Quatre paraules en català no amaguen la veritat, per més ben dites que estiguin. No només la veritat que el seu pare és cap de l’Estat d’un país que se salta la seva pròpia Constitució, on només es respecta el castellà i es menystenen ―sistemàticament, si no s’ataca directament― les altres llengües que també en són pròpies. També perquè la institució que representa qui les pronuncia no pot mai ser un bon exemple per a la joventut ni per a ningú, més enllà dels i les que es moren de ganes de ser súbdites i súbdits. No pot ser un bon exemple, ni per la democràcia, ni per la igualtat, ni per la justícia, ni per a cap dels altres valors que suposadament es premien a la Fundació Princesa de Girona. I no parlem ja de fer treballar les criatures abans de l’edat laboral legal!
Entenc que els premis sempre fan goig, i no negaré pas els mèrits de les i dels que els reben i de moltes i molts altres que no arriben a aconseguir-los, se’ls tingui presents o no; però s’ha de vigilar molt i molt el missatge que arriba amb cada entrega. No el missatge explícit, el de l'excel·lència, el talent, la transformació, la feina, la superació; sinó el missatge ocult que seguim transmetent amb cerimònies com aquesta. Pura i dura desigualtat, purs i durs privilegis, institucionalitzats i blindats per la Constitució espanyola i personificats en la Corona.
Si realment volem que les i els joves de la nostra societat tinguin un present i un futur millor, no podem seguir mantenint institucions predemocràtiques que són prova fefaent que el nostre món manté i blinda privilegis per a un petit grup
Per això em xoca tant que especialment en la branca de les iniciatives socials, les i els premiats siguin capaços d’estar parlant de l’important que és el guardó que han rebut per millorar la vida dels col·lectius amb els quals treballen i no vegin que en acceptar-lo l’únic que aconsegueixen és assegurar-se que la lluita per la igualtat d’oportunitats i, per tant, en contra de la desigualtat, encara sigui més llarga. De fet, molt i molt més llarga i molt i molt més feixuga. Estic segura que aquesta contradicció sí que la veuen molts i moltes dels directament afectats per la situació que ha permès obtenir el premi. És el mateix que passa quan grans empresaris, ho dic en termes de pressupost, fan donacions espectaculars a institucions socials, però en canvi no paguen ni els impostos que haurien de pagar, ni mantenen condicions dignes de treball a les seves empreses. De debò a sobre els hem d’admirar i lloar? Que no ens adonem de com els surt de rentable l’almoina!
No volem propines, siguin o no en forma de premis; volem el pressupost sencer. Si realment volem que les i els joves de la nostra societat ―no cal que sigui només la catalana― tinguin un present i un futur millor, no podem seguir mantenint institucions predemocràtiques que són prova fefaent que el nostre món manté i blinda privilegis per a un petit grup. El missatge ha de ser d’igualtat d’oportunitats reals, per a totes i per a tots. Menys encara quan aquesta institució l’hem de mantenir totes i tots nosaltres; és a dir, que viuen, i molt i molt bé, dels nostres impostos. Entenc que els que criden “Viva el Rey” ja els està bé pagar-los la manutenció i els privilegis, però a mi no.