Tal dia com avui de fa cent anys, el 31 de maig del 1925, va néixer a Cases Altes, a la comarca del Racó d’Ademús, en Francisco Candel Tortajada, més conegut com a Paco Candel, un valencià xurro, és a dir, de llengua castellana, que de ben petit es va traslladar amb la seva família a Barcelona, ciutat on es va convertir en novel·lista i periodista i on va morir el 23 de novembre del 2007, als 82 anys. De la seva obra en destaquen novel·les com Donde la ciudad cambia su nombre (1957) i Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), però la seva obra cimera és l’assaig Els altres catalans (1964), un estudi entre periodístic i sociològic de la gran onada migratòria que, vinguda principalment del sud d’Espanya, va provocar uns canvis en la societat catalana que, mig segle més tard i amb la llengua catalana sota mínims, semblen irreversibles.
Els altres catalans va ser un encàrrec de Max Cahner, que Candel va escriure en castellà i que li va traduir al català Ramon Folch i Camarassa -l’edició en catalana va precedir la castellana-, i que ha esdevingut una obra cabdal per entendre allò que, sovint amb certa distància, es qualifica de fenomen de la immigració. El propòsit del llibre, ben lloable en aquell context, era donar a conèixer la identitat social d’aquells immigrants que havien arribat a Catalunya i l’havien transformat, i Candel ho va fer des d’un coneixement de primera mà no exempt de crítiques al tarannà d’aquells immigrants, com aquell dubtós cartell aparegut al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat durant la Guerra Civil: Cataluña termina aquí. Aquí empieza Murcia.
Més enllà, però, del debat sobre l’essència de la xarneguitat, una paraula que Candel no utilitza, l’escriptor va tenir l’habilitat de dotar d’identitat aquells centenars de milers de persones, famílies i fins i tot pobles sencers que es movien sempre en una direcció clara, cap a Catalunya, i ho va fer des de la quotidianitat, des de la conversa i el contrast de punts de vista. Per Candel, el llibre havia de respondre a la pregunta de si els immigrants serien catalanitzats o, al contrari, tindrien un paper de descatalanització i la resposta, en tot cas, es pot constatar només trepitjant els carrers de qualsevol municipi català, tenint en compte, això sí, que l’actual onada immigratòria internacional ha desdibuixat del tot el retrat social de Candel.
L’altra Barcelona dels altres catalans
Ara bé, Candel, a més de naturalitzar els immigrants espanyols dels anys cinquanta i seixanta fixant-se en la seva interacció amb els catalans, també va tenir una altra funció que cal destacar, la de descobrir l’altra Barcelona, és a dir, aquells barris que van créixer a cop d’arribades del Sevillano, el tren que feia el trajecte Sevilla-Barcelona, que s’escampaven pels suburbis conformant barris de barraques o d’autoconstrucció. No debades, el mateix Candel es va haver d’instal·lar, tot just arribat de nen a Barcelona, a les barraques de Montjuïc, per traslladar-se després a les cases barates de Can Tunis, al conjunt anomenat Eduard Aunós, actualment completament desaparegut, ubicat a l’actual barri de la Marina del Prat Vermell, al districte de Sants-Montjuïc.
El mateix Candel, de fet, va ser el protagonista d’un dels reportatges de la sèrie Guia informal de Barcelona que els periodistes Josep Maria Huertas Claveria i José Martí Gómez van publicar en diversos mitjans de la ciutat a principis de la dècada dels setanta, i la seva missió va ser la d’explicar la Barcelona de l’entorn del cementiri de Montjuïc, un espai on la ciutat dels vius i els morts es confonien i on les barraques, avui desaparegudes, envoltaven el recinte mortuori. Tant és així que l’actual Fossar de la Pedrera, on està enterrat el president Lluís Companys, estava coronat per aquestes edificacions precàries que van allotjar milers d’aquests altres catalans, que també eren altres barcelonins, i que Candel va retratar tan bé.
És per això que el llegat de Candel, malgrat haver quedat superat en el temps, perquè ni la immigració ni la societat catalana actuals ja no tenen gaire a veure amb les dels anys seixanta del segle passat, té aquest plus d’explicar la ciutat de fora cap a dins, de la perifèria cap al centre, de Can Tunis cap a l’altre vessant de Montjuïc, però també des del Verdum, a Nou Barris o fins i tot des de la Torrassa, ja a l’Hospitalet de Llobregat. Candel va naturalitzar els altres catalans però, com també va fer el ja esmentat Huertas Claveria, va dotar Barcelona d’una dimensió global, on els barris perifèrics va adquirir també carta de naturalesa per ser plenament barcelonins.