M'ho temia. La desescalada, a velocitat màxima, serà pitjor que l'ascens, quan tots estàvem en mode pànic. Ho confirma la lectura de Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món (Anagrama), el llibret d'urgència de Slavoj Žižek, escrit durant les primeres fases de l'avanç del virus de Wuhan. Diu el filòsof eslovè que, abans que res, i ho sento per les sèries de la franja nocturna de TV3, "No hauríem de perdre el temps amb meditacions espiritualistes tipus New Age sobre com 'la crisi del virus ens permetrà centrar-nos en l'essencial de les nostres vides'". El seu vaticini és que els governs hauran de reaccionar a les conseqüències devastadores de la pandèmia amb un "comunisme del desastre" davant el "capitalisme del desastre" que, al seu parer, les ha provocat. Sens dubte que en això entrarien l'ingrés mínim vital de Pablo Iglesias o la proposta de Pere Aragonès que el capital públic —la Generalitat— participi en l'accionariat de Nissan per evitar el tancament. Però una ombra sobrevola el vaticini de Žižek: "El resultat més probable de l'epidèmia —-escriu— serà que acabarà imposant-se un nou capitalisme bàrbar; moltes persones dèbils i ancianes seran sacrificades i se les deixarà morir; el control digital de les nostres vides serà ja una cosa permanent; les distincions de classe seran ja cada vegada més una qüestió de vida o mort".
L'últim sospir del comunisme abans del triomf definitiu del capital? Mentrestant, em ve al cap que tot fa olor d'addició de problemes nous a qüestions velles o ajornades. Hi entra, sens dubte, el canvi climàtic, al qual, paradoxalment, la Covid-19 hauria donat un respir, en parar en sec l'activitat de grans ciutats i àrees industrials com Barcelona. Però també altres problemes de la política domèstica, d'això que anomenem la "realitat", almenys la immediata, que, no per coneguts, es faran menys apressants. Posem que parlo de les relacions entre els socis del govern de Catalunya, JxCat i ERC, en particular, i de l'independentisme, en general. Les primeres han tornat a posar-se en mode destrucció mútua assegurada —ja saben, de guerra freda— arran del pacte de Pere Aragonès amb Pedro Sánchez per tornar ERC a la pista de ball a canvi de l'abstenció a la sisena pròrroga de l'estat d'alarma. ERC, que fa molt temps que va perdre el complex de minyona de Convergència, té tota la raó que es tracta d'un pacte entre partits, però en la mesura que el seu desplegament compromet formalment el govern de la Generalitat, sembla lògic que el president Quim Torra aixequi el dit i, fins i tot, se'n desmarqui.
Deslleialtat d'ERC al president Torra? Més aviat avantatgisme: els republicans saben que difícilment Torra exercirà l'autoritat que gairebé ningú no li reconeix fins al punt de, per exemple, expulsar-los del Govern
Deslleialtat d'ERC al president Torra? Més aviat avantatgisme: els republicans saben que difícilment Torra exercirà l'autoritat que gairebé ningú no li reconeix fins al punt de, per exemple, fer-los fora del Govern per haver pactat a la seva esquena amb Madrid, que, alhora, continuarà detenint el poder real en la sortida de l'estat d'alarma. La Covid-19, que, malgrat tot, no se n'ha anat, actua també com un poderós inhibidor per a la crisi final d'aquest Govern. I és cert que salvant les distàncies, hi ha precedents per l'altra part. Així, va ser també un dissabte a la nit quan, el 2006, Artur Mas va pactar l'Estatut a la Moncloa amb Zapatero a l'esquena del govern tripartit de Maragall-Carod-Saura (i de Duran i Lleida). ERC va acusar el llavors líder de CiU de "traïdor" —recordo un conseller republicà, desencaixat—, d'"haver-se baixat els pantalons". Sens dubte que la sisena pròrroga de l'estat d'alarma de Sánchez no és aquell Estatut de Mas i Zapatero —després trinxat pel TC—; però Mas no era vicepresident del Govern com sí que ho és ara Aragonès. Han passat 15 anys, però ERC continua tenint pendent una victòria electoral que li garanteixi la presidència de la Generalitat i JxCat, que la té ara, no la dona per perduda encara que torni a tenir totes les enquestes en contra.
Aragonès i Sánchez han pactat que, en la fase 3 de la desescalada, les autonomies seran l'autoritat competent delegada tret del que fa a la llibertat de circulació —res que no estigués previst—; la possibilitat que, en el futur, i mitjançant convenis amb la Seguretat Social, les autonomies puguin cogestionar l'ingrés mínim vital —Euskadi i Navarra ho faran ja, en virtut del seu model fiscal foral—, així com la participació de les autonomies en la gestió dels fons de reconstrucció de la Unió Europea, on molts defensors del pacte veuen, sobretot, cash, i una oportunitat. S'afegeix el compromís de reactivar la vaporosa taula de diàleg sobre el futur polític de Catalunya, interrompuda per la pandèmia i la desídia de Sánchez. Tot això a canvi d'una abstenció forçada després de dos pactes de Sánchez amb Inés Arrimadas que van deixar ERC fora de la boja pista de ball de les aliances al Congrés. Com sempre, tot és possible i tot està per fer. ERC no pot afrontar el que quedi de legislatura a Catalunya amb els ponts trencats a Madrid —allà on, en el seu paper de nova Convergència se suposa que ha d'obtenir alguna cosa— i eclipsada per l'hàbil gestió política de la crisi que, agradi o no agradi a propis i estranys, ha portat endavant Torra, un president políticament desnonat. ERC no pot anar cap a la fase 3 com el partit del desastre dels geriàtrics i JxCat com el partit dels epidemiòlegs, els nous bruixots de la tribu per als temps vírics, i que, al final, ens han salvat.
ERC no pot sortir de la pandèmia com el partit dels geriàtrics i JxCat com el partit dels epidemiòlegs que, al final, ens han salvat
Així, ERC opta per portar de nou l'escenari català a l'últim minut abans de l'esclat de la pandèmia, al món d'ahir. Pel que sembla, s'hi sent més segura. Al contrari, JxCat sembla abordar el futur amb totes les possibilitats obertes, incloses la de nou president i candidat. És un joc molt més arriscat. Però diria que el retorn al món d'ahir, desfigurat pels efectes de la pandèmia, no és garantia de res. També, quant a la gestió que l'independentisme ha fet, al govern i al carrer, de la frustrada independència. És encertada l'estratègia de retorn dels republicans a la vietnamització del Govern i el que quedi de legislatura? Està disposada ERC a provocar l'avançament electoral, tant sí com no, o a permetre que JxCat investeixi un nou president quan Torra sigui inhabilitat definitivament pel Suprem? Com es conjuga aquesta política de confrontació partidista amb els interessos col·lectius dels catalans davant de les incerteses de la desescalada? Tot dependrà de si l'independentisme decideix confinar-se políticament durant una bona temporada o, al contrari, posa a treballar els anticossos contra la divisió interna i la paràlisi. Sens dubte que aquesta no és l'única via. Però al món post-Covid-19 que vaticina Žižek se'l combat dempeus i sense demanar permís. O tornarem a morir tots.
MAPA | Els contagis de coronavirus a Catalunya per municipis i barris
MAPES | L'impacte del coronavirus a Catalunya per regions sanitàries
🔴 Segueix ElNacional a Telegram