Que l’independentisme català no hagi assolit els seus objectius ―siguin la República efectiva o l’acceptació per part de l’Estat d’un referèndum a l’escocesa o els dos alhora― en cap cas significa que l’escenari hagi de tornar al punt de partença: és a dir, a un revival autonomista en el qual ERC i l’espai Crida-JxCat-PDeCat facin de CiU. Ni a les enquestes ni a l'ambient es detecta, precisament, que l'independentisme estigui per seguir el camí de salvar els pressupostos al govern espanyol de torn, la legislatura o el que convingui ―bé, la Corona no, tot té un límit― a canvi d'un retorn a la normalitat transferentista. A la sempre incerta negociació-devolució de traspassos i competències. Exercici que, de fet, no ha produït resultats de llarg recorregut des del pacte del Majestic, allà per l'any 1996 de l'era cristiana.

La creença taumatúrgica en un retorn a l’autonomisme-transferentisme com a presumpte bàlsam per a tots els mals és tan profunda que la màxima preocupació amb què han rebut alguns les duríssimes peticions de pena de la fiscalia i l'advocat de l'Estat contra Oriol Junqueras i els presos, així com l’excúpula dels Mossos liderada per Josep-Lluís Trapero, és que l’independentisme s’ha allunyat de Pedro Sánchez i tot fa pensar que els comptes del Regne no podran tirar endavant. L’ànsia pel retorn a un escenari de conflicte Catalunya-Espanya de baixa intensitat és tal que alguns donarien per bona l’absolució dels presos a canvi del sí de l’independentisme als pressupostos. Firmarien amb els ulls tancats, perquè tot tornés a ser “com era”. 

I tanmateix... no pot ser, i, a més, és (quasi) impossible. Ni l’estat profund es pot permetre un gir de 180 graus davant el judici de l’1-O, com li agradaria a la tercera via i el curtplacisme sanchista, malgrat el risc que al final sigui la dreta neoaznarista qui el rendibilitzi, ni l’independentisme hauria de fer-se il·lusions amb una victòria ràpida als tribunals europeus contra la sentència que emetrà el Suprem. A Europa, asseguren els que en saben, la partida judicial està guanyada, però l’independentisme pot trigar anys a veure com es fa justícia. Bastants anys. 

Les sentències polítiques, com tothom sap que serà la de l’1-O i evidencia la discrepància entre el fiscal i l’advocat de l’Estat en els escrits d’acusació, només es poden revertir des de la política

Ara bé: alguns haurien de pensar que ni a Espanya ni a Catalunya els convé que l’independentisme hagi de decidir res des de les presons o l’exili. I molt menys encara que els seus líders, clarament reforçats per les decisions político-judicials de l’Estat, siguin sentenciats a anys i panys de presó o se'ls impedeixi tornar al país gairebé per sempre. És cert, com diu Miquel Iceta, que els empresonaments s’han de deslligar del vot als pressupostos. És més: encara que sembli un contrasentit, o justament per això, també s’han de desvincular de la futura sentència del Suprem.

Les sentències polítiques, com tothom sap que serà la de l’1-O i evidencia la discrepància entre el fiscal i l’advocat de l’Estat en els escrits d’acusació, només es poden revertir des de la política. Des de la política i el pacte. I, en el cas que ens ocupa, això va bastant més enllà de la situació dels presos i no diguem dels pressupostos de Sánchez. El pacte no és que els presos i exiliats siguin lliures i puguin tornar ―que també― sinó que l’Estat espanyol accepti que si un dia ha de retirar-se de Catalunya, perquè així ho decideix lliurement la ciutadania, ho farà a la catalana, amb tota la pau i tranquil·litat desitjables; pretendre que ho fes amb dignitat ja seria demanar la lluna. A la catalana, no com diu Margallo.

David González
Opinió Del dol a la processó (amb Évole) David González
David González
Opinió El Maidan català David González