanta, la sinistra caserna de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo, a Sant Sebastià, era el major centre de tortures actiu a l’Europa occidental, com ahir recordava en una entrevista a El Nacional.cat el director del diari Berria, Martxelo Otamendi, en el seu dia detingut injustament i víctima de tortures. Era la Zona Especial Norte, un pla dissenyat pel ministre de l'Interior José Barrionuevo en temps del govern socialista de Felipe González. Eren els temps dels GAL. Ho sabíem per les cançons de Kortatu i altres grups del rock radical basc. Ballàvem —és una manera de dir-ho— el pogo als concerts de punk i les festes populars.

ETA, allò, va acabar fa deu anys, el 20 d’octubre del 2011, quan l’organització va cessar tota activitat armada. Uns mesos abans, el 2 de maig, el president Barack Obama anunciava que el líder d’Al-Qaida, Ossama Bin Laden, havia estat fulminat a la seva casa del Pakistan per un comando especial de l’exèrcit nord-americà. ETA, que era un producte de la dictadura franquista i de la guerra freda —va optar decididament per la “lluita armada” en l’onada revolucionària del maig del 68—, es va acabar quan la gent s’en va afartar —també una bona part de la seva gent— i quan la gihad global va convertir el món després de l’11-S en una presó d’alta seguretat.

El 4 de maig del 2018, sis anys després del cessament de la violència, ETA va anunciar la dissolució en una carta on no feia esment de les víctimes. Això és el que ara, el líder de Bildu, Arnaldo Otegi, ha corregit, segurament també tard, amb una declaració que, paradoxalment —o no tant— ha caigut com una gerra d’aigua freda sobre el pati reescalfat com el canó d’una pistola fumejant en què s’ha convertit la política espanyola. Qualsevol persona demòcrata se n’hauria d’haver alegrat. ¿Per què la dreta espanyola i una part del PSOE —no tot ell, quedi clar— han tret les urpes davant el reconeixement d’Otegi del dolor causat a les víctimes d’ETA i l’esmena als 50 anys de terrorisme: “mai s’hauria d’haver produït”? ¿Haurem de dir que molesta ara més l'esquerra abertzale que durant els anys de plom? 

Com explicaria Espanya l'excarceració dels últims 200 presos d'ETA amb delictes de sang mentre Puigdemont continua a l'exili per una declaració d'independència suspesa i sense efecte?

Tampoc ha agradat al PNB, i al lehendakari Iñigo Urkullu, la declaració d’Otegi. Urkullu s’ha emprenyat perquè Otegi va deixar anar l’endemà que és clar que votaria a favor dels pressupostos de Pedro Sánchez si els 200 presos d’ETA fossin excarcerats. Bildu és una de les forces que va investir Sánchez, com cada dia recorda Pablo Casado al president del govern espanyol i ja li va votar els pressupostos. Durant molts anys, els dirigents polítics espanyols, i els lehendakaris i polítics del PNB —parlo de Juan José Ibarretxe, però també de José Antonio Ardanza, de Josu Jon Imaz i, per descomptat, del traspassat Xabier Arzalluz— asseguraven a tothom qui els volgués escoltar que tot seria possible si ETA abandonava la violència. Simplement es tractava que l’esquerra abertzale, l’antiga Herri Batasuna, els d’Otegi, fessin política. Això és el que està fent ara Otegi, política, i per això molesta als de sempre a Espanya i també al PNB.

Ara que ETA ja fa temps que és història —i aviat serà oblit— a Catalunya hi ha més por que a Euskadi

El partit d’Urkullu, que a Catalunya té fama de fer-ho tot bé, segurament més pels errors d’aquí que pels seus encerts, veu que, per primera vegada, la seva hegemonia en el camp sobiranista pot trontollar. A menys dolor, menys por, més llibertat, a tot arreu. I ara que ETA ja fa temps que és història —i aviat serà oblit—, a Catalunya hi ha més por que a Euskadi. Els aparells del deep state, com evidencia la revenja del Tribunal de Comptes, creuen que encara no s’han cobrat la factura de l’1-O i la tardor del 2017. Com explicaria Espanya l'excarceració dels últims 200 presos d'ETA amb delictes de sang mentre el president Carles Puigdemont continua a l'exili per una declaració d'independència suspesa i sense efecte? En el fons, Catalunya mai ha deixat de ser l'autèntic problema. 

A diferència del PNB, l'esquerra abertzale no ha renunciat a res i, per primera vegada, té les mans lliures. I netes. 

A Euskadi, l’escenari és un altre. El camp de joc s’està obrint de bat a bat, a poc a poc, lentament, com cau el txirimiri, però sobre segur. Per això els comunicats tarden anys a fer-se. A diferència dels nacionalistes del PNB, que han acceptat l’statu quo —certament envejable— dels concerts econòmics i l’autonomia foralitzada com a estació final, l’esquerra abertzale no ha renunciat a res i, per primera vegada, té les mans lliures. I netes. La política pot incomodar més que les pistoles.