"El que li van fer a Alcarràs, per què va ser?" S'ho preguntava aquest diumenge a Twitter l'escriptor gallec Suso de Toro i em vaig indignar en conèixer els zero premis Goya amb què la pel·lícula de Carla Simón se'n va anar de la gala de Sevilla. Zero premis Goya malgrat la nominació en 11 categories, malgrat haver estat proposada per als Oscar pels mateixos acadèmics i malgrat l'Ós d'Or a la Berlinale, sent la primera pel·lícula en català en aconseguir-ho. Zero premis Goya malgrat els obtinguts als Gaudí amb crítiques en les quals s'arriba a qualificar la pel·lícula catalana de "miracle meravellós que mereix tots els premis del món". Zero premis Goya per a Alcarràs, malgrat ser una molt bona pel·lícula, una gran pel·lícula, de cinema en temps real, en l'aquí i l'ara, que projecta el local, el familiar, el personal, en el més rotund universal, el del nostre destí com a espècie en una terra que ens obstinem a maltractar.

Zero premis Goya malgrat ser un testimoni del present d'una part de nosaltres mateixos, d'aquest pati del darrere on habita la nostra gent del camp, a punt de ser enderrocats per una excavadora, com els presseguers de la família Solé, els seus arbres fulminats i les seves terres convertides en un erm per instal·lar-hi plaques solars; una cosa molt més rendible, o sigui, a més glòria dels interessos de les grans companyies d'explotació de l'energia de tots a preus d'usura i del tecnocapitalisme global que tot ho engoleix i tritura, inclosa la teva història i la de tots els teus. No cal ser comunista ni ecologista ni no sé què per caure del cavall. A Alcarràs tots som aquest préssec a punt de ser abrasat pel sol facturat en còmodes megawatts. Zero premis Goya i, al contrari, un total de 9 estatuetes o bustets o cabezones, per al film As bestas, del madrileny Rodrigo Sorogoyen, la qual diuen els meus amics que l'han vist, inclòs algun que també ha vist Alcarràs, que és un molt bon western ambientat a la Galícia rural que revisita l'Espanya negra. La meva modestíssima i més sincera enhorabona.

Però tornem a la pregunta. "El que li van fer a Alcarràs, per què va ser?" I llavors és, quan, i ja em perdonareu, un comença a pensar en el pitjor. Així, un es planteja si els acadèmics espanyols es van equivocar quan van proposar Alcarràs per als Oscar —en lloc d'optar per la, pel que sembla, extraordinària As bestas— o la van enviar a propòsit a un viatge enlloc. I tirant del fil, un sospita que, per acabar de rematar-la, i ja pràcticament oblidat l'Os d'Or a Berlín amb el cop de porta dels Oscar, què millor que un zero total, absolut, aclaparador, als Goya. Un zero absolut beneït per Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo a la treva dels Goya amb el ministre de Cultura, el català Miquel Iceta, de testimoni. I un no es pot estar de donar voltes al fet que el gallec —un dels idiomes en què s'ha rodat As bestas juntament amb el castellà i el francès— no ofèn a ses molt progres però espanyolíssimes senyories de l'Acadèmia a diferència del català d'Alcarràs, idioma únic i vehicular del film i que —ai¡— va ser exhibit amb subtítols en la llengua del grandíssim Cervantes. Cosa que va indignar alguns aquí, a Catalunya —fins i tot per motius totalment oposats—, i bastants més allà, a Espanya, davant del que van considerar un nou desafiament lingüístic dels indepes, ara a través del cinema d'èxit internacional.

Res més lluny de la intenció de qui això firma de dibuixar una espècie de conspiració espanyolista contra Alcarràs. No m'agradaria que aquesta fos la conclusió que s'extragués de tot l'apuntat aquí. Entre altres raons, perquè no cal un esforç tan gran. N'hi ha prou amb recordar quants actors o directors del cinema espanyol, el temple de la progressia per antonomàsia, van trencar una llança pels catalans no dic ja durant el procés sinó en suport dels represaliats; i no dic ja en favor dels polítics, sinó dels simples ciutadans que van ser apallissats pel fet de votar en el que, al cap i a la fi, era un, això sí, gegantí referèndum-protesta. A Alcarràs, a la vil·la del Segrià que dona nom a la pel·lícula, també va passar. Quan els catalans se surten de mare, la majoria dels progres espanyols, molts dels quals ens han fet i ens fan gaudir amb fantàstiques pel·lícules, o novel·les, o fantàstiques obres d'art, solen posar-se de costat o manifestament en contra. És cert que no tothom ho veu així. Però en aquestes coordenades, era qüestió de temps que Alcarràs, aquesta reeixida pel·lícula catalana i en català amb projecció global, rebés l'estocada de l'estimada Acadèmia de les Ciències i les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya.

Era qüestió de temps que Alcarràs, aquesta reeixida pel·lícula catalana i en català amb projecció global, rebés l'estocada de l'estimada Acadèmia de les Ciències i les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya

"El que li van fer a Alcarràs, per què va ser?" I un pensa que el que explica aquesta pel·lícula en la qual no hi ha actors sinó gent de carn i os que viu i pateix el final d'una era, del seu temps, en aquest cas a l'occident agrícola català, no encaixa en el tòpic progre espanyol que va definir el procés com una revolució fake de rics: de pijos i burgesos decadents i insolidaris. Alcarràs no encaixa al manual progre espanyol del català perquè els pagesos de les terres de Lleida que apareixen al film haurien de ser vilatans avars i insensibles amb la barretina incrustada al cervell, i no arquetips d'allò universal, de la lluita pel dret a la història i les arrels que cada un tingui, hagi rebut, assumeixi, o bonament vulgui procurar-se o fins i tot rebutgi. I no encaixa Alcarràs, en el reduccionisme progre espanyol del català perquè mitja Espanya no seria un desert demogràfic venut a les elèctriques, sembrat de plaques solars i molins eòlics, si la seva gent hagués plantat cara a la bèstia com ho fan a Alcarràs. O com aquell Ingenioso Hidalgo que llancejava gegants no tan imaginaris, els monstres del somni de la raó que va pintar el mateix Francisco de Goya. I no els encaixa Alcarràs perquè ja tenen As bestas, és clar. Com correspon.