Avui fa vuit dies, i per setena vegada consecutiva, els socis de la Unió Europea tancaven la porta a l’oficialització plena a les institucions comunitàries del català, l’euskera i el gallec, compromís d'investidura del president Sánchez amb el president Puigdemont. Dos dies després, el Tribunal Suprem donava la raó al govern catalanofòbic de l’Aragó en el plet pels murals del monestir de Sixena conservats —altrament, difícilment existirien— al MNAC, que, català o no, és el millor museu d’art romànic del món. Al final de la setmana, el govern del PP de les Balears pactava amb Vox —tot queda a casa— l’arraconament del català com a llengua vehicular de l’ensenyament en favor del castellà, una reculada no de dècades sinó de segles en l’estatus de la llengua catalana. Tot això succeïa mentre el president de la Generalitat, Salvador Illa, promovia la marca Cataluña, així, amb enya d'España, durant una gira al Japó amb extensió a Corea del Sud. Potser perquè el viatge es va dissenyar amb una òptica cultural i empresarial, no política, les banderes catalanes han brillat per la seva absència en els actes oficials i la foto-resum de la gira ha estat la del president i acompanyants fent palmes amb una bailaora flamenca. Ni era rumba catalana ni Salvador Illa és El Pescaílla. No fotem. L'agenda presidencial ha preferit la tradició dels souvenirs de la Rambla de Barcelona, essència de l’espanyolització kitsch de Catalunya d’aroma inequívocament franquista, que la promoció al Japó de la cultura que diferencia els catalans de la resta de pobles: una cultura ni millor ni pitjor, simplement, la seva.

L’espanyolització iconogràfica de les visites presidencials a l’exterior és una expressió més del projecte de “normalització” que encapçala Illa, la Catalunya que juga amb la samarreta “d’Espanya perifèrica” amb l’aspiració de liderar el conjunt espanyol. La pregunta és òbvia. Segur que l’Aragó catalanòfob dels Lambán i successors permetrà que Catalunya els lideri? Segur que s’hi deixaran, president Illa? I la resposta, palmària: de cap de les maneres, com deixa meridianament clar el despropòsit de Sixena. Illa té tota la legitimitat política, només faltaria, per promoure una Catalunya espanyola, com tants altres han fet abans que ell, fins i tot, sense reconèixer-ho o, teòricament, abonant el contrari. El catalanisme pot ser també una forma d’espanyolisme. Però com que Illa sap que per més que Catalunya vulgui ser espanyola, Espanya no tindrà gens de ganes de ser catalana, la bandera i la llengua, o el que sigui que remeti a la catalanitat, pot ser aparcat. Si en alguns moments va semblar que l'Espanya de la transició o una part, la que admirava a Raimon o a Llach, i després a Pujol o Maragall, volia ser catalana, és a dir, lliure, culte i democràtica, tot això fa molt temps que va passar. Possiblement, Espanya no té ganes de ser catalana perquè, per primera vegada a la història, ha descobert que, en el conflicte amb Catalunya, pot guanyar. Comptat i debatut, Espanya no va guanyar mai la batalla política a Catalunya perquè sempre va perdre la batalla cultural, fins i tot en la negra nit del franquisme. Una cosa que ara pot canviar.

Espanya no va guanyar políticament el procés però Catalunya pot haver perdut la batalla cultural en la pròrroga

A Catalunya comença a haver-hi la sensació que potser Espanya no va guanyar políticament el procés, però Catalunya pot haver perdut la batalla cultural en la pròrroga, en el postprocés. D’entrada, perquè Catalunya té ara un govern que, directament o indirecta, contribueix a l’espanyolització del país. Ho fa amb tota la comoditat del món. I té moltes coses a favor per sortir-se’n. Una és el desballestament no només polític sinó discursiu de l’independentisme institucional, el que va liderar el procés. Això en l’arena política. En la social, l’existència d’una massa immigrada que, sense perspectives d’integrar-se en una cultura i una llengua que són cada vegada més invisibles, es converteix en un factor d’espanyolització cultural imparable.

Catalunya ha deixat de ser una fàbrica de fer catalans. La pregunta és: podria avui Paco Candel, de qui aquests dies s’està recordant el centenari del seu naixement, tornar a escriure Els altres catalans? De quina Catalunya els parlaria? De la Catalunya-Espanya perifèrica de Salvador Illa? O de la Catalunya-Catalunya (i només) de Sílvia Orriols? Ergo, per quina raó haurien de voler fer-se catalans els nous catalans d’ara? Per ser espanyols perifèrics, com proposa Illa, o per ser directament expulsats —reemigrats, que diuen els cínics de primer de trumpisme—, com exigeix Orriols? Qui, en aquestes condicions, voldria ser ara un català altre com els que van definir Candel, Benet o Pujol als anys seixanta? Qui s’apuntaria ara a aquella síntesi, els altres catalans, producte del diàleg entre obrerisme, cristianisme montserratí i burgesia patriòtica amb ganes d’aixecar, sí, d’aixecar, un país nou, no una mera regió con peculiaridades o l’última colònia d’un imperi mort i enterrat? En ple franquisme, les perspectives eren molt magres, però, malgrat això, la convivència entre els de fora i els de dins i l’espriuana salvació dels mots —“Hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”—, de la llengua i la cultura, van ser possibles. La diferència és que llavors Catalunya, com a cultura, no havia estat encara derrotada. I ara ho pot ser. Ho penso cada vegada que dic “bon dia” i em responen “buenos días” o no em responen en una cafeteria de Barcelona. Passava abans? Sí, també. Però abans no és ara.

Per quina raó haurien de voler fer-se catalans els 'nous catalans' d’ara? Per ser espanyols perifèrics, com proposa Illa, o per ser expulsats, com exigeix Orriols?

Espanya no és França o Gran Bretanya, malgrat la tradició imperial que comparteixen. Per això, la derrota política de Catalunya que encara no s’ha produït només serà possible si la derrota cultural és inqüestionable, irreversible, total. Ha perdut Catalunya la batalla cultural? No, però gairebé. Per això van tan forts, com diu un amic meu. I per això aquesta vegada no hi haurà síntesi possible. Ho evidencien les dificultats per construir una alternativa política i cultural, cultural i política, vàlida per a tots els catalans, els que se’n senten i els que se’n podrien sentir, més enllà del naixement i/o el veïnatge administratiu. A la paràlisi del postprocés l’ha seguit un enorme conjunt buit que s’està emplenant de la pitjor manera per als interessos del catalanisme, que han estat majoritàriament els interessos del país en l’últim segle llarg. El que es dibuixa és a cara o creu: o espanyols (bons) o indis a la seva reserva.