Escriu sobre el que està passant a l’Assemblea, a l’ANC, em demana una amiga aquest diumenge, en una trobada de la colla. Feia temps que no ens vèiem tots plegats. Fa un dia magnífic a la contrada on hi ha la masia, una bonica construcció del segle XVII envoltada de bosc, a la selva mediterrània que separa el Maresme del Vallès. La decepció —i ara què passa amb tota la gent que ens hi vam posar?— plana sobre la conversa. El procés —constato— ha deixat enrere, als marges, molta bona gent que es pregunta de què va servir tot plegat. I encara no hi ha respostes, tan sols frustració, o oblit, que, a tot estirar, és una manera d’enterrar amb dignitat els somnis que no han pogut ser.

Segurament no hi hauria hagut procés sense l'ANC. Però l’ANC va morir d’èxit en algun moment entre la presidència de Carme Forcadell i l’arribada de Jordi Sànchez, tots dos després de l'1-O presos polítics, quan el procés s’acostava al moment clau. Forcadell, amb la malaguanyada presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, van formar un tàndem poderosíssim, una màquina eficacíssima i capaç de mantenir mobilitzades centenars de milers de persones darrere d’un impossible teòric, la independència de Catalunya, que probablement mai haurà estat tan a prop de convertir-se en un fet tangible. En aquella fase primera, era l’ANC —amb l’intel·ligent suport d’Òmnium, la veterana organització del resistencialisme cultural catalanista—, el gruix del nou sobiranisme civil, qui dirigia l’orquestra: “President, posi les urnes”, va etzibar Forcadell a Artur Mas. I el 9-N del 2014 tots els catalans que van voler van votar en una consulta que va servir per evidenciar que un sol gest democràtic —posar una papereta en una urna— pot fer tremolar tot un Estat. Amb la presidència de Sànchez, i quan el procés es va accelerar amb Carles Puigdemont, els partits van assumir la direcció del moviment, i la dinàmica de l’ANC va quedar supeditada a l’estratègia d’aquests. En part, es repetia el que va succeir a la transició amb l'altra assemblea, la històrica Assemblea de Catalunya.

També hi va haver una fase d'equilibri i entesa productiva en la dialèctica entre el nou independentisme de base que representava l'ANC i els aparells dels partits. Només l'ANC de Forcadell i l'Òmnium de Casals podien liderar i articular, amb els polítics en segon terme, una llista unitària de gairebé tot l'independentisme, la candidatura de Junts pel Sí a les eleccions "plebiscitàries" del 2015 que va unir sota el mateix paraigua la Convergència de Mas, l'ERC de Junqueras i l'independentisme independent, valgui la redundància. Avui ja ningú no se'n recorda que aquella llista, tot i quedar a 6 escons de la majoria absoluta —en va obtenir 62— va ser la primera força en 910 dels 947 municipis de Catalunya, el de Barcelona inclòs. Un capital de vots impressionant, que posava en mans de l'independentisme el control polític i simbòlic de la pràctica totalitat del territori català i que es veia ampliat amb els 10 escons de la CUP.  Això no obstant, l'independentisme va malpair aquella victòria: els cupaires van enviar Mas a la paperera de la història i Junqueras va distanciar-se des del minut zero de l'aposta unitària, per -—legítimes— raons partidàries, la disputa de l'hegemonia en l'espai convergent llavors en plena mutació.

Ni Tsunami Democràtic ni els CDR, malgrat l’espectacularitat de l’intent d’ocupació de l’aeroport del Prat o els contenidors cremats a Urquinaona, van ser més efectius que la “revolució dels somriures” de Carme Forcadell i Muriel Casals

Els partits no van trigar a convertir en un camp de batalla més l’ANC, fins aleshores una mena d'espai neutral en què ningú no preguntava al del costat d’on venia o a qui votava, sinó cap on anava. ERC i el que després va ser Junts per Catalunya van colonitzar progressivament l’ANC. Després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, altres organitzacions, com els Comitès de Defensa de la República (CDR) i després Tsunami Democràtic, van començar a qüestionar, en paral·lel, l’hegemonia de l’ANC com a motor civil del moviment independentista. A l’hora de la veritat, quan tocava plantar cara a la repressió implacable de l’Estat contra els responsables del procés, inclosos els de l’ANC i Òmnium, Forcadell i els Jordis, Cuixart i Sànchez, ni Tsunami ni els CDR, malgrat l’espectacularitat de l’intent d’ocupació de l’aeroport del Prat o els contenidors cremats a Urquinaona en protesta per la sentència del Tribunal Suprem, van ser més efectius que la “revolució dels somriures” de Forcadell i Casals. I, no obstant això, les posteriors direccions de l’ANC, amb Elisenda Paluzie i, fins a la crisi actual, amb Dolors Feliu, han oscil·lat entre la temptació de competir amb els partits o forçar una radicalització d'objectius en plena desmobilització dels seus efectius, de la gent desmoralitzada i fatigada del procés.

La ingerència dels partits o l’emulació, un pèl ingènua, de la seva dinàmica i les seves pitjors pulsions, ha convertit en terra cremada el camp de joc de l’Assemblea. Ara, quan l’ANC intenta assenyalar el camí als que governen, ningú no se la creu. La pregunta és: quin sentit té una ANC dividida i fragmentada? Quina utilitat pot tenir per als reptes que haurà de continuar afrontant el moviment independentista i democràtic català una organització que tenia en la unitat apartidària la seva raó de ser? L’ANC es va equivocar quan va donar suport a llistes electorals de recorregut efímer com Primàries i, ara mateix, es dessagna en una discussió sobre la llista cívica, amb dimissions en bloc com les d'aquest dissabte passat, en lloc de centrar-se a engrescar de nou la seva gent amb un full de ruta practicable. I no amb un nou tenim pressa —per fer la independència demà passat— que no fa més que expulsar gent del somni que una vegada va semblar real. Si l’ANC va sorgir, en part, per omplir el buit i la bretxa entre la societat civil i els partits, és ara ella mateixa qui navega per l’espai sideral a anys llum de les bases de l'independentisme. De la gent que la partidització i els personalismes de curta volada deixen al marge.

L’autoimmolació de l'ANC, la principal organització de masses de l’independentisme, podria suposar el cop de gràcia a les estructures del procés

Sovint passa que els arbres no ens deixen veure el bosc. Una escissió a l’ANC, o l’encastellament de la direcció en l’actual deriva immobilista, sense full, ni ruta, seria una molt mala notícia per al més que emboirat horitzó de l'independentisme. Escapçat el lideratge del moviment, amb Puigdemont a l’exili i Junqueras inhabilitat fins al centenari de la República (la del 31); dividit i enfrontant l’independentisme amb una ERC en solitari al Govern amb menys suport de la història de la Catalunya moderna i més dependència de la Moncloa, l’autoimmolació de la principal organització de masses de l’independentisme, l’ANC, podria suposar el cop de gràcia a les estructures del procés. I, a més, amb el mínim esforç. Carregar-se l’ANC? No cal, ja s'ho fa sola.

Sempre guanyen per golejada, em comenta, amb tristor, la meva amiga en aquest diumenge de sol esplendorós.