Ara fa deu anys servidor estava palplantat, suant sota un sol inclement, i tanmateix, conscient de participar en un moment històric, enmig d’aquella gernació que va protagonitzar una de les manifestacions més grans de la història d’Europa des del final de la Segona Guerra Mundial. Vam estar més d’una hora i, de dues, drets, totalment immobilitzats a la cruïlla de la rambla Catalunya amb la Gran Via, fins que, finalment, vam poder avançar en direcció a la Via Laietana. Ahir, acompanyava uns quants amics a la terrassa d’una vermuteria del Poble Sec, fent-la petar, fent memòria dels grans moments d’aquests anys, amb la nostàlgia com a convidada. Amb serenor, i, també amb una mica de ràbia. Però, malgrat tot i contra tot, els meus amics hi eren, com sempre hi han estat. La generació que ho va fer, la que va fer por a un Estat poderós, més poderós del que estaven i estan disposats a admetre, i que Europa encara no sé si va aconseguir aturar del tot en la seva reacció desproporcionada i revengista.

Quan he començat a escriure això, desconeixia quines serien les xifres de participació. I el dubte es mantenia. De seguida, m’han enviat fotos de la marxa, força atapeïda de gent. “Ho hem tornat a fer!” I, certament, poden dir-ho amb orgull. Elles i ells, sí. Al final, a la manifestació de la Diada del 2022, hi ha hagut més gent de la que s’esperava. Contra la desmobilització, atiada de manera inaudita des de la presidència de la Generalitat i el principal partit que la sustenta i sustenta el Govern, ERC, per més que no fos de bon pair el manifest de l’ANC, molta gent hi ha tornat a ser. Són els que, com els meus amics, han anat a totes les manifestacions, sense excepció. I uns quants més. Els que aguanten la parada. Els que l’han aguantat durant la dècada del procés i els que sempre hi han estat i no necessiten mítings per proclamar-ho. Ni refregar-li a ningú per la cara el pedigrí independentista ni cap altre pedigrí. Ni tampoc escridassar ningú ni asseure’s amb cara de pomes agres amb ningú. Al capdavall, són prou grandets per decidir si van o no van a la manifestació de la Diada o on sigui. Sense saber de Kant no gaire més del que ens explicaven al Batxillerat, els meus amics tenen molt clar que són majors d’edat per atrevir-se a pensar per ells mateixos, Sapere Aude. Compte amb els que aguanten la parada, com aquells barcelonins del 1714 que l'endemà van tornar a aixecar les persianes; compte perquè al final són els que aguanten totes les parades.

La Diada del 2022 no ha estat històrica però ja forma part de la història dels Onzes de Setembre perquè és la Diada que va parar el cop que menys s’esperava: el cop des de dins

O l’independentisme oficial, el Govern —format pels dos grans partits independentistes—; el Parlament del 52% —us imagineu què faria Vox amb aquest percentatge?—; els partits, ERC, Junts, CUP —majoritaris o determinants a gairebé totes les grans institucions—; les entitats, l’ANC, Òmnium, l’AMI —amb desenes de milers d’afiliats—, dissenyen un nou full de ruta operatiu, capaç d’il·lusionar la gent, o el perímetre de la base, lluny d’eixamplar-se, serà cada vegada més estret. El punt de partença per refer la confiança necessària entre els diversos actors implicats és bastant fàcil d’assenyalar. L’independentisme, si vol tornar a ser creïble, per als independentistes i, sobretot, per als que no ho són, s’haurà de conjurar per fer tot el contrari del que ha fet en els prolegòmens d’aquesta Diada: autodesmobilitzar-se, dividir-se i afeblir-se encara més per la incapacitat de separar les estratègies de partit dels seus objectius mínims com a moviment polític, social i cultural.

La Diada del 2022 no ha estat històrica, és obvi si la comparació es fa amb la Diada de fa 10 anys i les següents, però ja forma part de la història dels Onzes de Setembre perquè és la Diada que va parar el cop que menys s’esperava: el cop des de dins. El cop d’una part del moviment independentista, la que representa i s’identifica amb ERC i el seu legítim projecte i estratègia de partit, contra la resta, que, i aquest és l’error de Pere Aragonès i Oriol Junqueras, és molt més que l’ANC. La manifestació d’ahir no va ser només un aplec de quatre friquis i arreplegats, per bé que —com ja es preveia— centenars de milers d’independentistes es van quedar a casa. El problema de les majories silencioses és que no se sap com trencaran el silenci. La Diada del 2022 no és cap punxada de l’independentisme, és una punxada en tota regla d’aquells que, des de l’independentisme, han pretès passar per sobre de la gent, de la seva gent. No és la millor política i l'antipolítica, present a l'independentisme com a tot arreu, no és excusa.