No sé si les nenes i els nens encara fan la carta als Reis d’Orient. Les coses han canviat tant aquest darrer any en tantes coses, i com que no tinc mainada petita al voltant, no sé quines han estat les adaptacions i conseqüències del coronavirus en aquest camp. A mi m’agraden tant les tradicions com les innovacions i, per tant, benvingudes siguin aquestes darreres. Però, en temps de tanta confusió —i no només perquè respirar dins de la mascareta ens mati cèl·lules del cervell—, em preocuparia, per exemple, que no es distingís entre tipus de reis. Igual que les tradicions no són bones pel fet de ser-ho, les innovacions tampoc, i de vegades, en comptes d’avançar anem, encara, més enrere.

A Espanya ja sabeu que la bandera es posa als llocs més insospitats —la més recent, de moment, a les vacunes— i la unitat i els símbols per excel·lència de l'espanyolitat estan tan a l’alça que s’aprofita qualsevol avinentesa i, a més a més, i el que és més important, ningú assenyala les desbarrades per no ser titllat amb algun “ista” menyspreable. I hem de tenir present, també, que Orient no és una cosa que, ara per ara, faci de bon veure. Potser ens salvarà que en castellà en diuen Reis Mags i amb aquesta etiqueta no només no hi ha por a la subversió, sinó que la màgia sembla que està assegurada de partença.

Ja seria hora que els homes que tenen filles i fills realment facin de pares amb totes les conseqüències i amb la implicació que això demana

De totes maneres, però, no les tinc totes amb mi, i espero que les nenes i els nens no facin la carta als Reis d’Espanya i que tinguin clara la diferència entre uns i altres. Que sàpiguen en tot cas que no tots són iguals, del mateix tipus o espècie —a no ser per descobrir que tots són de pega— i que els d’Espanya no només no ens regalen res —ni quan ho sembla—, sinó que els hem de mantenir totes i tots nosaltres, inclosos els mateixos nens i nenes.

Molt mal negoci és aquest, i jo, que fa anys que no faig carta als Reis més que simbòlica, potser m’animo en aquest sentit a demanar que ens caigui com a societat la bena dels ulls, i no hi hagi més governs en aquest estat que s’atreveixin i puguin anomenar-se d’esquerres i no proclamin la república. Tiro per la banda de la màgia, atès que constato que als i les votants dels partits en qüestió no els sembla aquest un tema cabdal per canviar el món de misèria en què vivim. No es pot estar més cega o més cec, o no es pot estar més desinformat; a no ser que el que s’estigui és comprat.

Però, vaja, m’ha sortit una introducció molt més llarga del que volia, perquè la carta als Reis que faig és als reis de casa, i no pas a cap dels altres; per això no he posat al títol també les reines. Els reis de casa són els homes, en totes les seves edats i condicions. Ja seria hora, ara que a més a més s’ha posat en marxa el nou permís de paternitat, que els homes que tenen filles i fills realment facin de pares amb totes les conseqüències i amb la implicació que això demana. No tinc pretensió uniformitzadora, sé que hi ha molts tipus tant de pares com de mares, però per això mateix no entenc que, en aquest al·legat de la diferència tan de moda, no es posi sobre la taula que en el cas dels homes amb filles i fills en comparació a les dones amb fills i filles aquestes sempre facin molt més per les criatures. Ja ho sabíem d’abans, però la pandèmia ens ho ha deixat més clar encara. Tenim les xifres. És vergonyós i només de vosaltres, homes del segle XXI, dependrà que les meves paraules no siguin certes en el futur; perquè les mesures adoptades, com sempre, anuncien un pas endavant, però s’acompanyen d’una porta del darrere perquè res no canviï. A veure què passa.