Avui Martxelo Otamendi (Tolosa, 1957) és director del diari Berria, però fins al 2003 ho va ser d'Egunkaria. Va ser clausurat ara fa divuit anys acusat de col·laboració amb ETA, una acusació que després es va dissoldre. Ell va ser detingut i torturat per la Guàrdia Civil amb tota mena de maltractaments, des de la bossa al cap fins a les vexacions sexuals i els insults homòfobs. Però va haver d'arribar fins al Tribunal Europeu de Drets Humans per condemnar Espanya i obtenir el reconeixement --moral-- de víctima de l'Estat. En aquesta entrevista amb ElNacional.cat analitza els deu anys sense violència d'ETA i el moviment que aquesta mateixa setmana ha arribat per part de l'esquerra abertzale. Creu que s'han fet molts passos des d'aquest entorn, des de les víctimes i des de la societat civil, els mateixos que no ha fet l'Estat.

Com valora el gest de l'esquerra abertzale?
És un gest important, en general molt ben rebut. Hem vist que hi ha una part rellevant de les víctimes, sobretot les que viuen al País Basc, que estan fent passos molt importants per a la reconciliació, i que ho han valorat positivament. Penso en Maixabel Lasa. També hem vist la reacció de Santos Cerdán (nou secretari d'organització del PSOE) o de Zapatero a Guernica. És cert que hi ha altres víctimes d'ETA que no hi estan d'acord. I que hi ha organitzacions de víctimes d'ETA que tenen un objectiu clar: marcar l'agenda política i desgastar en aquest cas el govern Sánchez. Però és important, sobretot per com arriba. L'esquerra abertzale ja havia fet quelcom semblant, en format entrevista, per exemple. Ara es fa molt més solemne.

"Urkullu ha marcat el camí del govern espanyol en la fredor i crítica a Otegi"

El sorprenen les reaccions tan dures de La Moncloa o del lehendakari Urkullu?
L'actitud del lehendakari és "o dius les coses que jo vull que diguis, o no val el que diguis". Urkullu va arribar a dir dilluns a la nit que aquella declaració no hauria ni d'haver tingut lloc. I això ha marcat una mica el camí del govern espanyol. Crida l'atenció que no sigui la mateixa reacció la del secretari d'organització del PSOE, que és navarrès, que la de la portaveu del govern espanyol. Si hagués estat la mateixa, el govern basc s'hauria quedat sol en aquesta reacció més freda i crítica. Però bé, tampoc no podem esperar grans declaracions, tenen el marge que tenen.

Què s'ha fet des del País Basc en els últims deu anys?
Jo visc a Tolosa, i aquí hi ha hagut un grup de gent format per gent que havia estat molt significativa al poble d'Herri Batasuna, de gent que havia estat a Euskaldiko Ezkerra, alguna magistrada... Persones de diferents sensibilitats que han organitzat conferències, taules rodones. S'ha debatut molt sobre convivència, sobre pau, sobre passat, sobre futur, sobre el que es va fer... S'ha treballat molt des de la societat civil i des de les institucions públiques locals i provincials. Hi ha hagut retrobaments que semblaven impossibles. Hem de mirar cap endavant.

Què és la convivència?
De la convivència es parla molt... A Catalunya i a Madrid també hi ha moltes famílies on no es parla de política. La convivència no és que ara tots anem agafats de la mà a Euskal Herria. La convivència al País Basc és que la gent pugui viure amb normalitat. Que ningú hagi de mirar sota el cotxe en previsió que li hagin posat una bomba, que cadascú es presenti per la llista que li doni la gana, que cap jove visqui amb el temor a ser detingut i torturat per pertànyer a una organització independentista. És el que va dir Jesús Eguiruren fa deu anys. Ja vam veure a Catalunya que la convivència no era donar puntades de peu al cap de la gent per anar a votar.

"La normalitat és que ningú hagi de mirar sota el cotxe, que cadascú es presenti per la llista que li doni la gana, que cap jove visqui amb el temor a ser detingut i torturat"

El temps ajuda a cicatritzar ferides?
No podem estar mirant sempre cap al passat. Podem enrocar-nos els pròxims deu anys... Però tinc la sensació que per a les noves generacions els agafarà ja una mica lluny. Quan es retirin de la primera línia els qui han estat agents actius de la política basca dels últims trenta anys, com Arnaldo Otegi o Patxi López, segurament serà més fàcil que arribin a acords. Hi ha molts càrrecs a ajuntaments que directament no ho van viure.

Com es fa una lectura crítica del passat?
El problema que té l'esquerra abertzale és que ningú no li ha ensenyat a fer-ho. No hi ha cap agent actiu al conflicte basc que hi hagi fet. No ho ha fet el PP, no ho ha fet el PSOE i no ho ha fet el PNB, que té almenys 300 casos de tortura a càrrec de l'Ertzaintza segons l'informe del forense Paco Etxeberria, encarregat pel mateix govern basc. Per mi, políticament, és més greu una tortura de l'Ertzaintza. Jo entenc que dins del manual de la Guàrdia Civil entrin les tortures; a mi em van torturar el 2003. Però ningú no ha fet res. El PNB no ha fet cap reflexió sobre això, no ha reconegut que passés. El PP no ha dit res sobre les tortures quan Aznar estava al govern, com és el cas d'Egunkaria. I el PSOE no ha dit res ni dels GAL ni d'Intxaurrondo, que agafa la dimensió que agafa amb els socialistes. És el major centre de tortures de l'Europa Occidental en els últims cinquanta anys. Excepte la part soviètica, no hi ha cap centre amb aquesta xifra de denúncies i fins i tot condemnes.

Però es posa sempre el focus en l'esquerra abertzale...
Ha parlat més sobre la seva responsabilitat l'esquerra abertzale que aquells que reclamen que parli més. Però el que arriba a l'opinió pública és que l'esquerra abertzale no ha fet encara els passos. Els que em van torturar diuen a l'esquerra abertzale que ha de fer passos. Els que posaven medalles a Galindo. Galindo va acabar amb una lesió a la columna vertebral de tantes medalles que li van posar. I reclamen a l'esquerra abertzale que digui alguna cosa, quan és l'únic que ha dit alguna cosa. Jo entenc que les víctimes diguin que és insuficient. El que no entenc és que els qui van organitzar Intxaurrondo li demanin a l'esquerra abertzale que parli més. Si demanes a l'esquerra abertzale que faci uns passos, fes-los tu també.

"Cada cop hi ha menys ongi etorris i tinc la sensació que ja no n'hi haurà després de la declaració d'Aiete"

Es pot avançar sense que l'Estat faci els deures i reconegui aquestes víctimes?
S'està avançant igualment. Jo l'altre dia a Donosti vaig estar amb Robert Manrique, víctima d'Hipercor. Tots estem fent passos. S'està normalitzant molt més del que es veu als mitjans. Cal tenir en compte que en aquests casos, excepte la gent que va estar molt implicada en el conflicte perquè van ser víctimes d'ETA o de l'Estat, bona part de la població ho viu amb certa distància. Dir-ho així és descarnat, però és així. La vida fora dels focus mediàtics i del debat polític transcorre amb absoluta normalitat. No vol dir que no s'hagi de fer res...

Potser és el que ho enfanga tot, el debat polític i mediàtic.
Sí. És que als pobles els regidors parlen i arriben a acords. I el govern espanyol accepta els vots d'EH Bildu per fer Sánchez president i per aprovar els pressupostos. I per a fer polítiques socials. Això és la política real. Una altra cosa és la política declarativa. Es veu en els famosos ongi etorris. Hi ha la sensació que n'hi ha cada dia. Per cada pres que surt. Però no és cert. Aquest any hi ha hagut divuit excarceracions i només dos ongi etorris. I si en setze no s'ha organitzat, és per una decisió política de no fer-ho. Cada cop n'hi ha menys i tinc la sensació que ja no n'hi haurà després de la declaració d'Aiete. Mentrestant, el 12 d'octubre van celebrar-se ongi etorris a les casernes de la Guàrdia Civil. Aquí tothom fa ongi etorris.

"Els que em van torturar diuen a l'esquerra abertzale que ha de fer passos. Els que posaven medalles a Galindo"

Quines són les tasques pendents per als pròxims deu anys?
El que no s'ha fet en aquests deu anys, dubto que es faci. Pot haver-hi encara alguna declaració, per part de l'Estat, un reconeixement del que es va fer. L'altre dia, a l'esquerra abertzale ja hi havia la sensació que havien fet carpetada, que ja ho han dit. A més a més, com han vist que han tingut bona rebuda... Aquestes qüestions es parlaran amb molta més distància. Ho dic jo, que vaig ser torturat. Però no estic tot el dia recordant que vaig ser torturat i exigint que Acebes i Aznar ho reconeguin. Podria fer-ho, però no ho faig. Com també fan moltes víctimes d'ETA. Cal tirar endavant i punt. Demano que continuem així.