Hi ha un fil verd-i-blanc que uneix l'estat d'empantanegament i marasme de la política catalana amb les eleccions al Parlament d'Andalusia de diumenge vinent. Juanma Moreno Bonilla, que, a la fi ha acabat sent la versió més afinada i reeixida de Javier Arenas, que era el candidat més socialista que podia oferir el PP als andalusos en els temps de glòria de Felipe (González) i Alfonso (Guerra), aconseguirà molt probablement revalidar la victòria electoral i la presidència de la Junta i, potser, sense una excessiva o cap dependència de Vox. El tàndem macarró Olona-Abascal sembla inquiet davant de l'efecte Bonilla. Acompanyat -que no escortat- pel rampant Alberto Núñez Feijóo, el president de la Junta està fent tornar al seu partit una part de l'electorat dels ultrasalchicheros que opten per cavall guanyador, i, a la vegada, pel flanc més a l'esquerra del centre, pot fer miques Ciutadans. Arrimadas, que és de Jerez de la Frontera, no sembla capaç d'aturar la sagnia de vots dels taronges, liderats per l'una mica menys vitriòlic Juan Marín, vicepresident de la Junta en el trifachito -amb Vox en l'oposició- que va desallotjar el PSOE per primera vegada en 36 anys del sevillà palau de San Telmo, la seu de la presidència andalusa.

Però no perdem el fil verd-i-blanc. El 2019, el trifachito andalús va ser possible amb el procés com a gran coartada. El molt real A por ellos va tenir en el gir andalús a la dreta amb la dreta extrema neofranquista incorporada i rehabilitada la seva primera traducció pràctica en termes de canvi, de relleu en el poder. Per primera vegada des de la mort de Francisco Franco al llit, els fans del dictador en la intimitat, que són legió, sortien de l'armari a patolls per colar-se a les urnes i els parlaments. El PSOE també va perdre la Junta d'Andalusia després de confondre's amb ella fins al punt de pagar-se les prostitutes a compte del pressupost públic, perquè el rei d'Espanya va cridar a defensar els andalusos de Catalunya -i d'altres (e)migrants eterns- de la presumpta amenaça indepe. El PSOE, fet un desori a Andalusia i a Espanya, amb el PSC desfet pel procés a Catalunya, ja no servia com a dic de contenció electoral als seus antics feus de l'àrea metropolitana de Barcelona i els andalusos es van passar a Ciutadans. Es va veure a les eleccions del 155 convocades el 2017, on els taronges van ser primera força en vots i en escons encara que no van sumar majoria per governar. I la rèplica del terratrèmol va arribar en les andaluses del 2019. A cavall del trumpisme desbocat a les xarxes socials en versió spanish, una part de l'Espanya i de l'Andalusia que sempre va mirar los catalanes amb odi i admiració -tant els fa que siguin de Benavent de Segrià o d'Iznájar, com el president José Montilla- es va sentir alliberada per votar "els de Franco" i el que fes falta amb tal de posar en sendera els separatistes. Fins i tot al Parlament de Catalunya van irrompre els del verd Guàrdia Civil amb ni més ni menys que 11 diputats en les tristes eleccions del 2021 substituint C's al lideratge de l'espanyolisme més extravagant i descordat.

Durant el procés, les elits depredadores de l'Espanya autèntica i els aparells de l'Estat madrilenycèntric van utilitzar els andalusos de Catalunya com a força de contenció davant els catalans sediciosos i, és clar, sense demanar-los permís ni res

Durant el procés, les elits depredadores de l'Espanya autèntica i els aparells de l'Estat madrilenycèntric van utilitzar els andalusos de Catalunya -i els extremenys, i els murcians... - com a força de contenció davant els catalans sediciosos i, és clar, sense demanar-los permís ni res. A tot estirar, el 2017, en les ja citades eleccions del 155, l'alternativa que se'ls va oferir, generosament regada pels capitals i la propaganda mediàtica espanyolista, van ser els Ciutadans d'Arrimadas; i en el 2021, en el moment més baix de l'independentisme, ja normalitzat el front amb la sentència de l'1-0 i els indults parcials i revisables gairebé a tocar, el PSC d'Illa. El discurs de la fractura social que, en un grau més o menys gran utilitza, explota i manipula l'espanyolisme però també el de l'ampliació de la base que realitza ERC acaben convergint o interseccionant en aquest segment de la ciutadania catalana: els andalusos, als quals s'erigeix interessadament en una mena d'àrbitres del futur de tots plegats. No cal dir que la reforma de la llei del català, forçada pels tribunals del famós 25% en castellà té en aquest discurs de la fractura social i el (presumpte) vet andalús a un excés de català a l'escola i la vida en general la seva justificació última i definitiva. El fre de mà és pintat de verd i blanc perquè ningú no acceleri més del compte.

Ara que a Catalunya torna el PSC de sempre, o sigui, el partit que va exercir durant tants anys com a contrapès intern andalús del nacionalisme de Jordi Pujol, i el diputat d'ERC Gabriel Rufián, que, encara que no va néixer in the U.S.A com el Boss sinó a Santako (Santa Coloma de Gramenet), és fill i net d'andalusos de Bobadilla (Jaén), li diu "tarat" al president Puigdemont per haver proclamat la independència, llavors ja no farà tanta falta votar Vox a Andalusia, ni tan sols un nou trifachito. Amb el PP simpàtic de Juanma Moreno de nou a la Junta, i Feijóo a la Moncloa, que tot arribarà, hi haurà més que suficient perquè els andalusos de Catalunya que una certa Andalusia i una certa Espanya -i, és clar, una certa Catalunya- han decidit que sempre seran andalusos, vagin a dormir tranquils. I a treballar les 6 del matí, que el dia és curt.