Hi ha una esquerra que, davant de la incapacitat de trobar una alternativa operativa, o sigui, útil, a si mateixa —ja que no ha pogut trobar-la al capitalisme—, el que hauria de ser la seva missió històrica, segueix a pinyó fix com l'ase a la sínia, tot pols, foscor i rotació perpètua; fins i tot si ja no hi ha sínia. Tretze són tretze. Parlo d'aquesta esquerra en absolut ingènua, sinó falsament ressentida, que, per exemple, confon Putin i els seus sequaços amb la glòria de l'Exèrcit Roig i el poble rus, o, encara pitjor, amb el comunisme —pobre Karl Marx—: aquell somni que va seduir una part de les masses europees de finals del XIX i el XX com a gran acte sacrificial a mig camí de la revenja i la justícia poètica universals després avortat pels seus sinistres administradors. Hi ha a casa un llibre sobre la llavors gran urbs soviètica de Leningrad, l'antiga Sant Petersburg de Pere el Gran, capital de la Rússia dels tsars. Firmat per V. Shavarts, l'obra és una mena de guia turística-artística-revolucionària de la ciutat editada en castellà a començaments dels anys vuitanta per la mítica Ediciones Progreso, de Moscou. Més enllà de la retòrica, impressionen les imatges: els grans edificis i avingudes neoclàssiques gairebé buides, amb poquíssimes persones i automòbils circulant, com si es tractés del passeig de Gràcia durant la pandèmia de coronavirus només que 40 anys abans. On són els feliços obrers del paradís socialista? Tot, la vida sencera, sembla congelada en aquestes fotografies en blanc i negre o tènuement acolorides de la París del Bàltic en la ja llavors declinant URSS; la vida sencera museïtzada, apol·línia, perfectament disposada per a l'ull del turista inexistent; potser, del resident en aquesta imponent i misteriosa casa d'instrucció política que apareix en una de les imatges. Un món fora del temps. En aquells mateixos anys, a aquest costat de la història, els obrers ja havien passat del 600 a l'R-12 o el Seat 124 i els seus fills aspiraven al Volkswagen Polo, el cotxe de moda dels nens —i les nenes— pijos —pijas—. Existeix, dic, encara, aquesta esquerra momificada i momificant, parapetada darrere dels sous —càrrecs i sinecures— del parlamentarisme burgès i l'empresa pública privatitzada, postsoviètica. Però com no han de passar els barris del roig al verd Vox en aquesta fira de les vanitats de l'esquerra! Aquí, ara i entre els nostres, aquesta mateixa esquerra és la que, fascinada per les estàtues mortes de Leningrad, o, el que és pitjor, ni tan sols això, o sigui, pel no-res i la vacuïtat més absoluta, carrega contra els que van a Waterloo a trobar-se amb Puigdemont o no sap què votar quan Zelenski compara la invasió d'Ucraïna amb el bombardeig de Gernika.

L'esquerra que no entén per què algú com Carles Puigdemont no pot posar el peu al seu país sent de dretes és la mateixa que tampoc no va entendre mai que el banquer Pujol patís presó i tortura en plena dictadura de Franco

Aquesta esquerra no entén, i no ho dic només pel portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, encara que sigui ell qui ho ha verbalitzat, per què alguns dels seus, un Jaume Asens, per exemple, visita el president de la Generalitat exiliat, Carles Puigdemont, a Waterloo. En realitat, l'esquerra que no entén per què algú com Carles Puigdemont no pot posar el peu al seu país —a aquest costat de la frontera— sent de dretes és la mateixa que tampoc no va entendre mai que el banquer Pujol patís presó i tortura en plena dictadura de Franco. I, així, hi ha una esquerra, republicana, que de tant dir "convergents" als de Junts ha aconseguit ressuscitar Convergència, com s'ha vist aquest cap de setmana en el congrés d'Argelers de la Marenda. A Argelers! Però què fa la dreta catalana, burgesa, celebrant un congrés en aquest sancta sanctorum de l'exili republicà de la Guerra Civil? I com és possible que Jordi Turull, un convergent més convergent que la peineta de la Ferrusola, com deia un col·lega, hagi avançat en l'últim revolt del conclave d'Argelers la imponent Laura Borràs? Potser perquè Turull, que a més de convergent i juntaire és un corredor de fons, també va ser a presó, com Pujol, o com —en cert sentit— ho està Puigdemont. I com ho ha estat Jordi Sànchez, un d'esquerres de tota la vida que, pel que sembla, no és on els manuals prescriuen que hauria de ser, políticament.

L'esquerra no perdona a Asens que visiti Puigdemont a Waterloo com el deep state espanyol i l'establishment català no van perdonar a Artur Mas que encengués la metxa del procés. O sigui, de l'última revolució burgesa

Convergència sempre o gairebé sempre guanyava i pot ser que torni a guanyar a l'esquerra perquè no encaixava en el manual a l'ús de ciència política d'esquerra. Aquesta dreta convergent, la de Pujol, la de Puigdemont, la de Turull, no ha estat a la presó o l'exili per robar res, ho sap tothom, sinó potser per assumir papers i rols, i objectius, que la dreta, la de veritat, té prescrits i alhora proscrits a l'esquerra, la de veritat. L'esquerra no perdona a Asens que visiti Puigdemont a Waterloo com el deep state espanyol i l'establishment català no van perdonar a Artur Mas que encengués la metxa del procés. O sigui, de l'última revolució burgesa. En codi marxista, la revolució necessària, encara que insuficient, per aconseguir —quan sigui l'objectiu final, la independència. Vet aquí la paradoxa indesxifrable, encara, per a molta esquerra. I també podria ser que, en l'adeu de Puigdemont, davant les ombres que sotgen Borràs en els tribunals i mentre el moviment decideix fins on anirà la pròxima vegada, Junts vulgui tornar a ser un partit. Un partit: un dispositiu amb les piles carregades per guanyar eleccions, és a dir, llocs de decisió, no de gesticulació o jubilació garantida. A la vella URSS, el partit ho era gairebé tot.