Quan ja avançava l'agost, començant les vacances, em vaig traslladar a aquest Orà al·lucinant que descriu Albert Camus a La pesta, un clàssic oportunament reeditat per Edhasa: les coincidències entre la ficció pretèrita i la realitat present són tantes que, en alguns passatges, el relat feia venir esgarrifances en plena migdiada. Vaig voler evadir-me i, aprofitant uns dies a Llafranc, a la Costa Brava més planiana, em vaig embarcar amb Rafel Nadal al seu Mar d'estiu. Una memòria mediterrània (Enciclopèdia), un relat que acompanya i fa somiar gronxat per les onades del nostre mar, com les barques que es veuen sobre les aigües cristal·lines des dels replecs dels increïbles camins de ronda que serpentegen els penya-segats entre pins i alzines sureres vençudes per la tramuntana.

I, de sobte, les primeres tempestes de setembre em van portar a les profunditats de l'Àfrica equatorial, al riu Congo, amb el clàssic de Joseph Conrad El cor de les tenebres (Edicions 62). Soc allà, embarcat al vaporet del capità Marlow anant a la trobada de l'estrany senyor Kurtz, que espera en el més recòndit de la selva. En aquest relat, que és tant un viatge a les regions més profundes de l'oníric i el subconscient humà com una denúncia del colonialisme més atroç, es va inspirar l'Apocalypse Now de Francis Ford Coppola, film de culte per als que ja tenim una certa edat. El de Conrad és el viatge literari, la lectura més estranya, per moments fins i tot incomprensible, que he emprès aquestes últimes setmanes. I, tanmateix, tinc la sensació que, col·lectivament, som allà, remuntant a cegues el corrent del moment incert, de la normalitat irreal que vivim, sense saber on ens porta. Encallats en un banc de sorra a la boira mentre des de la selva ens arriben veus i sons inquietants.

Som allà, remuntant a cegues el corrent del moment incert, de la normalitat irreal que vivim, sense saber on ens porta

Avui, aquest dilluns, comença un dels cursos més estranys de la nostra vida. En primer lloc, a les escoles. No sabem si, passat el primer dia, demà dimarts els nens tornaran a les aules, després de mig any sense classes presencials arran de la pandèmia. Serà la prova del nou de moltes coses. Si les escoles aguanten, la nau avançarà enmig de la boira: els carrers, en bona mesura, tornaran a poblar-se, i potser alguns negocis tornaran a apujar la persiana. En canvi, si els contagis a les escoles superen les ràtios previstes a priori pels epidemiòlegs que la pandèmia ha convertit en gestors i analistes de dades, tot tornarà enrere, el vaixell trontollarà i ens endinsarem en una tardor-hivern tan impredictible i tenebrosa com la selva de Conrad.

En aquest context fosc i confús, de màxima incertesa, de crisi econòmica i social, els efectes del qual comencem a notar ara —davallada massiva de l'ocupació, consum de mínims, a penes animat per les vacances—, transitarà el calendari polític. L'independentisme civil ha superat amb dignitat, encara que la processó va per dins, la Diada més difícil des del 2012 en termes de mobilització. El que no ha aconseguit la maquinària política, judicial i policial de l'estat espanyol, quintaessenciada en la fugida del rei emèrit Joan Carles I als Emirats, en el vessant d'opereta, i la policia patriòtica de Jorge Fernández i Mariano Rajoy—, en el vessant més chusquero, és a dir baixar el suflé de la Diada, ho ha aconseguit la Covid-19. (Compte: el virus mata les manis, coarta drets, i el pitjor del negacionisme és que segresta el debat necessari sobre com protegir-los en la pandèmia.)

Però ningú no se n'hauria d'enganyar en mig de la boira. Aquest 11 de Setembre, certament, els manifestants al carrer no s'han comptat per milions, però els sensors demoscòpics, les enquestes dels diaris seriosos, registren que en les pròximes eleccions catalanes l'independentisme superarà a les urnes el 50% per primera vegada. Pot ser que el coronavirus hagi baixat el suflé de la Diada però el virus de la Corona, i la persistència de la repressió que el govern de Pedro Sánchez no vol, no pot o no sap aturar, ha disparat les expectatives electorals de l'independentisme. Cosa de la qual haurien de treure conseqüències, en primer lloc, els partits independentistes, com han reclamat l'ANC i Òmnium. Tant pel que fa a les seves baralles electorals i del govern com al seu programa i estratègia per dur-lo a terme.

Pot ser que el coronavirus hagi baixat el suflé de la Diada, però el virus de la Corona, i la persistència de la repressió que Sánchez no vol, no pot o no sap aturar, ha disparat les expectatives electorals de l'independentisme

A l'escenari d'aquesta jungla sinistra infestada de caníbals esdentegats sobre la qual s'està escrivint la política espanyola compareixerà aquest dijous davant del Tribunal Suprem el president de la Generalitat, Quim Torra. Serà en la vista del recurs de cassació contra la seva inhabilitació per haver-se negat a retirar una pancarta del balcó del Palau. I de veritat que Sánchez vol reunir abans la taula de diàleg amb Torra i el Govern? Quant sarcasme! Però en fi, la justícia espanyola pot fer dues coses amb Torra: ratificar els drets democràtics que l'assisteixen, també com a governant, precisament (exculpar-lo) o continuar rebolcant-se al fangar d'aigües pútrides on, pel que sembla, s'ho passa d'allò més bé en aquests temps foscos (inhabilitar-lo). Feu les vostres apostes. Per part meva, només us puc avançar que, al final del riu, no sé si el senyor Kurtz ens rebrà vius o morts.