Hi ha qui ja sap on passarà Nadal, però això no és necessàriament un avantatge, si més no pel que fa als i les preses polítiques, que no tenen el dilema de comptar quants són a casa o com s’han de repartir. És una de les gentileses d’aquest estat, l’espanyol, que cada vegada que diu que és de dret, se n’allunyà més, si més no d’un dret compatible i, per tant, respectuós amb els drets humans, i especialment dels principis democràtics del dret. Dir  dret a res més que això, ja sabem què significa i el cas de la repressió a l’independentisme és paradigmàtic.

No sé què us passa a la resta, sé perfectament que per a moltes i molts —molts i moltes més dels que voten la ultradreta— això ha estat un regal avançat de les festes, però per a mi ha estat una molt mala notícia; no només pel que fa a Nadal, sinó a la vida ara i més enllà de les festes. I no només perquè conec personalment la Dolors Bassa i en Jordi Sànchez, sinó perquè cada acte, cada situació que va en contra dels principis democràtics bàsics és una mostra de com estem de poc protegits la ciutadania —tota, també la que repica de mans enfervorida amb aquestes actuacions— davant d’un estat que ha decidit fer servir les institucions en favor d’una determinada visió del món i de la vida, no només de la política i del mateix estat.

Cada acte que va en contra dels principis democràtics bàsics és una mostra de com estem de poc protegits la ciutadania davant d’un estat que ha decidit fer servir les institucions en favor d’una determinada visió del món i de la vida

A més a més, tot fet sense que els tremoli el pols i ni tan sols es plantegin de dissimular-ho. De fet, no els cal, davant d’una ciutadania majoritàriament acrítica i especialment embotida de pràctiques predemocràtiques, tenen carta blanca. Només els cal maquillar-ho pobrament, maldestrament, presentant-se com a salvaguarda de la democràcia, capgirant arguments, principis, normes i valors, falsejant dades o fets, o forçant interpretacions surrealistes sempre que l’ocasió ho requereix. Qui en treu més rèdit d’aquest aiguabarreig són el PSOE i Unidas Podemos, que poden seguir presentant-se com a partits d’esquerra davant les i els seus electors  sense haver-se de posicionar més que mínimament —i depèn del cas, de la persona i de l’ocasió— sobre fets tan greus. La lletania dels progres, de l’esquerra espanyola i espanyolista —antisistema o no—, del respecte a la llei i a les sentències i als procediments judicials, faria riure si no fos tan grotesca i no tingués conseqüències tan dures per als i les dissidents. Dissidents de paraula, no cal ni de fets, aquests es poden afinar, segons tot un ministre. I no em refereixo només als i les escarmentades del procés, sinó als drets del conjunt de la ciutadania. Bé prou que riu la dreta, ultra o no, amb tot això, i a mi em preocuparia que acabéssim rient de les mateixes coses —ells i jo—, encara que fos per motius diferents.  

Aquest any m’ha ben passat per alt que diumenge era el dia de la Constitució, només va ser diumenge per mi. És cert que de normal ja no ho celebro —tot i que recordo amb la il·lusió que la vam rebre a casa en el seu moment—, però no va ser pas per principi o voluntat política, simplement, em va marxar del cap. I no va ser fins a llegir el diari, en fer-se fosc, que no vaig caure-hi. Només amb els titulars de les manifestacions ja en vaig fer prou. El panorama ben galdós, en tots els sentits, i una idea ben senzilla per a la reflexió personal i/o col·lectiva: quina o quin tipus de Constitució necessita símbols feixistes o soroll de sabres per reivindicar-la, salvaguardar-la o festejar-la? Cap que jo vulgui, ni per a mi ni per a la resta; no ja de l’Estat, sinó del món.