(Nota prèvia: aquest text no ha estat redactat mitjançant una aplicació d'intel·ligència artificial. Disculpeu les molèsties.) Qui això escriu, simple observador del que va succeint i el que s'ha d'esdevenir —si és que s'ha d'esdevenir alguna cosa— es pregunta avui on és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). I ho fa perquè té l'estranya sensació que el partit que, a la fi, governa Catalunya, o, si més no, presideix la Generalitat i deté tots els càrrecs de govern, sembla estar i no estar alhora, la qual cosa pot ser llegit tant com la manifestació d'un do gairebé diví o l'evidència d'una presa de pèl còsmica. Si us sembla bé, ho veiem en tres imatges.

La foto de la B-40. Se suposa que ERC és el principal gestor d'un pressupost de més de 40.000 milions d'euros —el més elevat de la història de l'autonomia catalana—. Aquests comptes s'aprovaran definitivament gràcies als vots del PSC de Salvador Illa una vegada els socialistes es van convèncer que ERC s'havia empassat el gripau, encara que més aviat sembla que el batraci va saltar per la finestra. Succeeix que el neodesarrolisme sociovergent d'Illa casa malament amb les disfresses d'esquerra alternativa que s'empesquen els republicans per competir als caladors electorals dels comuns, la (presumpta) esquerra autèntica. O, simplement, per fugir de l'allargadíssima ombra convergent i purgar el pecat que encara els persegueix i els pesa a ulls d'aquesta mateixa esquerra (segons sembla) veritable. Així, el candidat d'ERC a Sabadell es manifesta aquest diumenge contra el Quart Cinturó a la cocapital vallesana i, d'una manera o altra, ERC s'afegirà a la manifestació contra el Hard Rock i l'ampliació de l'aeroport del Prat del 4 de març per no ser menys d'esquerres, sostenible i ecologista que els altres. Però vet aquí que Jéssica Albiach apuja l'aposta i adverteix que si la també anomenada B-40 tira endavant —de fet, només necessita l'autorització del Govern, ja que el finançament corre a compte de l'Estat—, els comuns rebutjaran els pressupostos en el tràmit final. Així que, entre tanta indefinició i inconseqüència —no confondre amb "cintura política", "pragmatisme" o realpolitik, que són una altra cosa— ERC hi és i no hi és, no se sap bé què vol ERC, ja ho aneu veient. Però també ho veurà Illa: si ERC no compleix els compromisos pressupostaris assolits amb els socialistes, la solidesa d'aquests com a garants de l'estabilitat a Catalunya pot veure's més que minvada. Si ERC rebutja l'esmena anunciada per Junts per assegurar el compliment del seu propi acord pressupostari pactat amb el PSC, serà Illa qui quedarà a la intempèrie, com rei nu en el camp de batalla a les portes de les municipals.

La foto del Mobile. Serà una interpretació de l'articulista, però mentre ens ho permeti ChatGPT, aquest robot textual que ja ha començat a escriure articles a la gran premsa de Barcelona, les interpretacions continuaran sent lliures, genuïnes i imprescindibles per entendre mínimament què és el que passa més enllà dels (presumptes) fets i no dic ja de les fredes dades; fins i tot que les interpretacions siguin desencertades és la condició necessària per verificar-les i revertir-les. Som-hi, doncs. A diferència del seu partit, a Pere Aragonès, l'observador sí que el veu amb ganes de ser-hi. Al president (almenys així ho transmetien les imatges de TV3) se'l veia aquest diumenge molt còmode al dinar inaugural del Mobile World Congress, gairebé com un peix a l'aigua. En aquest tipus d'actes, Aragonès és un convergent de tota la vida inaugurant una fira o un esdeveniment internacional com tantes i tants van inaugurar Pujol i els seus consellers. I després (alguns menys) Maragall i Montilla. En canvi, aquesta certa desimboltura cordial, d'alcalde de Catalunya o alguna cosa per l'estil, ja es torna més sòbria, una mica més forçada, al sopar amb el rei Felip VI i el president Pedro Sánchez, amb els qui tornarà a desfilar aquest matí durant el recorregut pel congrés mundial de mòbils. El cas és que —insisteixo: les interpretacions són, han de ser lliures— de vegades fa la impressió que el president ho té clar: vol fer de president però no sé si el seu partit el deixa.

ERC carrega contra el deep state judicial pels seus represaliats i després asseu Aragonès a la taula amb Felip VI i Pedro Sánchez com si fossin uns marxants xinesos que passaven pel Mobile

La foto de Junqueras amb els represaliats. El cas és que ERC, i Aragonès, un dia sopen amb el rei d'Espanya i el president del govern espanyol i la vigília convoquen un acte per animar els seus nous represaliats per l'1-O, Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i Natàlia Garriga, víctimes del cop judicial a la democràcia que la mateixa ERC denuncia en les seves rodes de premsa dels dilluns. O sigui, ERC carrega contra el deep state i després asseu Aragonès a la taula amb Felip VI i Pedro Sánchez com si fossin uns marxants xinesos que passaven pel Mobile. Els lloctinents d'Oriol Junqueras s'enfronten als pitjors auguris pel que fa al seu futur judicial, però el partit, en un exercici no se sap si de malabarisme extrem o d'impotència supina, prefereix assenyalar Marchena que mirar cara a cara a Sánchez. La reforma del Codi Penal que ERC i els seus tertulians van vendre com una mena d'"amnistia encoberta" resulta que mantindrà inhabilitat Junqueras fins a l'any del centenari de la república del 31 (el 2031) i pot tornar a obrir les presons per als alts càrrecs d'ERC que van organitzar el referèndum de l'1-O.

La foto emocionada de Junqueras amb Jové, Salvadó i Garriga no pot compensar de cap manera l'error descomunal comès per ERC en la negociació de la reforma del Codi Penal amb el PSOE-Podemos. D'entre els líders de l'Estatut del 2006, només Artur Mas va sobreviure a la raspallada del text pel Tribunal Constitucional i va ser —com es va veure després— amb ràpida data de caducitat. De la raspallada del jutge Marchena al Codi Penal sense sedició negociat per ERC no sortirà indemne ni l'apuntador. S'entén, per això, que ERC intenti no ser-hi, esfumar-se, i fins i tot desaparèixer, com si el que ha passat als seus propis dirigents no hagués tingut res a veure amb les seves pròpies decisions.

Sens dubte, el quadre és més ampli, i, a l'habitació del costat, davant el sempitern enigma Junts, s'assaja un retorn de Convergència, no del partit sinó de l'estil i les maneres, mentre que al pis de dalt el PSC s'erigeix en farmàcia de guàrdia i autoritat competent. Al final, pot ser que ERC sigui avui una certa metàfora de Catalunya, desconjuntada, a l'hort i a la vinya, esperant no se sap bé què, intentant repetir les coses bones, fins i tot desitjant tornar a agradar-se, i oblidar les dolentes; ara evaporant-se, ara tractant de ser el que no s'és, fugint-se. Hi ha algú allà? El pitjor no és portar la pedra al coll, les sabates de ciment, les ales de cera, o de plom, sinó, com aquell cec, no voler veure-ho.