Sí, insulta la intel·ligència la imatge simiesca del diputat de Vox al Congrés Víctor Manuel Sánchez del Real, les ulleres en una mà, l’americana oberta de bat a bat agafada per les solapes, el pit inflat com un goril·la rabiós, la mandíbula barbiblanca tensa, el cap endavant, les dents serrades, les celles arrufades, arremetent contra la ministra d’Igualtat, Irene Montero a compte dels efectes indesitjats de la llei del sí és sí. O l’insult masclista, amb un no sé què de porno dur caspós en versió castissa, de la també diputada ultra Carla Toscano contra la companya de l’exlíder de Podemos “Su único mérito es haber estudiado en profundidad a Pablo Iglesias”... O el desvergonyiment amb què la Falange, un partit feixista, commemora a Madrid o a Alacant el 20-N, data en què van morir José Antonio Primo de Rivera (1936) i Francisco Franco (1975). Sí, sí, tot això és gravíssim i evidencia que la dialèctica falangista dels punys i les pistoles incrustada en l’ADN de la ultradreta espanyola ha trobat una versió 3.0 en la teoria de l’agitació trumpista dels Steve Bannon i companyia.

La ultradreta té pista per córrer, per descomptat, en errors com el de la llei del govern espanyol “més progressista” de la història, el del PSOE i Podemos, que permet als jutges reduir les penes a violadors condemnats com els de les Manades, fins i tot contra el criteri de la fiscalia. Però la ultradreta va descordada com mai, si més no a plena llum del dia, perquè té el camp adobat en un clima polític on manen el caïnisme, el ressentiment i les males maneres, la supèrbia i la mala llet.

La ultradreta va descordada com mai, si més no a plena llum del dia, perquè té el camp adobat en un clima polític on manen el caïnisme, el ressentiment i les males maneres, la supèrbia i la mala llet

Indigna la xuleria de taverna que gasten els de Vox amb Irene Montero, però hauria de preocupar la resposta arrogant i humiliant d’Ada Colau a l’estudiant de periodisme de la UPF —“jo vesteixo com em dona la gana”— justament perquè va fer de periodista.  La pregunta de la jove va encertar-la perquè va desestabilitzar la (falsa) seguretat de l’alcaldessa de Barcelona sobre una cosa tan absolutament política com és la roba, el pentinat o, en general, l’aspecte físic i més encara en el cas d'una política com Colau, una representant pública sotmesa per definició a l’escrutini permanent del poble, del comú. ¿Què pensaríem si un dia Pere Aragonès comparegués en roda de premsa vestit de Superwoman com feia l'Ada Colau activista de la Plataforma contra els Desnonaments (PAH)? Seria pertinent o no preguntar-li al president de la Generalitat per un canvi d’indumentària tan sobtat i cridaner? I doncs, alcaldessa, no havíem quedat que preguntar a algú per la seva indumentària és un gest masclista? La coincidència de l’incident amb la celebració del dia contra les violències masclistes va acabar d’enterbolir l’assumpte. Sigui com sigui, Colau —que es va disculpar, la qual cosa l’honora— va evidenciar en la seva actitud un nerviosisme més propi de la líder preocupada pel seu futur que de qui ja es veu alcaldessa per tercera vegada.

La mala llet no és privativa de Vox o de Colau quan té un mal dia. També la traspuen massa sovint alguns líders d’ERC i Junts i els seus entorns mediàtics

Ara bé: la mala llet no és privativa de Vox —és el seu estat natural— o de Colau quan té un mal dia. També la traspuen massa sovint alguns líders d’ERC i Junts i els seus entorns mediàtics, abocats a una lluita agònica per l’hegemonia que la ruptura del Govern, lluny de calmar, no ha fet més que endurir. Oriol Junqueras ha titllat d'“egoistes” i “miops” els responsables de Junts i ha deixat anar com si tal cosa que si Catalunya no avança prou és responsabilitat seva. Així, els dubtes —raonables, atès l'històric de resultats que tots coneixem— sobre les bondats del pacte pressupostari d’ERC amb Pedro Sánchez o de la derogació de la sedició i l’agreujament del delicte de desordres públics, que no només planteja Junts, sinó la CUP o Òmnium, per exemple, passen a ser simples bastons a les rodes a la, segons sembla, fantàstica política dels republicans. Una política que, ara com ara, només pel fet de tenir el suport únicament de 33 dels 135 diputats del Parlament demanaria un to discursiu més humil.

La mala llet, en democràcies electorals com la nostra, és provocada en bona mesura per la por a perdre allò que es té —o es creu tenir— i s’acaba imposant a qualsevol altra consideració. La mala llet també va fer que la presidenta suspesa del Parlament Laura Borràs, evités aplaudir l’altre dia per l’absolució d’un delicte de desobediència de la mesa del Parlament que comandava el seu antecessor Roger Torrent, d'ERC. Borràs pot tenir raons per remetre’s al que diu el reglament de la Cambra, que prohibeix fer determinats gestos des de la tribuna de convidats. Però no cola. I els molts insults masclistes que ha rebut al llarg de la seva trajectòria, deplorables, tampoc ho justificarien.

O la política, almenys la que es pretén democràtica, comença a buidar la mala llet com la bufeta quan la tenim plena; o es rebaixa l’estat de mala llet latent a la societat, de la qual la política sempre és un mer reflex, o això serà el retorn al planeta dels simis. A la política dels micos amb corbata.