Els qui han perdut gent estimada a la pandèmia, o la feina, o el temps, o, simplement, no els agrada anar amb la boca tapada pel carrer, els qui estaven a gust amb el món que teníem ahir, amb aquella normalitat, voldrien tornar-hi. És lògic. En canvi, les dones i els homes que continuaran vivint amb persones i estructures que els maltracten, la parella, el cap, l’ajuntament o l’Estat; o aquestes famílies amb mare i cinc nens que viuen en un piset sense aigua calenta ni connexió wifi, la gent gran que continuarà comptant en soledat les hores, voldrien que després de la pandèmia nasqués un món nou. Com escriu Paul B. Preciado a El País al·ludint a la destrucció del planeta, el capitalisme patriarcocolonial o les velles formes de fer política, “cal negar-se a tornar a la normalitat perquè la normalitat és el problema, no la solució”.

Com serà el retorn a la “normalitat” catalana? Veníem de normalitats anormals i ens endinsem ara en la terra incògnita de la “nova normalitat” per fases de Pedro Sánchez. El president espanyol surt ara a predicar una cogovernança per a la sortida de la crisi amb les comunitats autònomes, i admet el desconfinament per regions sanitàries, no només per províncies, però manté el comandament únic, el sobirà que dicta i modula el perímetre de l'estat d'alarma. Quim Torra, que de ser el president vicari passarà a ser reconegut com el president de la Generalitat que, sense atribucions legals ni mitjans i enmig del menyspreu i l'odi sectari, allà i aquí, va plantar cara a la pandèmia, ja no està sol. En la reunió d’aquest diumenge la revolta autonòmica en la cimera de presidents amb Sánchez ha estat generalitzada. Els dirigents de les altres dues “nacionalitats històriques”, Euskadi i Galícia, el lehendakari Iñigo Urkullu (PNB) i el president de la Xunta,  Alberto Núñez Feijóo (PP), han exigit la fi de l’estat d’alarma. Quan els moderats Urkullu i Feijóo parlen d’ús “desproporcionat de l’estat d’alarma” i de “recuperar la legalitat ordinària” de forma “democràtica”, quan comencen a parlar com el radical Torra o demanen el mateix, recuperar l'autonomia sanitària, és que alguna cosa fa pudor a la Moncloa.

Quan els moderats Urkullu i Feijóo parlen com el radical Torra i demanen el mateix, recuperar l'autonomia sanitària, és que alguna cosa fa pudor a la Moncloa

L’escriptor gironí Javier Cercas ha dit en una entrevista a El Periódico que “aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017”. A Cercas el preocupa més el procés independentista, aquella tardor en què una majoria política i social va provar de fer una Catalunya més lliure, que els 25.000 morts de la Covid-19, inclosos els 10.000 catalans. És una desgràcia col·lectiva que l’autor de Soldados de Salamina pensi així. Però tampoc està sol en la seva trinxera. Salvant les distàncies temporals i la magnitud de la catàstrofe, la posició de Cercas està en línia amb la d’una certa esquerra espanyola que, per boca de Negrín i Azaña, sempre ha artribuït a la “deslleialtat” de la Generalitat la derrota de la República en la Guerra Civil. L’estratègia de comandament únic i recentralització de Sánchez, la negativa a les demandes de Torra i altres presidents autonòmics, després aplicades tard i malament, o la insistència en els eslògans unitaristes: #EsteVirusLoParamosUnidos, “entramos juntos en esto y saldremos juntos”, responen a la mateixa plantilla jacobina i la mateixa por. L’esquerra espanyola té una por cerval no ja que Catalunya voli lliure, sinó que, a més, se’n surti sola en moments de greu crisi, ja sigui la Guerra Civil, els atemptats gihadistes del 17-A o la pandèmia de Covid-19. Ningú no sap del cert si una Catalunya independent hauria gestionat millor l’emergència d’ara. Però el dubte el rosega. Un fantasma, català i amb mascareta, persegueix Pedro Sánchez. 

Ningú no sap del cert si una Catalunya independent hauria gestionat millor l’emergència d’ara. Però el dubte el rosega. Un fantasma, català i amb mascareta, persegueix Pedro Sánchez

Catalunya, de nou, com a boc expiatori de les pors i les polítiques erràtiques dels governants espanyols, ara de l'esquerra -i consti que odio el victimisme gratuït que massa sovint es practica aquí-. Jo el que temo és que la “nova normalitat” de Sánchez continuarà sense garantir la seguretat física, econòmica, social i democràtica de la gent. I no només dels catalans. La “nova normalitat” pot esdevenir una normalitat segrestada, espectral, paralitzadora; legitimada en la por, la famosa “distància social”, no higiènica, sinó ideològica, inoculada pels gestors de la pandèmia.

Tornen les disciplines de Michel Foucault. Biopolítica -negativa- en estat pur. La vella normalitat a la qual alguns no volem tornar ha començat amb esport en hores dictades pel comandament únic. El cos, social i individual, sota (auto)control. I les mascaretes demà seran morrions.