El premi, l'Os d'Or, que la Berlinale ha donat a Alcarràs, la pel·lícula de Carla Simón, és benvingut per moltes raons; més enllà que, evidentment, és un gran premi. Per endavant, dues de meves: la directora és una dona i Estiu 1993, la seva primera pel·lícula, em va encantar. Tothom sembla que s’ha posat molt content amb “aquesta fita històrica per al cinema espanyol” i ara m’estic referint als polítics, per allò que fan de fer-se la foto ―ara un tuit― amb algú que té èxit i rep l’aplaudiment, especialment internacional, per la raó o motiu que sigui.

El punt és pujar al carro de la victòria, però estar a dalt sense mèrit, normalment, no fa més que sobreexposar les pròpies vergonyes. Al meu entendre, això és el que els ha passat a Sánchez i a Iceta. La qüestió no és si la pel·lícula és espanyola o no, encara que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i tota la premsa espanyola s’han apressat a remarcar-ho, sinó per què s’amaga que és una pel·lícula en català o s’ha de posar l’accent en la seva espanyolitat ―com ha fet en aquest cas el ministre de Cultura― malgrat passar a Lleida.

Pot haver-hi un resum més clar de l’embolic que té Espanya amb Catalunya i que malgrat que ens faci anar especialment malament a nosaltres, tampoc és res bo per ells. Si més no des del punt de vista de l’esquizofrènia.

Si Catalunya, o deixem-ho només en l’àmbit de les llengües... si el català és un atac a l’espanyol ―exemples a manta d’aquesta percepció i d’aquest relat a l’Estat―, com pot ser una pel·lícula rodada en català cinema espanyol? 

Si el català és un atac a l’espanyol, com pot ser una pel·lícula rodada en català cinema espanyol? 

Per mi la resposta està ben clara i n’accepto més d’una, però m’agradaria veure la cara d’un senyor de Burgos si és que en algun moment decideix anar al cinema a veure-la i la passen en versió original. Sentir-se estafat serà el menor dels seus problemes. Però tampoc cal anar tan lluny, i ara penso i em preocupa la salut de tots els metges i metgesses ―m’han vingut al cap per les darreres denúncies― o qualsevol altre professional del servei que sigui que es nega a atendre en català a la població dels territoris d’Espanya catalanoparlants. Estic segura que no entendran res, i no em refereixo només a la llengua.

Alcarràs ―em moro de ganes de veure-la― és una pel·lícula espanyola en què els actors, que no ho són, no parlen la llengua del Regne d’Espanya. Un “Reino de España” que no deixa parlar català als òrgans de representació política estatals. Un estat en què les televisions públiques i privades quan van pel carrer entrevistant persones o conviden a programes fan canviar la llengua a aquells i aquelles que en parlen una diferent del castellà. I en aquest cas no em refereixo als que parlen urdú, sinó qualsevol de les llengües que estan reconegudes, a banda del castellà, a la Constitució espanyola. Certament, amb el gallec hi ha una certa màniga ampla, atès com que era la llengua de la terra del dictador no va estar mai sota sospita; ara, ni català ni euskera, no fos cas que ens féssim mal. No és només una qüestió de persecució del català, és també una qüestió d’amagar i falsejar la realitat existent, que, ara, durant quatre dies comptats, perquè a Berlín els ha agradat, tots dissimulen. Aneu a pastar fang!